Neomudèjar

estil arquitectònic

L'art neomudèjar és una renaixença de l'art mudèjar que es donà a la península Ibèrica al canvi del segle xix al xx. S'emmarca dins els corrents orientalistes de l'arquitectura historicista, imperant a Europa al fin de siècle.[1] Aquesta aposta arquitectònica es va associar especialment a construccions de caràcter festiu i d'oci, com salons de fumar, casinos, estacions de tren, places de braus o saunes.[2]

Edifici de Correus de Saragossa.

En tant que basat en una estètica hispànica, el neomudèjar fou reivindicat com un estil nacional espanyol. Arquitectes com Emilio Rodríguez Ayuso o Agustín Ortiz de Villajos veieren el mudèjar com un art espanyol i projectaren edificis servint-se de les seves característiques, com l'ús d'arcs de ferradura o les formes abstractes amb els maons. Normalment es considera que la plaça de braus de Madrid, obra de Rodríguez Ayuso i Lorenzo Álvarez Capra (1874) és la primera obra neomudèjar, presentant una estètica que seria seguida per altres arquitectes com Enrique María Repullés y Vargas, Joaquín Rucoba, August Font i Carreras, José Espeliú, Felipe Arbazuza o Aníbal González.[1]

Ara bé, el que la historiografia ha considerat tradicionalment com art neomudèjar és sovint art neoàrab, ja que utilitzen elements de l'art propi d'època califal, almohade i nassarita, essent l'ús del maó vist l'únic aspecte pròpiament mudèjar.[3]

Referències modifica

  1. 1,0 1,1 «Refuncionalizaciones polémicas, plazas de toros y arquitectura neomudéjar: algunos ejemplos en España». Universitat de Barcelona. [Consulta: 24 novembre 2009].
  2. Diccionario de Arte II (en castellà). Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.116. DL M-50.522-2002. ISBN 84-8332-391-5 [Consulta: 5 desembre 2014]. 
  3. «Neomudéjar versus neomusulmán: definición y concepción del medievalismo islámico en España.». UNED. [Consulta: 23 juliol 2012].

Enllaços externs modifica


A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Neomudèjar