Mató (cap mercenari)

Mató (Matho, Μάθως) fou un africà que va servir com a mercenari a l'exèrcit cartaginès a Sicília a la Primera Guerra Púnica.

Infotaula de personaMató
Poirson3 - Mato.png
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
NaixementLíbia Modifica el valor a Wikidata
Mort237 aC Modifica el valor a Wikidata
Cartago (Imperi cartaginès) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortPena de mort Modifica el valor a Wikidata (Death by torture (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata)
Activitat
OcupacióOficial Modifica el valor a Wikidata
Carrera militar
ConflictePrimera Guerra Púnica i Guerra dels mercenaris Modifica el valor a Wikidata

Quan Amílcar Barca va tornar a l'Àfrica després de la guerra, les seves tropes, que s'havien mantingut fidels només pel seu carisma i per la promesa d'una bona paga, es van revoltar quan les recompenses per la campanya van ser retingudes pels opositors polítics d'Amílcar dins l'aristocràcia (241 aC) i Mató va tenir un paper dirigent; després d'això va tenir por del que podia passar si finalment els amotinats es rendien i així quan Giscó va anar al campament dels mercenaris amb poders per satisfer les seves demandes, Mató i el campani Espendi, un altre dels caps del motí, van rebutjar els oferiments. Els mercenaris van nomenar als dos caps com a generals. El seu objectiu primordial era fer el conflicte irreversible i així Giscó fou capturat així com altres ambaixadors cartaginesos, i empresonats, i després es va declarar la guerra Cartago i es van enviar missatgers als númides per impulsar-los a lluitar per la seva independència, cosa que es va aconseguir fàcilment i així van dominar quasi tot el país, i només les ciutats d'Útica i Hippo van romandre lleials a Cartago i foren assetjades pels mercenaris.

El comandament contra els rebel es va donar al general (i cap aristocràtic) Hannó, que no va aconseguir res i encara Mató i Espendi van capturar el seu camp. Al cap d'un temps Amílcar Barca fou cridat i va haver d'agafar el comandament de les forces lleials. Amílcar només disposava de 10.000 homes i 70 elefants però en una batalla va forçar el pas del riu Bagrades (Medjerda), va derrotar els mercenaris en una batalla amb gran mortaldat i va recuperar les comunicacions amb l'interior del país, sotmetent moltes ciutats; en un moment d'especial perill el cap númida Naraves es va posar al seu costat en el moment oportú, i amb el seu ajut va poder derrotar a Espendi i un altre cap rebel de nom Autaritus (un gal) i va fer gran nombre de presoners; Amílcar es va comportar suaument i va deixar que els que estaven penedits tornessin al seu exèrcit, i deixant que els altres tornessin a les seves llars amb la condició de no tornar a agafar les armes contra Cartago.

Davant aquestes mesures Espendi i Mató per consolidar el seu poder van matar els ostatges com el general Giscó i altres presoners; després d'això Amílcar va matar a tots els presoners que queien a les seves mans. Les victòries d'Amílcar van quedar compensades per la pèrdua d'Útica i Hippo.

Llavors el general Hannó fou designat associat a Amílcar en el comandament i les dissensions entre els dos generals van fer que no es pogués obtenir cap bon resultat a la guerra; finalment el govern cartaginès va deixar que l'exèrcit triés el seu cap entre els dos generals, i els soldats van escollir a Amílcar que va romandre com a comandant, encara que es va nomenar un nou comandant associat, que fou Anníbal, probablement en posició subordinada.

Mentre Espendi i Mató havien fet progressos i es van decidir a assetjar Cartago. Amílcar llavors va practicar una política de terra cremada darrere les línies dels mercenaris i els va interceptar els seus subministraments, de manera que les forces assetjadores aviat van quedar desabastides i van haver d'aixecar el setge. Espendi, que tenia un exèrcit superior al d'Amílcar, va decidir enfrontar-se al general cartaginès, però aquest era millor estrateg i va conduir al seu enemic a un lloc posicionament avantatjós per a ell i el va derrotar deixant als mercenaris sense escapatòria.

El mateix Espendi i nou més van anar a veure a Amílcar per demanar perdó; Amílcar va acceptar deixar sortir a l'exèrcit de mercenaris sa i estalvi però sense armes, i reservar-se el dret de castigar a deu caps. El pacte fou signat i Espendi i els seus nou acompanyants foren detinguts com a líders; els mercenaris en saber l'empresonament dels deu caps van tornar a agafar les armes però rodejats pels cartaginesos foren massacrats. Polibi parla de 40.000 morts.

Tot i així aquesta matança no va posar fi a la guerra, ja que un important exèrcit sota comandament de Mató encara era operatiu i dominava la ciutat de Tunis. Amílcar la va assetjar però Mató es va aprofitar de la negligència del general Anníbal per sorprendre el camp cartaginès i matar a una gran part del seu exèrcit; el mateix Anníbal fou fet presoner; Amílcar va haver d'aixecar el setge i retirar-se cap al riu Bagrades.

El senat cartaginès alarmat va imposar la reconciliació entre Hannó i Amílcar i els dos general actuant en comú van aconseguir l'avantatge fins que en una batalla decisiva Mató fou derrotat i fet presoner; després d'això motes ciutat rebel·lades es van sotmetre. Útica i Hippo van resistir un temps però Amílcar va sotmetre la primera i Hannó la segona i la guerra es va donar per acabada (237 aC) després de tres anys i quatre mesos. Mató fou portat a Cartago on poc després fou executat.