El Palau Bofarull és un edifici situat al carrer de Llovera de Reus, prop de la Plaça de Prim, catalogat com a bé cultural d'interès local.[1] Va pertànyer a la família ennoblida dels Bofarull i se'l coneix també com L'Olimpo o «Els Ploms», entitats que hi havien tingut la seva seu.[2] Actualment és la seu del Conservatori de Música de Reus, i la part principal dels baixos va ser ocupada per la botiga Las Américas, copropietat del poeta i polític Xavier Amorós. Després va ser l'oficina central de la Caja Postal que, ja anomenada Argentaria, va ser absorbida pel BBVA. Actualment (2023) són ocupats per comerços.

Infotaula d'edifici
Infotaula d'edifici
Palau Bofarull
Imatge
Dades
TipusPalau Modifica el valor a Wikidata
Cronologia
1772 – 1774construcció Modifica el valor a Wikidata
Característiques
Estil arquitectònicarquitectura barroca Modifica el valor a Wikidata
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativaReus (Baix Camp) Modifica el valor a Wikidata
LocalitzacióLlovera, 15 i Salvador Espriu, 10 Modifica el valor a Wikidata
Map
 41° 10′ N, 1° 07′ E / 41.16°N,1.11°E / 41.16; 1.11
Bé cultural d'interès local
Data16 juliol 2005
Id. IPAC9772 Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupantConservatori de Música de Reus Modifica el valor a Wikidata

Descripció modifica

El Palau Bofarull té una imatge externa de palau italianitzant, amb la façana composta per un sòcol de doble alçada i centrada per una gran portalada barroca tardana, emmarcada per dos parells de columnes, una de les quals, a cada costat, té forma d'atlant que sosté un capitell. Al costat de la porta hi ha dos lleons i a sobre l'escut dels Bofarull. L'edifici conté, a més del pis noble, unes amples golfes.[3] Segons l'anotació al registre de la propietat, la casa feia 128 pams d'ample per 140 de fons, i l'hort de darrere 170 pams d'ample per 110 de fons.

 
Botigues als baixos del Palau Bofarull

Història modifica

 
Sostre del saló noble, amb pintures de Pere Pau Montaña

El comerciant enriquit Josep de Bofarull i Gavaldà (1711-1779)[4] fou ennoblit el 1760 pel rei Carles III, condició que li fou confirmada per concessions reials de 1772 i 1774, anys en què va fer construir el Palau, obra del seu germà arquitecte Francesc. La part més notable fou el saló noble, decorat amb pintures del pintor Pere Pau Montaña (1788), amb al·legories al·lusives a Carles III i a Carles IV.

El palau fou heretat pel seu net Francesc Policarp de Bofarull i Morell (1771-1843),[5] que hi va residir fins al 1836.[6] El 1863, el seu fill Josep Francesc de Bofarull i Plandolit[7] el va llogar a la societat recreativa El Olimpo per un termini de sis anys amb pròrroga immediata, i n'eren exclosos la capella que hi havia al pis principal i part de l'entresol. La reserva era perquè els seus germans Policarp i Francesca i un oncle encara hi vivien. A la seva mort el 1869, la propietat passà a la seva filla única Maria de la Misericòrdia de Bofarull i de Bofarull, i el 1893, al fill d'aquesta Ferran de Querol i de Bofarull (1857-1935), que va iniciar-ne la parcel·lació. Així, el 1894 va vendre 81 m² del pati i el 1900 en va vendre 584 més, en part edificats com a magatzems.[8]

El 1910, El Olimpo va reconvertir el primer pis i el saló noble per a adaptar-lo a les funcions d'ateneu de l'entitat, i va ocupar el casal fins al 1936, quan va ser confiscat per la Federació Anarquista Ibèrica i la CNT, que hi van instal·lar la impremta i la redacció del periòdic i portaveu de l'anarquisme local Adelante. Això va facilitar que el 1939 passés a mans de Frentes y Hospitales, una organització carlina que havia sobreviscut al decret d'unificació de l'Espanya franquista. Posteriorment l'ocupà Educación y Descanso i després la Falange, que va ser expulsada d'El Círcol quan aquesta entitat va ser reoberta. Durant l'ocupació falangista, el governador civil va obrir-hi un despatx on els dilluns rebia els reusencs que li havien demanat audiència.[3]

El març del 1946, l'hereva Dolors de Querol va instar la cancel·lació de l'arrendament a El Olimpo perquè no n'havia demanat la renovació (efectivament, les autoritats franquistes havien impedit la represa d'activitats de l'entitat el gener del 1939). El mateix any, els hereus van vendre 350 m² de jardí, i el 1948, lliure l'edifici de càrregues però amb llogaters, el van vendre a un particular per 600.000 pessetes, després d'haver fracassat la tentativa de l'ajuntament d'instal·lar-hi una seu per a cursos d'estiu del Consejo Superior de Investigaciones Científicas.[8]

A principis del 1948 s'hi va instal·lar el Club Natació Reus Ploms, al qual s'afiliaren bona part dels antics socis d'El Olimpo per a poder seguir utilitzant el seu antic estatge social. El 1950 es fraccionà la propietat; els Ploms es quedaren la part central de l'edifici i una part dels baixos, i la resta de la planta baixa del carrer de Llovera la van comprar els botiguers que hi havia instal·lats.[6] L'entitat va conservar el palau en la part essencial, però va fer modificacions a la part posterior per a construir-hi dues sales de ball, després convertides en discoteca i bingo.

El 1986 fou adquirit per la Diputació de Tarragona amb l'objectiu de d'ubicar-hi la filial del Conservatori de Música. El projecte de restauració fou obra de l'arquitecte Xavier Olivé, i el conservatori fou dotat d'una sala d'audició i aules que mantenen en la mesura del possible l'estructura original de l'edifici.

Referències modifica

  1. «Palau Bofarull». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.
  2. Amigó, Ramon. Materials per a l'estudi dels noms de lloc i de persona, i renoms, del terme de Reus. Reus: Associació d'Estudis Reusencs, 1988, p. 101. ISBN 8486387655. 
  3. 3,0 3,1 DDAA, 2010, p. 25-49.
  4. «Josep DE BOFARULL-GAVALDA». geneanet. Torredembarra.
  5. «Francesc Policarp DE BOFARULL-MORELL». geneanet. Torredembarra.
  6. 6,0 6,1 Anguera, Pere. Urbanisme i arquitectura de Reus. Reus: La Caixa, 1988, p. 96-103. ISBN 8440423306. 
  7. «Josep Francesc DE BOFARULL-PLANDOLIT». geneanet. Torredembarra.
  8. 8,0 8,1 Anguera, Pere. Històries de Reus. Reus: Centre de Lectura, 2004, p. 44-45. ISBN 8487873553. 

Bibliografia modifica

Enllaços externs modifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Palau Bofarull