Manuel Tovar Siles
Manuel Tovar Siles (Granada,[1] 10 d'agost de 1875[2]- Madrid,[2][nota 1]10 d'abril de 1935)[4][1]va ser un dibuixant i caricaturista espanyol. Va emprar puntualment el pseudònim «Don Hermógenes».[3] Fou qualificat per Mariano Sánchez de Palacios com «una de les figures més representatives del Madrid periodístic del primer quart de segle».[5] Al periòdic La Libertad se'l va descriure després de la seva defunció com «Manolo Tovar era per a Madrid el seu dibuixant popular».[1]
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 10 agost 1875 Granada (Espanya) |
| Mort | 10 abril 1935 (59 anys) Chamartín de la Rosa (Província de Madrid) |
| Sepultura | cementiri de l'Almudena |
| Dades personals | |
| Es coneix per | El dibuixant més popular de Madrid de començaments del segle XX |
| Activitat | |
| Ocupació | Dibuixant |
| Família | |
| Cònjuge | Concepción Martínez |
Signatura  | |
El propi Manuel Tovar va afirmar en una entrevista que el seu ensenyament va ser autodidacte, així com que un dels artistes que més el va influir va ser Ramón Cilla.[4] Encara que va col·laborar en els seus inicis per a revistes de València i Barcelona,[6][3] es traslladà jove a Madrid.[3] Va conrear àrees diverses, com la caricatura personal, la sàtira política o ben temàtiques costumistes,[5] a més de pintar olis i aquarel·les, faceta aquesta última menys coneguda.[3] Treballà il·lustrant publicacions com Madrid Cómico, Gedeón, La Correspondencia de España, El Liberal, ABC, El Sol, La Voz, La Esfera, Blanco y Negro,[2] Nuevo Mundo, Mundo Gráfico[5] o Buen Humor.[7]
En el terreny personal va estar casat amb Concepción Rodríguez i van tenir dos fills, Manuel i Conchita.[3] Després de la seva mort el 10 d'abril de 1935, fou enterrat al cementiri de l'Almudena.[8][nota 2]
Notes modifica
- ↑ En realitat a Chamartín de la Rosa,[3] antic municipi annexat a Madrid en 1948.
- ↑ A l'enterrament acudiren artistes com Sileno, K-Hito, Verdugo Landi, José L. Demaría López «Campúa» y su hijo José Demaría Vázquez "Campúa", Karikato, Areuger o Marià Benlliure.[9]
Referències modifica
- ↑ 1,0 1,1 1,2 La Libertad, 1935, p. 1.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Sánchez de Palacios, 1969, p. 131.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 La Libertad, 1935, p. 5.
- ↑ 4,0 4,1 Vegue y Goldoni, 1935, p. 1.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 Sánchez de Palacios, 1965, p. 14.
- ↑ Pijoán et al., Vega González, p. 558.
- ↑ Rodríguez de la Flor, 1990, p. 44.
- ↑ La Libertad, 1935, p. 1-5.
- ↑ «Entierro de Manolo Tovar». Heraldo de Madrid [Madrid], 15.324, 11-04-1935, pàg. 14. ISSN: 2171-0090.
Bibliografia modifica
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Manuel Tovar Siles |
- La Libertad «La muerte de Manolo Tovar». La Libertad [Madrid], 4.689, 11-04-1935, pàg. 1, 5. ISSN: 9968-4942.
- Pijoán, Josep; Carrete Parrondo, Juan; Fontbona, Francesc; Bozal, Valeriano; Vega González, Jesusa. Summa Artis: Historia General del Arte. El grabado en España. Espasa-Calpe, 1988. ISBN 9788423952748.
- Rodríguez de la Flor, José Luis. El Negociado de incobrables: la vanguardia del humor español en los años veinte. Ediciones de la Torre, 1990. ISBN 9788486587536.
- Sánchez de Palacios, Mariano «Los que fueron: Manuel Tovar». ABC, 17-07-1965, pàg. 14.
- Sánchez de Palacios, Mariano «Recordando a Tovar». ABC, 17-10-1969, pàg. 131.
- Vegue y Goldoni, Ángel «La Voz, de luto». La Voz [Madrid], 4.446, 10-04-1935, pàg. 1. ISSN: 2171-2506.