Púnics

poble antic
Per a altres significats, vegeu «Púnic (desambiguació)».

Els púnics o cartaginesos foren un poble de la Mediterrània Occidental que té els orígens en l'expansió colonial fenícia cap a occident. Incloïa els habitants de Cartago, la principal colònia fenícia occidental, i tots els assentaments fenicis de la Mediterrània Occidental, que acabaren dins l'òrbita política i cultural cartaginesa (l'Imperi Cartaginès): de tota la costa nord-africana i la costa meridional de la Península Ibèrica fins a Malta i Sicília occidental, inclosos diversos enclavaments a Sardenya i l'illa d'Eivissa. Els cartaginesos parlaven púnic, una llengua semítica considerada un dialecte del fenici.[1]

Infotaula de grup humàPúnics
Tipusgrup ètnic històric Modifica el valor a Wikidata
Figura de terracota trobada a la Necròpoli del Puig dels Molins, a Eivissa.

Els primers fenicis arribaren a la Mediterrània Occidental el segle xii aC, i hi establiren colònies que formaren part les xarxes comercials de les ciutats fenícies de Tir i Sidó. Per bé que sempre es mantengueren els lligams culturals i comercials amb Fenícia, també tengueren influències i relacions amb altres pobles de la Mediterrània, i així desenvoluparen trets culturals que els diferenciaren dels fenicis orientals.

Els fenicis occidentals s'organitzaren entorn de gran nombre de ciutats estat la més important de les quals fou Cartago, la qual, no obstant això, no s'erigí en la ciutat més important de la zona fins al segle v aC, tot formant l'Imperi Cartaginès, i cobrà poder sobre la resta de comunitats púniques al llarg del segle iv aC, per bé que no assolí l'hegemonia fins al segle iii aC. Dins aquest mateix segle, el conflicte amb els romans (les Guerres Púniques) per l'hegemonia política a la Mediterrània Occidental decantà la balança a favor dels itàlics, que esborraren l'Imperi Cartaginès del mapa polític el 146 aC, després de la destrucció de Cartago al final de la Tercera Guerra Púnica. Tot i la desfeta política, la cultura púnica pervisqué al llarg dels segles, i llur llengua va sobreviure fins a l'Antiguitat Tardana.

TerminologiaModifica

El terme púnic prové del llatí Punicus ('relatiu o pertanyent als púnics'),[2] derivat de Poenus ('púnic');[3] al seu torn, el terme prové del grec Φοῖνιξ 'fenici', que també servia per referir-se als púnics.[4] Però, atesa la centralitat de Cartago dins el món cultural púnic, sobretot a partir del segle iv aC, el terme Carthaginensis (en en grec antic: Καρχηδόνιος) 'habitant de Cartago'[5] s'estengué com a sinònim de Poenus, de sens una mica més ample.[6] Els historiadors moderns se serveixen dels dos termes indistintament, per bé que si hom vol parlar amb més precisió cartaginès es reserva per allò que fa referència més concretament a la ciutat estat i els seus dominis polítics, mentre que púnic en àmbits més culturals o no forçosament circumscrits a l'Imperi Cartaginès.

En canvi, el terme que utilitzaven els mateixos púnics com a endònim és desconegut. La terra de Fenícia s'anomenava Pūt en feníciopúnic, i els seus habitants, Pōnnim. Hom ha suggerit que se servissin del mateix terme grec Φοῖνιξ adaptat de qualque manera,[7] o bé una variació de canaanites, però en qualsevol cas no hi ha proves per concloure res.[8]

HistòriaModifica

Els púnics foren un poble semita que té el seu origen en l'establiment dels fenicis en colònies a la Mediterrània Occidental els primers anys del primer mil·lenni aC.[9]

Els fenicis s'establiren a la costa de Síria central el tercer mil·lenni aC, i, atesa l'aridesa de la zona, es dedicaren al comerç marítim organitzats en ciutats estat com ara Tir, Biblos o Sidó. Sotmesos sovint pels pobles veïns, la crisi a la Mediterrània Occidental vers el 1200 aC, relacionada amb els anomenats pobles de la mar, els alliberà del jou i començà una època de prosperitat i expansió colonial, establint factories comercials i colònies per tota la Mediterrània. Cap al segle x aC ja sovintejaven la Mediterrània Occidental, i el segle ix aC començaren a establir colònies al nord d'Àfrica i el sud de la península ibèrica, d'on comerciaven per l'Atlàntic amb les Illes Britàniques i la costa africana.[9]

El segle ix aC es fundaren les primeres colònies fenícies a la Mediterrània Occidental, entre les quals Cartago (el 813, segons Plini, míticament per obra de la reina Dido, princesa de Tir i amant del troià Enees). A partir del segle vii aC les colònies fenícies d'occident començaren a adquirir certa independència de les metròpolis, i d'entre totes començà a destacar Cartago, que el segle vi aC començà a estendre el seu radi d'acció i influència sobre altres enclavaments fenicis de la zona, com ara Sicília i Sardenya, i començà a fundar colònies pròpies, com ara a Eivissa, el 654 segons la tradició. Per bé que la distinció entre allò que és fenici i allò que és púnic no fou mai clara, car no s'arribaren a diferenciar mai prou (i, de fet, el fenici i el púnic són tractats com a una mateixa llengua), amb el temps començaren a actuar com a una unitat política, sobretot a mesura que els fenicis, a l'orient, començaren a entrar en decadència i els contactes deixaren de ser tan intensos. Cap al segle vi aC ja eren una potència militar i comercial important.[10]

Vegeu tambéModifica

  • Poenulus ('El puniquet'), comèdia romana de Plaute que mostra la imatge dels romans sobre els cartaginesos.
  • Punicàcies, família de plantes que inclou el magraner, en llatí malum punicum 'poma púnica'.

ReferènciesModifica

  1. Mackay, Christopher S. Ancient Rome: A Military and Political History. Cambridge University Press, 2004, p. 61. ISBN 978-0-521-80918-4. 
  2. Gaffiot, Félix. «Punicus». Dictionnaire Latin-Français. [Consulta: 21 agost 2020].
  3. Gaffiot, Félix. «Poeni». Dictionnaire Latin-Français. [Consulta: 21 agost 2020].
  4. El terme romà designa principalment els púnics, i el terme grec, principalment els fenicis, car per cronologia i geografia els púnics eren més centrals en el món romà, mentre que els fenicis ho eren més en el món grec. D'altra banda, per referir-se als fenicis els romans tenien el terme (manllevat del grec més modernament) Phoenix 'fenici', però més aviat referit en èpoques passades i sovint relacionat amb el món hel·lènic; pels seus contemporanis era més comú englobar-los dins l'adjectiu Syrus 'sirià'.
  5. Gaffiot, Félix. «Carthaginiensis». Dictionnaire Latin-Français. [Consulta: 21 agost 2020].
  6. Prag, Jonathan R. W. «Poenus Plane Est - but Who Were the "Punickes"?». Papers of the British School at Rome, 74, 2006, pàg. 1-37.
  7. Jenkins, G. Kenneth «Coins of Punic Sicily, Part II». Schweizerische Numismatische Rundschau, 53, 1974, pàg. 27-29.
  8. Quinn, Josephine Crawley. In Search of the Phoenicians. Princeton University Press, 2019, p. 33-35. ISBN 9780691195964. 
  9. 9,0 9,1 «Fenici». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  10. «Cartaginès». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.