Obre el menú principal

Max Gallo (Niça, França, 7 de gener de 1932-Cabris, Alpes-Maritimes, França, 18 de juliol de 2017)[1] va ser un historiador, periodista, escriptor i eurodiputat francès. Va ser membre de l'Acadèmia Francesa, on hi va ocupar la cadira número 24.[2]

Infotaula de personaMax Gallo
Max Gallo 14 mars 2009.jpg
Max Gallo (2009)
Biografia
Naixement 7 gener 1932
Niça
Mort 18 juliol 2017 (85 anys)
Vaison
Causa de mort Malaltia de Parkinson
European Parliament logo.svg  Diputat al Parlament Europeu 

25 juliol 1989 – 18 juliol 1994
Circumscripció electoral: França


European Parliament logo.svg  Diputat al Parlament Europeu 

24 juliol 1984 – 24 juliol 1989
Circumscripció electoral: França


Logo de l'Assemblée nationale française.svg  Diputat a l'Assemblea Nacional 

Dades personals
Grup ètnic Italian French Tradueix
Activitat
Director de tesi André Nouschi
Camp de treball Edat contemporània
Ocupació Polític, historiador, escriptor i biògraf
Partit Partit Socialista de França
Comité Laïcité République Tradueix
Nom de ploma Max Laugham
David Gallway
Premis

IMDB: nm0303072
Modifica les dades a Wikidata

BiografiaModifica

Fill d'immigrants italians, va començar la seva carrera com a periodista i es va unir a les files del comunisme fins a 1956. El 1974 es va adherir al Partit Socialista Francès. Va ser estat membre del Parlament francès i europeu, així com a ministre i portaveu del govern. Va ser catedràtic d'Història i era doctor en Literatura. Va escriure nombroses biografies (entre elles les de Robespierre, Garibaldi, Napoleó i Juli Cèsar) i assajos sobre temes clau de la història contemporània abans de publicar les seves novel·les més reeixides: Napoleó , Caesar Imperator i La Creu d'Occident . Va ser col·laborador de L'Express i editor en cap de Le Matin de Paris . En els últims anys es dedicava exclusivament a la literatura. El 26 d'abril de 2007 es va postular per entrar a l'Acadèmia Francesa, cosa que va aconseguir el 31 de maig de 2007, reemplaçant a Jean-François Revel.

Va patir la malaltia de Parkinson durant diversos anys. Morí el 18 de juliol de 2017, als 85 anys.[1][3]

BibliografíaModifica

  • Histoire de l’Espagne franquiste, Robert Laffont ou Marabout- Université 1969 (Edició espanyola: “Historia de la España franquista”, Ruedo Ibérico, 1971)
  • Le cortège des vainqueurs, Robert Laffont, 1972
  • Un pas vers la mer, Robert Laffont, 1973
  • L’oiseau des origines, Robert Laffont, 1974
  • Que sont les siècles pour la mer, Robert Laffont, 1977
  • Une affaire intime, Robert Laffont, 1979
  • France, Grasset, 1980
  • Un crime très ordinaire, Grasset, 1982
  • La demeure des puissants, Grasset, 1983
  • Au nom de tous les miens de Martin Gray, Robert Laffont, 1971
  • Le beau rivage, Grasset, 1985
  • Belle époque, Grasset, 1986
  • La route Napoléon, Robert Laffont, 1987
  • Une affaire publique, Robert Laffont, 1989
  • Le regard des femmes, Robert Laffont, 1991
  • Napoléon, le roman, 1997
  • Les Fanatiques, Fayard, 2006
  • Fier d'être Français, Fayard, 2006

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 Paoli, Paul-François «Mort de Max Gallo, un historien qui aimait la France» (en fr-fr). , 19-07-2017 [Consulta: 19 juliol 2017].
  2. Fallece el académico Max Gallo, Le Monde, con acceso el 19 de julio de 2017
  3. «L'historien Max Gallo est décédé à l'âge de 85 ans» (en fr-fr). [Consulta: 19 juliol 2017].