Miquel Milà i Sagnier
Miquel Milà i Sagnier (Barcelona, 7 de febrer de 1931 - Bilbao, 13 d'agost de 2024) fou un dissenyador industrial i interiorista català.[1][2]
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 7 febrer 1931  Barcelona |
| Mort | 13 agost 2024 (93 anys) Bilbao (Biscaia) |
| Residència | Barcelona |
| Activitat | |
| Ocupació | dissenyador, dissenyador industrial |
| Família | |
| Pare | Josep Maria Milà i Camps |
| Germans | Leopold Milà i Sagnier Alfons Milà i Sagnier Lluís Maria Milà i Sagnier Josep Lluís Milà Sagnier |
| Parents | Josep Milà i Pi, avi Leopold Milà i Vidal-Ribas, nebot Mercedes Milà, neboda Lorenzo Milá, nebot |
| Premis | |
| |
Biografia
modificaFou un dels pocs dissenyadors de la primera generació que no era arquitecte. Malgrat això, inicià la seva carrera professional col·laborant al despatx dels arquitectes Alfons Milà i Sagnier i Federico Correa. Fundador de l'empresa Tramo juntament amb Francesc Ribas Barangé i Eduardo Pérez Ullibarri, d'on sorgiran alguns dels llums de peu més reconeguts del dissenyador, com ara el TMC o el TMM.[3]
Més endavant muntarà el seu propi estudi de disseny, des d'on treballà en multitud de projectes. Cofundador de l'ADI-FAD, juntament amb André Ricard, Antoni de Moragas, Oriol Bohigas, Manuel Cases, Alexandre Cirici Pellicer i Rafael Marquina. En fou un membre actiu.[4]
Considerat com un dissenyador preindustrial, la seva òptica del disseny l'apropa més a la figura de l'artesà, per tal com té cura de la feina, controla els diferents processos i corregeix errors treballant amb maquetes i prototips.[2]
Premis i reconeixements
modificaFou guardonat amb diversos Deltes d'or i de plata, el premi APECMO i el Good Industrial Design. L'any 1987 rebé el Premio Nacional de Diseño[5] i el 1993 la Creu de Sant Jordi.
A part dels llums de peu ja citats TMC, de 1958, i TMM, de 1961, en destaquen el llum Manila (1961), el Cesta (1964), el l'M68 (1968) o, més recentment, la maneta per a portes FSB, el cendrer paraigüer Tomba'l, el banc NeoRomántico (1995), el NeoRomántico Liviano (2000) o el Neocombo (2002). El seu mobiliari s'instal·là l'any 2003 en la remodelació del Palau Robert de Barcelona.[2]
La seva obra està representada en les col·leccions del Museu del Disseny de Barcelona, on es conserva també el seu fons documental.[4][6]
Referències
modifica- ↑ «Miquel Milà i Sagnier | enciclopedia.cat». [Consulta: 14 agost 2024].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Zabalbeascoa, Anatxu. «Muere Miguel Milá, el diseñador industrial que consiguió acompañar sin molestar» (en castellà), 13-08-2024. [Consulta: 14 agost 2024].
- ↑ «“No siempre el lujo es un confort, pero el confort siempre es un lujo”: el sublime trabajo de Miguel Milá o la inspiración hecha diseño. El arquitecto frustrado que se transformó en ‘maestro artesano’». Alhambra, 01-12-2022. [Consulta: 14 agost 2024].
- ↑ 4,0 4,1 «Milá, Miguel». Museu del Disseny de Barcelona. [Consulta: 30 gener 2020].
- ↑ «Premios Nacionales de Diseño 1987» (en castellà). Idi.mineco.gob.es, 1987. Arxivat de l'original el 2016-10-22. [Consulta: maig 2016].
- ↑ «Miguel Milá». Museu del Disseny de Barcelona. [Consulta: 30 gener 2020].