El nicab —de l'àrab نِقابniqāb—, de vegades anomenat vel integral, és un mocador que algunes dones musulmanes, especialment les dels països del golf Pèrsic, porten al cap per cobrir-se els cabells, el coll i la cara, excepte els ulls.[1]

Dona iemenita amb el nicab
Vestits tradicionals dels beduïns d'Hebron
Dona iraniana amb lligadura tradicional regional

Com el hijab, és un mocador o vel (mocador al cap) islàmic. Però l'hijab cobreix tan sols els cabells i el coll, deixant lliure tota la cara, i pot ser de qualsevol teixit, i estar lligat amb diferents agulles o complements. El nicab, per contra, sol ser llis i fosc, habitualment negre, i només deixa oberta una escletxa a l'altura dels ulls, per a poder veure-hi. Tampoc no s'ha de confondre amb la burca, que cobreix tot el cos i sol ser d'un color més lluminós, típicament blau elèctric. El xador és una peça de vestir per al cos sencer, que en principi deixa lliure la cara.[2]

En català antic el papafigo era un cobricap que s'estenia fins a cobrir el coll i que cobria també part de la cara, deixant solament en descobert els ulls i el nas.

El nicab es fa servir al golf Pèrsic, i en menys mesura al Magrib, al Sud-est asiàtic i al subcontinent indi. En les comunitats on és tradicional el seu ús, s'aconsella que les noies el portin des de la pubertat per descobrir-se només a casa davant la família més directa. Pel seu caràcter extrem, centra les polèmiques sobre la roba adequada i el control sobre la dona.[3]

OrigenModifica

Aquest costum de cobrir-se tota la cara amb un vel és originari, en part, de la tradició indumentària de les dones de certes classes socials de la Pèrsia preislàmica; la cultura musulmana va adoptar-lo durant la conquesta musulmana de Pèrsia. D'altra banda, els texts religiosos de l'Islam, l'Alcorà i els hadits, fan referència al fet que les dones han d'utilitzar un vel o un fulard per a ser respectades, però l'ús dels termes resta, de vegades, enigmàtic, ja que es poden interpretar de manera literal o simbòlica.

L'ús del nicab va decaure durant l'època colonial i encara més a partir de la independència dels diversos països musulmans -ja que la majoria dels nous governs eren laics- i només ha tornat a estendre's a partir dels anys vuitanta i noranta, sota la influència de l'integrisme islàmic. Legalment, les quatre escoles tradicionals de jurisprudència islàmica, o màdhhabs, preconitzen amb diferents matisos l'ús del vel per a les dones, però cap no en considera obligatori l'ús del nicab.

L'any 2009, el clergue i acadèmic islàmic egipci Muhammad Sayyid Tantawi, gran imam de la mesquita Al-Azhar del Caire, que inclou una de les universitats més prestigioses del món musulmà, es va declarar en contra de l'ús del nicab[4] i el va prohibir a les seves aules tot dient que "el nicab no és res més que una tradició; no té cap lligam amb la religió, ni de prop ni de lluny", i al·legant que en una aula és necessari veure la cara (el cabell, per exemple, no cal) dels alumnes per poder interaccionar amb ells i saber si entenen el que explica.

Vegeu tambéModifica

ReferènciesModifica

  1. Nicab Enciclopèdia Catalana
  2. «Tipus de vels». Diari Ara, 290, 16-09-2011, p. 5 [Consulta: 16 setembre 2011].
  3. Cochrane, Kira. «The niqab debate: 'Is the veil the biggest issue we face in the UK?'» (en anglès). The Guardian, 16-09-2013. [Consulta: 8 novembre 2013].
  4. «Muhammad Sayyid Tantawi». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Nicab