Otelo Saraiva de Carvalho

Militar, polític i terrorista portuguès (1936-2021)

Otelo Nuno Romão Saraiva de Carvalho (Lourenço Marques, avui Maputo, Moçambic, 31 d'agost de 1936 - Lisboa, 25 de juliol de 2021) va ser un militar portuguès i l'estrateg principal de la Revolució dels Clavells[1] que va enderrocar pacíficament l'Estat Nou, la dictadura feixista portuguesa més antiga d'Europa,[2] i va garantir el dret d'autodeterminació de les colònies africanes.[3]

Infotaula de personaOtelo Saraiva de Carvalho

Modifica el valor a Wikidata
Nom originalOtelo Nuno Romão Saraiva de Carvalho
Biografia
Naixement31 agost 1936 Modifica el valor a Wikidata
Maputo (Àfrica Oriental Portuguesa) Modifica el valor a Wikidata
Mort25 juliol 2021 Modifica el valor a Wikidata (84 anys)
Lisboa (Portugal) Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
Altres nomsOtelo
NacionalitatPortugal Portugal
Es coneix perLíder de la Revolució dels Clavells
Activitat
OcupacióMilitar
PartitForça de Unidade Popular Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Carrera militar
Servei militar1955-1984
Branca militar Exèrcit Portuguès
Rang militarBrigadier
ConflicteGuerra colonial portuguesa Revolució dels Clavells
Participà en
process 396/91 of the 1st Section of the 3rd Judgment of the Criminal Court of Lisbon (en) Tradueix
FUP/FP-25 case (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Premis
Gran Creu de l'Ordem da Liberdade

IMDB: nm0207828 TMDB.org: 1199851 Modifica el valor a Wikidata

Biografia modifica

Tinent coronel d'infanteria i veterà de la Guerra de la Independència d'Angola, va dissenyar i va dirigir les operacions militars que van voltar la Caserna do Carmo, on es trobava el primer ministre Marcello Caetano i la rendició va dictar l'èxit de l'aixecament.[4]

Va formar part de la Junta de Salvació Nacional que va governar el país després de la Revolució d'Abril. Pels seus mèrits com a cap de l'ocupació militar de Lisboa, va ser designat cap del comando d'Operacions Continentals (COPCON), força armada especial de l'exèrcit portuguès destinada a reprimir els conats contrarevolucionaris. De fet, ell mateix havia escollit personalment «Grândola, vila morena», cançó prohibida pel règim d'Oliveira Salazar i Caetano, com a contrasenya de l'inici definitiu de la insurrecció conjunta del 25 d'abril.

El COPCON va ser l'encarregat de frustrar la temptativa de cop d'estat d'António de Spínola, militar de dreta contrari a les derivacions marxistes i anticapitalistes a què semblava abocat el procés revolucionari lusità en aquells moments. Les masses entusiastes de la seva figura i procedir en aquells esdeveniments ascendeixen Saraiva, oficiosament, a brigadier general, nomenament que no serà acceptat pels reformistes d'António Ramalho Eanes després de la fi del Verão quente («Estiu calent») de 1975.

Davant del desconcert dels governants provisionals de Portugal pel setge popular a l'Assemblea de la República Portuguesa, Saraiva va declarar públicament les seves intencions programàtiques: era partidari d'un model de democràcia directa i participativa, que el poder es trobés en les mans d'assemblees populars, sota l'avantguarda d'obrers i camperols. El model va ser qualificat per alguns d'«anarcopopulista».

El 26 de juliol de 1975, Saraiva de Carvalho va ser homenatjat per Fidel Castro en persona. El president cubà considerava el carismàtic líder militar «un heroi de la revolució portuguesa contra el feixisme, l'imperialisme i la reacció», i així l'hi ho va fer constar en la seva presència. Nognsmenys, l'auditori cubà, enfervorit, va corejar: «Cuba, Portugal, units venceran», perquè estaven convençuts que en el petit país ibèric triomfaria una revolució socialista.

Saraiva de Carvalho, anteriorment acusat de ser titella dels socialistes o dels comunistes segons l'ocasió, va dirigir algunes operacions particularment polèmiques durant el Verão quente de 1975, període d'extraordinària efervescència en què reaparegueren les disputes internes en el si de l'esquerra (socialistes de Mário Soares, comunistes d'Álvaro Cunhal, i maoistes). Una d'aquestes va ser el setge popular al Parlament, per vaguistes del sector de la construcció amb suport del Partit Comunista, en què es van tallar els proveïments de queviures als diputats constituents reclosos. Saraiva aglutinà les disperses forces d'extrema esquerra de la nació, algunes de les quals havien exercitat la lluita armada contra el dictador António de Oliveira Salazar i l'adhesió de Portugal a l'OTAN.

Es presentà dues vegades a les eleccions presidencials. A les primeres eleccions democràtiques, les del 1976, va quedar en el segon lloc, amb gairebé un 17% de vots. A les segones, el 1980, baixà a l'1,5%. Sempre va defensar una república dels treballadors d'inspiració socialista.[2]

L'any 1984 fou detingut i sotmès a un processament judicial molt fosc i manipulat, acusat de ser l'autor intel·lectual dels atemptats de l'organització armada d'extrema esquerra Forces Populars 25 d'abril (FP-25). Saraiva sempre ho va negar i va denunciar que eren maniobres del Partit Comunista contra ell. El 1987 va ser condemnat a divuit anys de presó, dels quals en va complir cinc al Fort of São Bruno de Caixas, al municipi d'Oeiras. Mário Soares li concedí l'amnistia l'any 1996, però Saraiva mai no la va acceptar formalment.[2]

Referències modifica

  1. «S'ha mort Otelo Saraiva de Carvalho, cervell de la Revolució dels Clavells». [Consulta: 25 juliol 2021].
  2. 2,0 2,1 2,2 Montanyà, Xavier. «L'home que no va trair la Revolució dels Clavells». Vilaweb, 01-08-2021. [Consulta: 6 agost 2021].
  3. Busquets i Grabulosa, Lluís. «Entrevista a Otelo Saraiva de Carvalho». Sàpiens. [Consulta: 6 agost 2021].
  4. «Muere Otelo Saraiva de Carvalho, el cerebro de la Revolución de los Claveles» (en castellà), 25-07-2021. [Consulta: 6 agost 2021].

Bibliografia modifica

  • Castro Ruz, Fidel: Discurso con motivo del XXII Aniversario del asalto al Cuartel Moncada, 26 de julio de 1975, Santa Clara, Las Villas. (Vegeu www.cuba.cu/política y gobierno, on es recopilen els discursos i intervencions del líder cubà).
  • Fallaci, Oriana: Entrevista con la Historia. Editorial Noguer, Barcelona.
  • González Hernández, Juan Carlos: Desarrollo político y consolidación democrática en Portugal. Centro de Estudios Sociológicos de la Universidad de Salamanca.
  • Hermano Saraiva, José: Historia de Portugal. (Tom últim.)