Oleg de Kíev

Oleg de Nóvgorod o de Kíev, també conegut com a Oleh (eslau antic: Олег; en nòrdic antic: Helgi), fou un príncep vareg, fundador del poderós estat de la Rus de Kíev en unir aquests dominis als seus anteriors de Nóvgorod i traslladar la capital a la ciutat de Kíev. Segons les cròniques eslaves orientals que es conserven, Oleg va mantenir un domini absolut sobre la regió entre 882 i 912. Aquestes dates, però, no concorden amb les donades per la Carta de Schechter, on es detallen les activitats d'un Gran Khan anomenat HLGW, dels rus', vers l'any 940.

Infotaula de personaOleg de Kíev
1899. Russian konung Oleg by Vasnetsov-2.jpg
(1899) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixementsegle IX Modifica el valor a Wikidata
Suècia Modifica el valor a Wikidata
Mort912 Modifica el valor a Wikidata
Kíev Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortPicada de serp Modifica el valor a Wikidata
Lloc d'enterramentKíev
Stàraia Làdoga Modifica el valor a Wikidata
Príncep de Kíev
882 – 912
← cap valor – Ígor de Kíev → Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
ReligióPaganisme Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióRegent Modifica el valor a Wikidata
Altres
TítolKniaz Modifica el valor a Wikidata
FamíliaDinastia ruríkida Modifica el valor a Wikidata
El príncep Oleg de Nóvgorod i Kíev

Cròniques eslavesModifica

 
Oleg ordenà clavar el seu escut a les portes de Constantinoble

Donada la seva condició de parentesc (probablement era cunyat) amb Rúrik, el primer governant de la dinastia a Nóvgorod[1] a Oleg li va ser confiada per part d'aquest l'administració del regne i del seu fill menor, Ingvar, també dit Ígor. Amb aquests poders, Oleg va anar gradualment prenent el control de les ciutats situades a les riberes del Dnièper, fins a capturar la localitat de Kíev, que es trobava sota el domini de dos cabdells varegs com ell, Askold i Dir. L'emplaçament de la ciutat era idoni, i Oleg la va convertir ràpidament en la seva nova capital.

Des de Kíev, Oleg va llençar el 907 una incursió contra Tsargrad (Constantinoble). Segons la Primera Crònica, els romans d'Orient van intentar emmetzinar a Oleg, però el príncep rebutjà la copa enverinada i continuà avançant cap a la capital. Un cop davant de la ciutat, va arribar a clavar el seu escut a les portes de la muralla. Després d'aquest fet, els romans d'Orient van segellar la pau, mitjançant un tractat comercial que donà grans beneficis a ambdues nacions i que reforçà el poder d'Oleg entre els rus'. El relat d'aquest episodi només s'ha conservat però, per les fonts eslaves, sense que cap crònica romana d'Orient no n'hagi recollit els fets.

 
Un sacerdot pagà profetitza la mort d'Oleg

El breu relat que explica la vida d'Oleg a la Primera Crònica contrasta amb l'extensió d'altres fonts antigues, com ara bé la Crònica de Nóvgorod. Segons aquest text, Oleg no era familiar de Rúrik, sinó un príncep que li retia vasallatge i que actuà com a comandant de l'exèrcit d'Ígor mentre aquest era un infant. En aquesta crònica no s'especifica la data d'inici del seu regnat, però sí que es fixa la seva defunció en el 922, a diferència de l'any 912 recollit a la Primera Crònica.[2] Els experts han comparat aquestes dates amb els regnats «èpics» d'aproximadament 33 anys tant d'Oleg com d'Ígor a la Primera Crònica.[3] A més, la Primera Crònica i altres fonts de Kíev situen el lloc d'enterrament del príncep a la mateixa Kíev, mentre que altres fonts de Nóvgorod entenen que el lloc on descansen les restes d'Oleg és un túmul funerari situat a la localitat de Stàraia Làdoga, propera al llac Ladoga.[4]

Llegenda de la mort d'OlegModifica

A la Primera Crònica, Oleg rep el sobrenom de Profeta (вещий), un qualificatiu que reforça el significat sagrat del seu nom escandinau (que es tradueix com a sacerdot), però que també es refereix, de forma irònica, a les circumstàncies que van envoltar la seva mort. Segons aquesta llegenda, que fou convertida en una obra d'art per Puixkin a la seva balada, els sacerdots pagans van profetitzar que Oleg seria mort pel seu semental. Orgullós de les seves habilitats profètiques, Oleg va fer marxar el seu cavall. Molts anys més tard, el príncep va preguntar on es trobava l'animal, i li van dir que aquest ja havia mort temps enrere. Recordant vells temps, Oleg va demanar que el portessin fins a on es trobessin les restes del cavall i es quedà observant els seus ossos. Quan tocà la calavera amb la seva bota, una serp va sortir del seu interior i el mossegà. Oleg va morir, tal com havien profetitzat, poc després a causa del verí.

