Onofre Vicent Escrivà d'Íxer i de Montpalau

Noble valencià preil·lustrat

Onofre Vicent Escrivà d'Íxer i de Montpalau, II comte de l'Alcúdia (València 16381688) fou un erudit, escriptor i poeta valencià del segle xvii.

Infotaula de personaOnofre Vicent Escrivà d'Íxer i de Montpalau
Biografia
Naixement(es) Onofre Vicente Escrivá de Híjar y Montpalau Modifica el valor a Wikidata
1638
València Modifica el valor a Wikidata
Mort18 desembre 1688 Modifica el valor a Wikidata
València Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióerudit, escriptor i polític
Tema
  • història
  • política
  • poesia
Llenguacastellà
Obra
Obres destacables
* Espejo político de reyes y vasallos en la vida y sucesos de Pedro IV, rey de Aragón, segundo de Valencia y Mallorca y primero de Cerdeña
  • Fábulas de Ulises y Circe
Altres
TítolComte Modifica el valor a Wikidata
CònjugeFrancesca Felipa de Montsoriu i Montpalau
FillsBaltasar Escrivà d'Íxer i Montsoriu
Pares
  • Gonçal Escrivà d'Íxer
  • Anna Maria Lloris i Montpalau

BiografiaModifica

Destacat membre de la noblesa valenciana del Sis-cents, Onofre Vicent va ser batejat el 13 d'abril del 1638 i va morir el 18 de desembre de 1688.[1] Era el fill primogènit de Gonçal Escrivà d'Íxer, I comte de l'Alcúdia (†1652) i d'Anna Maria Lloris i Montpalau, els quals van contraure matrimoni l'any 1634. Onofre Vicent esdevingué hereu universal del patrimoni familiar a la mort de la seua àvia paterna, Jerònima d'Íxer, l'any 1657. Alhora que II comte de l'Alcúdia, fou baró de Xaló i de Gata, i senyor de Resalany,[2][3] i des del 1665 comte consort de Xestalgar pel seu matrimoni amb Francesca Felipa de Montsoriu i Montpalau, IV comtessa de Xestalgar.[4] Es dedicà a l'estudi de la història, les matemàtiques, l'astronomia i les ciències polítiques, i fomentà a València la fundació d'acadèmies literàries.[3] L'any 1685 fundà una acadèmia històrico-literària, que tingué els seus actes solemnes al Palau Reial de València.[3] De fet, Escrivà d'Íxer fou una de les figures més característiques de la societat valenciana preil·lustrada, un humanista polièdric i amic de tertúlies que va aplegar una important biblioteca al carrer del Bisbe. Com a membre de l'estament militar del regne de València, auxilià el virrei en la persecució de bandolers i va ser elegit en diverses ocasions justícia civil i criminal; fou quatre vegades jurat de la ciutat de València, arribant-ne a jurat en cap el 1683 i el 1687.[5] Va ser succeït en els seus títols nobiliaris pel seu fill, Baltasar Escrivà d'Íxer i Montsoriu.

ObresModifica

En primer lloc, cal dir que va escriure en castellà, exemple clar de la castellanització de l'aristocràcia valenciana. Publicà, anònima, l'obra d'erudició vària “Clarín de la fama” (1683), i deixà inèdits un munt de manuscrits d'història, de política i de poesia.[3] De la seua obra poètica cal destacar “Fábulas de Ulises y Circe”, més diverses composicions incloses en volums col·lectius. Va escriure, a més a més, “Practica del juego de la espada”, “Espejo político de reyes y vasallos en la vida y sucesos de Pedro IV, rey de Aragón, segundo de Valencia y Mallorca y primero de Cerdeña”, un compendi d'història de la Corona d'Aragó entre els primers monarques i les conquestes d'Itàlia, i “Epítome de la Historia de Aragón”. També hom li atribueix una “Historia universal de España” i una “Genealogía de las casas de Escrivá, Monsoriu, Mompalau y Ferrer”,[2] atès que era membre o descendent de tals cases nobiliàries.[6]

Vegeu tambéModifica

Enllaços externsModifica

ReferènciesModifica

  1. [enllaç sense format] https://www.google.es/search?q=l%27alc%C3%BAdia+cap+3+pdf&ie=utf-8&oe=utf-8&client=firefox-b&gfe_rd=cr&ei=h2xeWYryD86p8wfH557wAw#
  2. 2,0 2,1 Gran Enciclopedia de la Comunidad Valenciana, volum VI, p. 128, veure-hi l'entrada "Escrivà de Íxar y de Montpalau, Onofre Vicente". València: Editorial Prensa Valenciana, ISBN 84-87502-53-9
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 «Onofre Escrivà d'Íxer i de Montpalau». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  4. Jiménez, F.J.. Gestalgar: contribución a su historia. València: Ediciones La Sirena, 2009. ISBN 978-84-92692-04-0. 
  5. García Martínez, S. Els fonaments del País Valencià modern. València: Lavínia, 1968. 
  6. Mas i Usó, P. (1999). Justas, Academias y Convocatorias literarias en la Valencia barroca (1591 - 1705). Teoría y práctica de una convención (Tesi de Doctorat, Universitat de València). Sovint afegia el cognom "Portugal", de parentiu llunyà, per la qual cosa s'identificava com Onofre Vicente de Íxar Portugal y Monpalau, atesa la castellanització de la noblesa valenciana i la variabilitat antroponímica, pròpia del seu temps.