Milícia Nacional de FET y de las JONS
La Milícia Nacional de FET y de las JONS va ser una organització paramilitar que va existir a Espanya entre 1937 i 1944, durant els primers anys de la Dictadura franquista. Adscrita teòricament al partit únic del règim, tanmateix la milícia estava subordinada a l'Exèrcit.
|
|||||
| Dades | |||||
|---|---|---|---|---|---|
| Tipus | milícia milícia nacional organització dissolta  | ||||
| Història | |||||
| Reemplaça | Requetè (1937), Causat per: Decret d'Unificació | ||||
| Creació | 19 abril 1937: causat per Decret d'Unificació | ||||
| Data de dissolució o abolició | 1944 | ||||
| Reemplaçat per | Guàrdia de Franco | ||||
| Governança corporativa | |||||
| Entitat matriu | Falange Española Tradicionalista y de las JONS | ||||
| Format per | |||||
| Part de | forces armades de la facció nacionalista a la Guerra Civil espanyola Bàndol nacional | ||||
Història
modificaDesprés de l'esclat de la Guerra civil en la zona revoltada havien actuat diverses milícies de partit —falangistes, carlistes o monàrquics—. No obstant això, després de la promulgació de l'anomenat «Decret d'Unificació» (abril de 1937) tots els partits van desaparèixer i es va establir un partit únic —Falange Española Tradicionalista y de las JONS— i la majoria d'antigues milícies havien d'integrar-se en una nova «Milícia Nacional». En el decret es deia respecte a aquesta milícia:[1]
| « | Article tercer. Queden foses en una sola Milícia Nacional les de Falange Española i de Requetès, conservant els seus emblemes i signes exteriors. A ella s'incorporaran també, amb els honors guanyats en la guerra, les altres milícies combatents.
La Milícia Nacional és auxiliar de l'Exèrcit. |
» |
Francisco Franco, cap de l'Estat i del partit únic, va assumir la prefectura[2] suprema de la milícia l'11 de maig de 1937.[3] Com a cap directe de la milícia va ser nomenat el general José Monasterio Ituarte, que al seu torn va comptar amb dos sotscaps i dos assessors polítics.[4] Des del 24 d'abril de 1937 les milícies falangistes i carlistes ja es trobaven efectivament unificades.[5] Durant la resta de la contesa la Milícia Nacional va tenir un paper relativament secundari.
Al final de la guerra, a l'agost de 1939 el general Agustín Muñoz Grandes va ser nomenat cap directe de la milícia —carrego que va compaginar amb el de ministre-secretari general de FET y de las JONS—.[6][7] El final de les hostilitats va portar la desmobilització de nombrosos efectius militars del bàndol franquista, cosa que també va afectar les milícies del partit únic. El 2 de juliol de 1940 es va promulgar una llei que reorganitzava l'estructura de les milícies,[8] quedant aquestes com una força de caràcter paramilitar i encarregades de la formació i adoctrinament de les joventuts abans del seu ingrés en les Forces armades; la llei venia a subratllar el control de l'Exèrcit sobre les milícies,[9][10] que de fet van perdre tot el seu antic caràcter autònom i polític.[8] Els seus oficials eren militars professionals.[10]
En 1941 el general José Moscardó va ser nomenat cap de la Milícia Nacional.[11] A més, un decret de juny de 1941 va substituir els anteriors assessors polítics per un Assessor nacional, que en aquest cas va recaure en Manuel de Mora-Figueroa[12] —fet i fet, cap d'Estat major de la Milícia[13] i sotssecretari general de FET i de les JONS—.
Per ordres de José Luis Arrese, ministre-secretari general de FET y de las JONS, el 27 de juliol de 1944 la Milícia nacional va ser dissolta.[14]
Poc després es crearia la Guàrdia de Franco com una sort de substitut de la Milícia Nacional.[15]
Referències
modifica- ↑ Sabín Rodríguez, 1997, p. 71.
- ↑ Suárez Fernández i Espases Burgos, 1991, p. 369.
- ↑ Payne, 1999, p. 276.
- ↑ Aróstegui, 2006, p. 468.
- ↑ Redondo, 1993, p. 225n.
- ↑ Alcalde, 2014, p. 139.
- ↑ Álvarez Bolado, 1976, p. 459.
- ↑ 8,0 8,1 Chueca, 1983, p. 273.
- ↑ Redondo, 1999, p. 293.
- ↑ 10,0 10,1 Payne, 1987, p. 237.
- ↑ de Arce, 1998, p. 268.
- ↑ Bowen, 2000, p. 100.
- ↑ Rodríguez Jiménez, 2002, p. 58.
- ↑ Payne, 1999, p. 396.
- ↑ Gallego i Morente Valero, 2005, p. 232n.
Bibliografia
modifica- Alcalde, Ángel. Los excombatientes franquistas (1936-1965). Prensas de la Universidad de Zaragoza, 2014.
- Álvarez Bolado, Alfonso. Para ganar la guerra, para ganar la paz: Iglesia y guerra civil, 1936-1939. Madrid: Universidad Pontificia Comillas, 1976. ISBN 84-87840-79-5.
- Aróstegui, Julio. Por qué el 18 de julio… Y después. Barcelona: Flor del Viento Ediciones, 2006. ISBN 84-96495-13-2.
- Bowen, Wayne H. Spaniards and Nazi Germany: Collaboration in the New Order. University of Missouri Press, 2000.
- Chueca, Ricardo. El fascismo en los comienzos del régimen de Franco: Un estudio sobre FET-JONS. Madrid: CIS, 1983.
- de Arce, Carlos. Los generales de Franco. Seuba Ediciones, 1998.
- Gallego, Ferran. Fascismo en España: ensayos sobre los orígenes sociales y culturales del franquismo. Editorial El Viejo Topo, 2005. ISBN 9788496356320.
- Payne, Stanley G. The Franco Regime, 1936–1975. Madison: The University of Wisconsin Press, 1987. ISBN 0-299-11070-2.
- Payne, Stanley G. Fascism in Spain, 1923–1977. Madison: University of Wisconsin Press, 1999.
- Redondo, Gonzalo. Historia de la Iglesia en España, 1931-1939: La Guerra Civil, 1936-1939. Ediciones Rialp, 1993. ISBN 978-84-321-3016-8.
- Redondo, Gonzalo. Política, cultura y sociedad en la España de Franco (1939-1975). I. Ediciones Universidad de Navarra, 1999.
- Rodríguez Jiménez, José Luis. Los esclavos españoles de Hitler. Barcelona: Planeta, 2002.
- Sabín Rodríguez, José Manuel. La dictadura franquista (1936-1975). Madrid: Akal, 1997.
- Suárez Fernández, Luis. La Época de Franco. XIX. Madrid: Ediciones Rialp, 1991.