La metanarrativa, més coneguda com a consciència popular o realitat col·lectiva, és una narrativa o història que és simultàniament possible i desitjable construir. Es tracta del discurs oficialista que fa el poder per tal de crear un sentit de benestar i felicitat entre els individus. Una imatge de com s'ha de construir, mantenir i organitzar la societat.

La metanarrativa consta d'imatges (símbols), visions, percepcions i històries que formen aquesta realitat col·lectiva que aporta als seus membres benestar i felicitat. S'utilitza normalment com a reproducció fidedigna de la realitat per tal de justificar i legitimar el model social i polític establert. Diu què és bo i perquè és bo.

Perd l'efectivitat quan la distància entre la realitat i la metanarrativa, o la percepció de com funciona el món i la forma en què s'ha explicat és tan gran que ja no és creïble. En canvi, té efectivitat quan la realitat i la història narrada són similars.

Art, metanarratives i posmodernitat

modifica

A Europa, al llarg de la història de l'art i de l'estètica, fins al segle xx, s'han anat desenvolupant corrents culturals que definien a grans trets i donant una certa coherència les successives tendències i filosofies ètiques i estètiques. Es podia definir amb més o menys comoditat un corrent, tendència o moda, com per exemple renaixement o neoclassicisme, i determinar-ne els seus valors. Per a cada context local i històric es podia associar uns cànons artístics (pictòrics, literaris, musicals, dramàtics) lligats a la metanarrativa pròpia del context, i es donava potestat als crítics d'art del moment perquè determinessin si una obra d'art corresponia a la metanarrativa corresponent. Si s'hi corresponia, era considerada bona, bella i adient. Si no ho feia, aleshores o bé l'obra d'art podia ser considerada dolenta, lletja o impertinent, o bé es considerava l'inici de l'establiment d'una nova metanarrativa que determinaria un nou cànon estètic amb noves normes i límits.[1]

És a dir, que a l'era moderna el cànon artístic es construïa sempre al voltant d'una centralitat única d'una metanarrativa particular. El postmodernisme va néixer com a voluntat de trencar amb aquesta centralitat i deixar de donar valor a les metanarratives, posant en dubte l'existència de cànons "únics" i "universals" als quals tothom s'havia de formar i pertànyer. Una de les aportacions més conegudes a aquest debat va ser el text de La condició postmoderna (1974) de Jean-François Lyotard, que posava en dubte el que al món occidental actual es considerava coneixement, als cànons i les metanarratives en general. En paraules de Lyotard, "simplificant a l'extrem, defineixo el postmodernisme com a la incredulitat de les metanarratives". En el postmodernisme, l'artista passa de ser qui pot executar una peça segons uns cànons preestablerts a ser qui pot despertar una mirada nova, inusual, que estimula, que fa mirar allò que d'altra manera no es veuria.[2][3][1]

Vegeu també

modifica

Referències

modifica
  1. 1,0 1,1 Tania Alba, Enric Ciurans, Magda Polo, L'accionisme. En els límits de l'art contemporani, Edicions Universitat de Barcelona, 2014. ISBN 9788447537693 (català)
  2. Neus Carbonell i Camós, Cultura i subjectivitat, Editorial UOC, 2014. ISBN 9788490643327 (català)
  3. Jean-François Lyotard, La condició postmoderna, Angle editorial, 2004. ISBN 9788496103542 (català)