Obre el menú principal

Les ombres acolorides són objecte d'estudi de Goethe en el seu llibre Teoria dels colors (1810), teoria contrària a la teoria òptica newtoniana (difereix en l'explicació de l'espectre visible). La seva obra fou mal acollida per la comunitat científica contemporània.[1] No obstant, el poeta i dramaturg alemany la considerà la seva major aportació a la humanitat (considerant també, en afirmar-ho, la fecunda i exitosa obra literària).[2]

Goethe observà que la intensa llum solar del migida produeix sobre el color blanc una ombra negra o gris (un valor més fosc que la superfície), però que, en altres circumstàncies, les ombres adquireixen el color complementari de la llum. Les condicions necessàries per a l'aparició d'ombres acolorides que Goethe establí són dues: que la llum no sigui blanca i que les ombres estiguin lleument il·luminades per una segona font de llum. A més intensitat de llum acolorida, més pàl·lida l'ombra; així, les ombres més brillants procedeixen de les llums acolorides més pàl·lides.[1]

Els fenòmens estudiats per Goethe -aquest no n'és excepció- eren considerats pel poeta com "fenòmens visuals que es produeixen a l'ull", a diferència de la teoria física de Newton, que els considerava com un aspecte de la llum. És a dir, segons Goethe, l'ull és el responsable de la percepció de color en les ombres per tal de contrarrestar la intensitat de la llum acolorida.

Fenomen descrit per Goethe.

Impacte artísticModifica

Els pintors impressionistes i postimpressionistes van tenir molt presents les observacions de Goethe. Algunes obres de Van Gogh o Monet, per exemple, mostren un tractament del color que s'hi adiu: observem com les ombres que projecten fonts de llum groguenques són representades amb colors porpres i blavosos.[1]

Les teories de Goethe també han influit artistes contemporanis, com és el cas de Roger Crossgrove (1958-2008), que a Estudi d'ombres acolorides (1987) emprà una sèrie de llums vermelles, verdes, blaves i grogues a fi d'incrementar la saturació de les ombres. Quan aquestes se superposaven, era possible veure mescles secundàries, com la del porpra i el taronja.

 
Vincent van Gogh. Natura morta, Cistell de pomes.
 
Claude Monet. Paller.

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 «Sombras coloreadas | IDIS» (en en-us). [Consulta: 26 novembre 2018].
  2. Pimentel, Juan «Teorías de la luz y el color en la época de las Luces. De Newton a Goethe» (en es). Arbor, 191, 775, 30-10-2015, pàg. 264. ISSN: 1988-303X.