Obre el menú principal

Max Gallo (Niça, França, 7 de gener de 1932-Cabris, Alpes-Maritimes, França, 18 de juliol de 2017)[1] va ser un historiador, periodista, escriptor i eurodiputat francès. Va ser membre de l'Acadèmia Francesa, on hi va ocupar la cadira número 24.[2]

Infotaula de personaMax Gallo
Max Gallo 14 mars 2009.jpg
Max Gallo (2009)
Biografia
Naixement 7 gener 1932
Niça
Mort 18 juliol 2017 (85 anys)
Vaison
Causa de mort Malaltia de Parkinson
European Parliament logo.svg  Diputat al Parlament Europeu 

25 juliol 1989 – 18 juliol 1994
Circumscripció electoral: França


European Parliament logo.svg  Diputat al Parlament Europeu 

24 juliol 1984 – 24 juliol 1989
Circumscripció electoral: França


Logo de l'Assemblée nationale française.svg  Diputat al Parlament Francès 

Dades personals
Grup ètnic Italian French Tradueix
Activitat
Director de tesi André Nouschi
Camp de treball Edat contemporània
Ocupació Polític, historiador, escriptor i biògraf
Partit Partit Socialista
Comité Laïcité République Tradueix
Nom de ploma Max Laugham
David Gallway
Premis

IMDB: nm0303072
Modifica les dades a Wikidata

BiografiaModifica

Fill d'immigrants italians, va començar la seva carrera com a periodista i es va unir a les files del comunisme fins a 1956. El 1974 es va adherir al Partit Socialista Francès. Va ser estat membre del Parlament francès i europeu, així com a ministre i portaveu del govern. Va ser catedràtic d'Història i era doctor en Literatura. Va escriure nombroses biografies (entre elles les de Robespierre, Garibaldi, Napoleó i Juli Cèsar) i assajos sobre temes clau de la història contemporània abans de publicar les seves novel·les més reeixides: Napoleó , Caesar Imperator i La Creu d'Occident . Va ser col·laborador de L'Express i editor en cap de Le Matin de Paris . En els últims anys es dedicava exclusivament a la literatura. El 26 d'abril de 2007 es va postular per entrar a l'Acadèmia Francesa, cosa que va aconseguir el 31 de maig de 2007, reemplaçant a Jean-François Revel.

Va patir la malaltia de Parkinson durant diversos anys. Morí el 18 de juliol de 2017, als 85 anys.[1][3]

BibliografíaModifica

  • Histoire de l’Espagne franquiste, Robert Laffont ou Marabout- Université 1969 (Edició espanyola: “Historia de la España franquista”, Ruedo Ibérico, 1971)
  • Le cortège des vainqueurs, Robert Laffont, 1972
  • Un pas vers la mer, Robert Laffont, 1973
  • L’oiseau des origines, Robert Laffont, 1974
  • Que sont les siècles pour la mer, Robert Laffont, 1977
  • Une affaire intime, Robert Laffont, 1979
  • France, Grasset, 1980
  • Un crime très ordinaire, Grasset, 1982
  • La demeure des puissants, Grasset, 1983
  • Au nom de tous les miens de Martin Gray, Robert Laffont, 1971
  • Le beau rivage, Grasset, 1985
  • Belle époque, Grasset, 1986
  • La route Napoléon, Robert Laffont, 1987
  • Une affaire publique, Robert Laffont, 1989
  • Le regard des femmes, Robert Laffont, 1991
  • Napoléon, le roman, 1997
  • Les Fanatiques, Fayard, 2006
  • Fier d'être Français, Fayard, 2006

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 Paoli, Paul-François «Mort de Max Gallo, un historien qui aimait la France» (en fr-fr). , 19-07-2017 [Consulta: 19 juliol 2017].
  2. Fallece el académico Max Gallo, Le Monde, con acceso el 19 de julio de 2017
  3. «L'historien Max Gallo est décédé à l'âge de 85 ans» (en fr-fr). [Consulta: 19 juliol 2017].