Casino

instal·lació que alberga certs jocs d'atzar

Casino és un espai públic dedicat a les activitats d'oci i esbarjo. Sota aquest nom es poden trobar dos tipus de societats amb diferents fins: els casinos culturals i els casinos de joc.

Interior del Casino de l'Arrabassada, un complex de luxe que incloïa un hotel i un casino, situat a la carretera de la Rabassada, al terme municipal de Sant Cugat del Vallès. El 1932 s'intentà convertir aquest casino cultural en un casino de joc.[1]

Casino cultural

modifica

Societat de caràcter cultural i lúdic on els socis es reuneixen per conversar, llegir, jugar, etc. És un espai que també es pot anomenar club, centre, cercle o ateneu.[2] El Casino l'Aliança del Poblenou n'és un exemple, així com el Casino de Vic.

Aquesta tipologia de casino té els seus orígens al segle xix, moment en el qual la noblesa i la burgesia s'estableixen a les ciutats i usen els casinos com a llocs de trobada i esbarjo. Aquests, eren espais privats i d'accés reservat únicament als seus socis, protegits de l'agitació urbana i del control públic. Sovint es creaven diverses entitats similars al mateix municipi vinculades a la tendència política o al grup professional, com els casinos agrícoles o els casinos republicans.[2] L'accés a aquestes entitats es regulava mitjançant quotes elevades i la demanda habitual de derrames. El marc legal el moment, a més, obligava que les entitats d'aquest tipus, així com els ateneus, estiguessin deslligats d'ideals polítics.[3]

Casino de joc

modifica

Establiment recreatiu de luxe que està autoritzat oficialment per oferir jocs d'atzar, envit i contrapartida. Normalment els casinos estan situats dins de complex turístics junt amb hotels, restaurants, discoteques o integrats dins de vaixells creuers.

Els casinos obtenen elevats rendiments econòmics a causa de les característiques dels jocs que sempre donen un marge d'avantatge a la banca.

Història dels casinos de joc

modifica

La paraula prové de les cases de camp –casini- que estaven integrades dins de palaus o viles italianes i que servien per a l'esbargiment dels nobles del segle xvii. Una d'aquestes distraccions eren els jocs d'atzar.

Les primeres sales de joc legals -i subjectes a obligacions fiscals- foren les ‘tafurerias' instaurades al Regne de Castella durant el regnat d'Alfons X de Castella, al segle XIV.[4] A les ‘tafurerias' els jugadors s'enfrontaven entre ells. Posteriorment, el 1638, s'inaugura el Ridotto di San Moisé, a Venecia. Fou la primera casa de joc legal on els clients jugaven contra representants de la casa. Aquest tipus de negoci va emergir ràpidament arreu d'Europa (gaming halls, académies de jeux...) i durant el segle xviii comencen a funcionar balnearis amb sales de joc (Bad Ems, La Redoute...). A Espanya Carles III va crear la Loteria Nacional el 1763, gràcies a la qual es va poder finançar la Guerra d'Independència.[4]

A finals del segle xix, es va emprar a França el terme casino per a referir qualsevol indret públic on tenien lloc activitats recreatives (joc, esports, saló de lectura...). No obstant, a França es va restringir aquests establiments amb jocs d'atzar als casinos d'alguns balnearis.[1] El 1863, s'inaugura el Casino de Montecarlo que ràpidament esdevé el referent del joc arreu del món. Aviat se'n feu a Mònaco, a Vichy i Deauville.[1]

Als Estats Units, el joc havia estat tolerat a salons i clubs fins a la legalització del joc a Nevada (1931). Els casinos i mega-complex turístics construïts a la ciutat de Las Vegas prengueren el relleu de Montecarlo com a capital mundial del joc. Avui dia la ciutat xinesa de Macau està en procés de superar Las Vegas com a principal generador d'ingressos de la indústria del joc.

A Espanya, els casinos de joc van ser prohibits des del 1924 per Primo de Rivera, exceptuant les loteries.[4] El franquisme va prohibir els casinos de joc fins a la legalització del joc el 1977.[5] Malgrat tot, al pas del segle xix al xx, a Catalunya funcionaven il·legalment diverses sales de joc (Casino de l'Arrabassada, Cercle del Liceu, Casino Internacional Tibidabo, Reial Cercle Artístic, Principal Palace…). Amb l'arribada de la democràcia van obrir-se tres casinos a Catalunya: Casino de Lloret de Mar, Gran Casino de Barcelona (a Sant Pere de Ribes) i el Casino Castell de Peralada. L'estiu de 1999, es va traslladar el casino de Barcelona al seu nou emplaçament al soterrani de l'Hotel Arts. L'octubre del 2005 va inaugurar-se el Casino de Tarragona.[6]

El primer casino de joc legal de Catalunya va ser el de Lloret, que es va inaugurar el 24 d'octubre de 1978.[7] Després d'haver funcionat durant cinc anys com una sala annexa del casino de Peralada, l'antic casino de Lloret tancà definitivament les portes l'estiu del 2010. Un nou centre lúdic s'inaugurà al mateix municipi el mes de juliol d'aquest any.

Casinos de joc actius

modifica

Aquests són els casinos de joc actius als territoris de parla catalana.

Jocs de casino

modifica

Els casinos de joc poden oferir dos tipus de joc:

Referències

modifica
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Casino
  1. 1,0 1,1 1,2 «casino de joc». enciclopedia.cat. [Consulta: 9 agost 2023].
  2. 2,0 2,1 «casino». enciclopedia.cat. [Consulta: 9 agost 2023].
  3. Santi Ponce i Maties Ramisa. El Casino de Vic, 1848-2008. Vic: Eumo Editorial, 2008, p. 15-17. ISBN 978-84-9766-292-5. 
  4. 4,0 4,1 4,2 Egerer, Michael; Marionneau, Virve; Nikkinen, Janne. Gambling Policies in European Welfare States: Current Challenges and Future Prospects (en anglès). Springer, 2018-06-28, p. 84. ISBN 978-3-319-90620-1. 
  5. Coryn, Tom; Fijnaut, Cyrille; Littler, Alan. Economic Aspects of Gambling Regulation: EU and US Perspectives (en anglès). Martinus Nijhoff Publishers, 2008, p. 82. ISBN 978-90-04-16559-5. 
  6. Fontbona, Marc. Historia del Juego en España. De la Hispania romana a nuestros días. (PDF). Barcelona: Flor del Viento Ediciones, 2008. ISBN 978-84-96495-30-2 [Consulta: 31 agost 2010].  Arxivat 2009-12-26 a Wayback Machine.
  7. Memoria económica de Cataluña (en castellà). Cámaras Oficiales de Comercio, Industria y Navegación de Cataluña., 1978, p. 621.