Museu de les Trementinaires
El Museu de les Trementinaires és un museu etnològic ubicat a Tuixent, a l'Alt Urgell, en el qual s'explica l'ofici de trementinaire. Aquesta activitat, exercida gairebé exclusivament per dones, consistia en la recol·lecció de plantes i olis essencials, l'elaboració de remeis (com la trementina, d'on prové el nom) i la seva comercialització en masies i pobles de tota Catalunya, al llarg de diverses rutes que recorrien sempre a peu.[1]
 Façana del museu | |
| Dades | |
|---|---|
| Tipus | Museu |
| Història | |
| Creació | 1998 |
| Activitat | |
| Àmbit | Museu etnològic |
| Governança corporativa | |
| Seu |
|
| Part de | Ruta dels oficis d'ahir |
| Lloc web | trementinaires.org |
El museu, situat a la planta baixa de l'ajuntament de Tuixent, allotja una exposició permanent en la qual s'explica la història d'aquest ofici i la seva implicació econòmica i social als diversos pobles de la vall de la Vansa. També recull les històries i els testimonis d'algunes de les dones que van desenvolupar aquesta activitat fins ben entrat el segle xx, com el cas de Maria Majoral —la Tamastima de Cornellana— (1887-1976), el d'Antònia Costa de Tuixent (1851-1921)[2] o el de Sofia Montaner d'Ossera (1908-1996), la darrera trementinaire en actiu.[3] El centre també allotja exposicions de caràcter temporal amb temàtiques diverses.
El museu va obrir les portes durant el mes de desembre de 1998 i forma part de la Ruta dels oficis d'ahir promoguda pel Consell Comarcal de l'Alt Urgell.[4]
Alguns remeis de les trementinaires
modificaCada trementinaire fabricava la seva pròpia trementina, que s'elabora extraient resina del pi roig i un cop purificada estava llesta per utilitzar. L'ús més freqüent és l'aplicació en forma de pegat sobre la zona afectada per combatre el dolor, cops, torçades, picades d'aranya o escurçó, úlceres i grans infectats.[5]
| Nom de l'ungüent | Indicat per aquestes malalties |
|---|---|
| Oli d'avet | Les seves aplicacions són per guarir malalties pulmonars i dels ronyons. |
| Pega negra | Pasta resinosa utilitzada per immobilitzar mans i peus del bestiar en cas de dislocació. |
| Oli de ginebró | Remei destacat per eliminar els cucs de la panxa, tant de les persones com del bestiar. |
| Oli del tífus | Oli compost per gran quantitat d'ingredients, molt sol·licitat durant els diferents brots de l'epidèmia. |
| Orella d'os | La seva aigua és bona tant per les morenes com per guarir la tos més rebeca i el constipat. |
| Corona de rei | És una herba abortiva, utilitzada tant en les persones com en el bestiar. |
| Te de roca | És una infusió estomacal i lleugerament purgant. |
| Salsufragi | La seva infusió la recomanaven pel mal de pedra dels ronyons. |
| Escabiosa | Es prenia per depurar la sang i quan es tenia el xarampió. És sudorífera. |
| Sàlvia | Es deia que guareix totes les malalties, clarifica la sang i és vulnerària. |
| Hisop | Diu la dita: dues cullerades de flor d'hisop «tornen la mare a puesto i la filla a lloc». |
| "Tabaco negre" | Les trementinaires elaboraven aquest remei que guaria el garrotillo, (la diftèria) i el tifus. |
| Serpildó | La seva infusió és digestiva i bona per quan es té la tos ferina. |
Referències
modifica- ↑ Torres, Núria «El bressol dels oficis perduts». Sàpiens [Barcelona], 63, 1-2008, pàg. 60-61. ISSN: 1695-2014.
- ↑ Obiols i Ríos, 2004, p. 107.
- ↑ Frigolé, 2005.
- ↑ AADD. Museus i Centres de Patrimoni Cultural a Catalunya. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 2010, p. 70. ISBN 84-393-5437-1.
- ↑ AADD. Guia de Museus i Equipaments Patrimonials de l'Alt Pirineu i Aran. Lleida: Garsineu Edicions, 2008, p.33. ISBN 978-84-96779-45-7.
Bibliografia
modifica- Frigolé, Joan. Dones que anaven pel món. Estudi etnogràfic de les trementinaires de la vall de la Vansa i Tuixent. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, 2005 (Temes d'etnologia de Catalunya). ISBN 84-393-6850-X.
- Obiols i Ríos, Joan. Tuixent, història, costums i gent. ABADIA Editors, 2004. ISBN 84-96292-20-7.
- Xicota, Josep «Museu de les Trementinaires». Diari Segre, 1991.
Enllaços externs
modifica