La llegenda de la mort d'Oleg es va estendre en poc temps a tots els pobles escandinaus, fins al punt que fou conegut en bona part d'aquests. La tradició i la cultura oral van portar que els fets fossin inclosos, amb altres personatges, a la saga d'Orvad-Odd, una de les més populars de la cultura nòrdica.

NotesModifica

  1. Hom ha considerat a Oleg com a fill de Rúrik, tal com ara bé LELORRAIN, ANNE-MARIE, L'imperi carolingi i l'arribada del feudalisme, Larousse, 2005, pàgs. 814-1147, ISBN 84-8332-629-9
  2. A. N. NASONOV, Novgorodskaia Pervaia Letopis Starshego i Mladshego Izvodov, (Moscou i Leningrad: ANSSR, 1950), pàg. 109.; KLOSS, pp. 337-343.
  3. SHAHMATOV, pp. xxxii-xxxiii.
  4. Tot i aquestes divergències, la més antiga i creïble de les versions sembla que és la conservada a la Crònica de Nóvgorod, segons la qual Oleg va marxar «més enllà de la mar» (com ara bé a Escandinàvia) i que fou enterrat allà.

BibliografiaModifica

  • (rus) ARTAMONOV, MIKHAIL. Istoriya Khazar, Leningrad, 1962
  • (rus) BRUTSKUS, JULIUS D. Pismo Hazarskogo Evreja Ol X Veka, Berlín, 1924
  • (anglès) CHRISTIAN, DAVID. A History of Russia, Central Asia and Mongolia, Vol. 1, Blackwell, 1998
  • (anglès) DUNLOP, D.M. History of the Jewish Khazars, Princeton University Press, 1954
  • (anglès) GOLB, NORMAN i PRITSAK, OMELJAN. Khazarian Hebrew Documents of the Tenth Century, Cornell University Press, 1982
  • (francès) GREGOIRE, H. Le "Glozel" khazare, Revue des Études Byzantines 12, 1937
  • (rus) KLOSS, B.M. "Letopis" Novgorodskaja pervaja". Slovar' Kniznikov i Knizhnosti Drevnej Rusi, Vol. 1, Leningrad, 1987
  • (rus) KOKOVTSOV, P.S. Еврейско-хазарская переписка в X веке, Leningrad, 1932
  • (anglès) AL-MISKAWAIHI, A. The Eclipse of the 'Abbasid Caliphate, Oxford, 1921
  • (francès) MOSIN, V. Les Khazars et les Byzantines d'apres l'Anonyme de Cambridge, Revue des Études Byzantines 6, pàgs. 309-325, 1931
  • (rus) NASONOV, A.N. Novgorodskaja Pervaja Letopis Starshego i Mladshego Izvodov, Moscou, 1950
  • (rus) NOVOSELTSEV, ANATOLI P. Hazarskoe Gosudarstvo i Ego Rol' v Istorii Vostochnoj Evropy i Kavkaza, Moscou, 1990
  • (rus) PARKOMENKO, V.A. У истоков русской государственности, Leningrad, 1924
  • (rus) PETRUKHIN, V.Y. "Князь Олег, Хелгу Кембриджского документа и русский княжеский род". Древнейшие государства Восточной Европы. 1998. Памяти А.П. Новосельцева, pàgs 222-230, Acadèmia Russa de les Ciències, 2000
  • (rus) SHAHMATOV, A.A. Ocherk Drevnejshego Perioda Istorii Russkogo Jazyka, Petrograd, 1915 (reimprès a París, 1967)
  • (rus) VERNADSKY, GEORGY. Kievan Rus, Moscou, 1996
  • (anglès) ZUCKERMAN, CONSTANTINE. On the Date of the Khazar’s Conversion to Judaism and the Chronology of the Kings of the Rus Oleg and Igor', Revue des Études Byzantines 53, pàgs. 237-270, 1995

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Oleg de Kíev


Precedit per:
nou títol
Príncep de Kíev
 

882-912
Succeït per:
Ígor