Mike Leigh (Brocket Hall (Hatfield), Hertfordshire, Anglaterra, 20 de febrer de 1943) és un escenògraf de teatre i direcció de cinema anglès.

Infotaula de personaMike Leigh
Mike Leigh (Berlinale 2012) cropped.jpg
modifica
Biografia
Naixement20 febrer 1943 modifica (76 anys)
Brocket Hall (Regne Unit) modifica
Dades personals
FormacióRoyal Academy of Dramatic Art . actuació (–1962)
Central School of Art and Design modifica
Activitat
OcupacióDirector de cinema, actor, dramaturg, director de teatre, guionista, escriptor, autor i director de televisió modifica
Activitat1971 modifica –
Família
CònjugeAlison Steadman (1973–2001) modifica
Premis

Veu de Mike Leigh modifica
IMDB: nm0005139 Allocine: 10944 Allmovie: p99264 Modifica els identificadors a Wikidata

BiografiaModifica

Mike Leigh entra, l'any 1960, a la Royal Academy of Dramatic Art que abandona dos anys més tard per discrepància de punts de vista.[1] Estudia després dibuix i cinema a la London Internacional Film School.[1] Busca treballar abans que res al cinema, esdevé autor i escenògraf de teatre i col·labora amb diverses tropes experimentals i la Royal Shakespeare Company.[1] Munta la seva primera peça, The Box Play, l'any 1965.[1] Realitza el seu primer film l'any 1971 adaptant la seva peça Bleak Moments: el film obté el Lleopard d'or del Festival de Locarno i el Gran Premi a la millor pel·lícula a Xicago però el públic no mostra interès. Malgrat aquest fracàs, aquesta primera realització li val ser reconegut com el representant del nou cinema d'autor britànic com Ken Loach.[1] A través d'aquest retrat d'una secretària que viu amb la seva germana discapacitada i incapaç de comunicar, Leigh construeix una posada en escena precisa i minimalista: silencis molestos i converses anodines conviden l'espectador a fer l'experiència de la durada.[1]

Torna després al teatre, creant dues peces l'any 1973 The Jaws of Death i Wholesome Glory, amb Alison Steadman amb qui es casa el mateix any. Roda en paral·lel molts telefilms, obligat a deixar el cinema perquè la seva independència d'esperit, el seu mètode de treball i la negror dels seus scripts espanten els productors.[1] Torna a la pantalla gran l'any 1988 amb High Hopes, inicialment produït per la televisió. El director obté el seu primer reconeixement públic l'any 1993 amb Naked, pintura fosca i decebedora d'un antiheroi, que s'endú el Premi a la millor direcció i d'interpretació masculina (per a David Thewlis) al Festival de Canes.[2][3] Segueix amb Secrets i mentides (1996) que narra la retrobada d'una jove negra de bona família, abandonada quan va néixer per la seva mare biològica, una obrera blanca d'un barri popular.[4] El film guanya la Palma d'Or a Canes i suposa a Brenda Blethyn el Premi d'interpretació femenina.[5][6]

L'any 2004, és a Venècia on el cineasta coneix la consagració assolint el Lleó d'Or per a Vera Drake, que evoca la vida d'una avortista londinenca dels anys 1950, interpretada per Imelda Staunton premiada per la Copa Volpi a la millor actriu.[7] Jim Broadbent, un dels actors fetitxes de Leigh,d'altra banda ja havia obtingut el Premi d'interpretació a Venècia per al seu paper de llibretista d'òpera del Londres victorià a Topsy-Turvy. L'any 2008, la comèdia Be Happy, que posa en escena una professora tant feliç com imprevisible, suposa a Sally Hawkins l'Ós de plata a la millor artista al 58è Festival de Berlín. Després d'alguns anys d'absència a Canes, després d'un contenciós amb la direcció qui hi havia rebutjat seleccionar Vera Drake, el cineasta torna a la Croisette, l'any 2010 i presenta Another Year, pintura malenconiosa, en quatre estacions, d'alguns britànics d'edat madura, sortits de la classe mitjana[8] Participa de nou a la competició de Canes l'any 2014 gràcies a Mr. Turner, fresc biogràfic consagrat al pintor J.M.W. Turner per la qual Timothy Spall, que encarna el paper del títol, rep el Premi d'interpretació masculina.

Entre humor i gravetat, el cinema de Mike Leigh posa en escena els drames íntims de persones ordinàries, generalment sortides de mitjans socials desafavorits o de la classe mitjana baixa.[1][2] Amb el seu compatriota Ken Loach i els germans Dardenne, és considerat com el que ha renovat, en el pla temàtic, narratiu i estètic, el cinema social europeu als anys 1990.[2] El seu mètode de treball s'orienta a la improvisació.[1] Rebutjant escriure una llista de diàlegs precisos, espera sobretot que els actors participin en el guió i utilitzin les seves pròpies paraules a partir d'una investigació sobre el terreny i d'un compromís total en situacions dibuixades per una sinopsi reduïda al mínim estricte. Per aproximacions successives, la repetició i el treball dels actors aprofundiran els personatges i el guió.[1] Mike Leigh va ser jurat al 50è Festival de Canes i president del jurat de la Berlinale 2012.

FilmografiaModifica

LlargmetratgesModifica

CurtsModifica

  • 1975: Five minuts Films
  • 1975: The Permissive Society
  • 1976: Knock for Knock
  • 1987: The Short and Curlies
  • 1992: A Sense of History

TelefilmsModifica

  • 1973: Hard Labour
  • 1976: Nuts in May
  • 1977: The Kiss of Death
  • 1977: Abigail's Party
  • 1979: Whos's Who
  • 1980: Grown-Ups
  • 1982: Home Sweet Home
  • 1983: Meantime
  • 1985: Four Days in July

ActorModifica

  • 1998: Welcome to Hollywood d'Adam Rifkin i Tony Markes: ell mateix

Premis i nominacionsModifica

PremisModifica

 
Mike Leigh, president del jurat de la Berlinale 2012.

NominacionsModifica

Teatre (escriptura i posada en escena)Modifica

  • Bleak Moments (1970)
  • A Rancid Pong (1972)
  • Wholesome Glory (1973)
  • The Jaws of Death (1973)
  • Dick Whittington and his Cat (1973)
  • The Silent Majority (1974)
  • Babies Grow Old (1974)
  • Abigail's Party (1977)
  • Ecstasy (1979)
  • Goose Pimples (1981)
  • Smelling a Rat (1988)
  • Greek Tragedy (1989)
  • Greek Tragedy (1990)
  • It's ha Great Big Shame (1993)
  • Abigail's Party (2002)

CompromisosModifica

L'octubre de 2010, per protestar contra la política israeliana, declina l'oferta de fer una visita a finals de novembre de 2010 a l'escola de Cinema i Televisió Sam Spiegel de Jerusalem, la més antiga del país. Respon al director

« « Si vos i jo vivim prou de temps per veure la pau, una situació justa per als Palestins, i si Gaza retroba la seva humanitat, seré el primer a fer una visita a l'escola. »

.[9]

ReferènciesModifica