Figuera de moro

espècie de planta
(S'ha redirigit des de: Nopal)

La figuera de moro és una planta del gènere Opuntia, originària d'Amèrica però ara estesa per altres àrees del planeta.[1]

Infotaula d'ésser viuFiguera de moro
Opuntia ficus-indica modifica
Kaktusfeige.jpg
modifica
Dades
Font deQ2146147 Tradueix modifica
Període
Recent
Estat de conservació
Dades insuficients
UICN151706 modifica
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegnePlantae
OrdreCaryophyllales
FamíliaCactaceae
TribuOpuntieae
GènereOpuntia
EspècieOpuntia ficus-indica modifica
(L.) Mill.
Nomenclatura
BasiònimCactus ficus-indica (en) Tradueix modifica
Sinònim taxonòmic
  • Opuntia vulgaris
  • Opuntia maxima

A les zones de parla catalanovalenciana, té molts de noms populars, entre d'altres: figuera de pala o palera al País Valencià,[2] figuera d'Índia (Camp de Tarragona, Priorat, Eivissa i l'Alguer), figuerassa, figuera de Maó a la Catalunya del Nord o figuera de pic a Eivissa.[3] El nom del gènere prové de la ciutat grega Lòcrida Opúncia (Λοκροὶ Ἐπικνημίδιοι) i l'epítet del binomi prové del llatí ficus indica «figuera de l'Índia», encara que no prové de l'Índia, sinó de Mèxic.

MorfologiaModifica

És un arbust de tiges carnoses, molt ramificat, amb les branques constituïdes per articles de forma el·líptica, aplanats, de 20 a 50 cm de llargada per uns 10 a 30 cm d'amplada i uns 2 o 3 cm de gruix, de color verd, anomenades pales o cladodis, que es troben superposats els uns als altres. En aquesta planta els cladodis prenen la funció fotosintetitzadora, ja que les fulles són molt menudes, d'uns 3 mm, i cauen aviat. En el seu lloc, dins una petita àrea circular, apareixen les espines, 1 o 2, llargues i rígides, envoltades d'altres de molt petites, fines i corbades, que gairebé no es veuen però que si es toquen amb els dits es trenquen i queden clavades a la pell.

Les flors són grogues, grosses i molt vistoses, amb nombroses peces florals. La floració s'esdevé entre maig i juliol.

El fruit, anomenat figa de moro, és una baia espinosa ovoide, de 5 a 9 cm, vermellosa quan és madura. La fructificació es fa entre els mesos de juny i agost.

LocalitzacióModifica

La figuera de moro és originària dels deserts del nord de Mèxic,[4] on es coneix com a nopal. S'ha estès a altres parts del planeta per l'acció de l'home.

Actualment es troba plantada en talussos i marges assolellats, sovint per a fer tanques, a gairebé tot el litoral mediterrani. Als Països Catalans ha esdevingut subspontània des de la costa nord fins al migjorn valencià. És comuna a les Illes Balears. Figura a la llista de les 100 espècies invasores més nocives d'Europa.[5][6]

ÚsModifica

Les figues de moro es cullen a la darreria de l'estiu i a la tardor. Cal anar proveït de guants per a fer-ne la collita. Un cop pelades, es mengen fresques, però també se'n prepara xarop i arrop, formes en què s'eviten els pinyols. A Mèxic, on l'anomenen nopal, se'n mengen també les pales tendres.[4]

Un altre ús, que motivà en gran part la difusió a les Canàries, el Nord d'Àfrica i el Mediterrani, és la cria de cotxinilles per a la producció d'un pigment vermell, el carmí, utilitzat entre altres coses com a colorant alimentari.[7]

BibliografiaModifica

  • Duran, Núria; Morguí, Mercè; Sallés, Mercè. Plantes silvestres comestibles. Barcelona: ECSA, juny del 2004, p. 84 (Pòrtic Natura, núm. 20). ISBN 84-7306-467-4. 

ReferènciesModifica

  1. «Figuera de moro». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. «palera». Diccionari normatiu valencià. Acadèmia Valenciana de la Llengua.
  3. «Figuera de moro». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia.
  4. 4,0 4,1 Folch, Ramon [et al.]. Biosfera. 4. Deserts. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, S.A., 1977. ISBN 84-7739-555-1. 
  5. «100 of The Worst» (en anglès). Daisie, 2012.
  6. Andreu, Jara; Pino, Joan. «Annex 1: Llista d'espècies invasores de Catalunya». A: Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (Creaf) (ed.). El projecte EXOCAT - Informe 2013 (pdf). Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2013, p. 20. 
  7. Folch, Ramon [et al.]. Biosfera. 6. Selves temperades. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, S.A., 1977, p. 311. ISBN 84-7739-555-1.