Obre el menú principal
Per a altres significats, vegeu «Pampanga (desambiguació)».

Pampanga és una província de l'arxipèlag filipí, part central de l'illa de Luzon. Limita al nord amb les províncies de Tarlac i Nueva Ecija, a l'est amb la de Bulacan, al sud, amb la badia de Manila i la península de Bataan i a l'oest amb la província de Zambales.

Infotaula de geografia políticaPampanga
Pampanga Flag.png Ph seal pampanga.png
PampangaProvincialCapitoljf654.JPG

Localització
Ph locator map pampanga.png
 15° 04′ 00″ N, 120° 40′ 00″ E / 15.066666666667°N,120.66666666667°E / 15.066666666667; 120.66666666667
EstatFilipines
GrupLuzon
RegionsLuzon Central

Capital San Fernando Tradueix
Població
Total 2.198.110 (2015)
• Densitat 1.097,85 hab/km²
Geografia
Superfície 2.002,2 km²
Punt més alt Pinatubo
Limita amb
Història i celebracions
Creació 1571 (Gregorià)
Organització política
• Governor of Pampanga Tradueix Dennis Pineda Tradueix (30 juny 2019) (2019)
Identificador descriptiu
Codi postal 2000–2024
Prefix telefònic 45
ISO 3166-2 PH-PAM
Altres

Lloc web Lloc web oficial
Modifica les dades a Wikidata
Ubicació de Pampanga en l'illa de Luzon

MunicipisModifica

La seva capital és San Fernando, a 79 km de Manila. La província consta dels municipis d'Angeles, Apalit, Arayat, Bacolor, Mabalacat, Macabebe, Magalán, Masantol, Méjico, Minoclín, Porac, San Fernando, San Luis, San Simón, Santa Ana, Santa Rita, Sexmoán.

OrografiaModifica

El territori de la província és muntanyós en la seva part occidental, en els confins de Zambales, on, a més de la serralada que forma el límit entre ambdues, s'aixeca la de Mabanga a l'est de Porac, amb la muntanya Pinatubo (1.781 m) i el Negrón (1.590 m). un altre grup de muntanyes es troba a l'est de Magalán, prop de la província de Tarlac i entre aquestes es troba el mont Arayat, de 1.024 m d'altura. La part central de la província és plana, i quasi tota l'oriental està ocupada per extensos pantans anomenats en el país Pinag de Candaba. L'extrem sud està format pel delta del Rio Grande de la Pampanga, que allà forma multitud de canals. Totes les aigües de la província corresponen a la conca del citat riu.

AgriculturaModifica

Els principals productes agrícoles són: arròs, canya de sucre i blat; els seus boscos produeixen fusta per la construcció i d'altres que s'aprofiten per a combustible, i la indústria era la fabricació de barrets de palma (corypha-umbramlifera) i producció de nipa pels sostres. La temperatura de la província és tropical en els terrenys baixos i intermedis per la part que confronta amb Zambales i Bataán. La ramaderia és la indústria més decaiguda de la província, i no per manca de terreny, sinó per l'escassa bondat de les pastures. La pesca és abundant a la costa, si bé aquest gremi en la província no assoleix la importància d'altres.

ComunicacionsModifica

Les comunicacions de la província són força bones i totes les seves poblacions estan unides per carreteres veïnals. Travessa la província de sud-oest a nord-oest un ferrocarril, procedent de Manila, que arriba pel nord, fins a la província de la Unión i, a més, la línia anterior resta creuada per dues de secundàries, que van, una des d'Arayat a Floridablanca, passant pel costat de San Fernando, i l'altra més curta que l'anterior, que uneix Magalán amb l'antic campament de Stotsenburg. Les dues principals carreteres que recorren el país segueixen aproximadament la línia del ferrocarril més important i la del primer dels secundaris. La província té el port marítim a Guagua, al qual gaudeix d'una certa importància.

HistòriaModifica

 
Catedral de la vila de Betis

Des del principi de la conquesta de Filipines pels espanyols, Pampanga es distingeix de les altres pel seu caràcter especial. Poc temps després d’haver caigut Manila en poder de Legazpi, els indis de Mancabebe, en aquesta província, aliats amb els d'Haganay en la de Balacán, arribaren a Tondo per obligar al rei Lacandola que es rebel·lés. Ensems contestaren a una ambaixada de Legazpi en què els oferia la seva amistat, amb una declaració de guerra.

Legazpi envià en contra d'aquests al seu lloctinent de camp, Martín de Goiti, amb 80 espanyols, els quals derrotaren als pampangueños en la barra de Bangcusay i, avançant-se per territori pampangueño, s'apoderaren de diverses poblacions i ranxeres més no pogueren sotmetre a la població que més tard rebé el nom de Betis, ni a la de Luybao, pel qual i en vista de la proximitat de les estacions de les pluges es retiraren. Passada aquesta estació, Goiti tornà a Pampanga, i en pocs dies aconseguí la reducció de tota la província (1752), l'evangelització restà en mans dels agustins, que en un principi només designà dos religiosos, però més endavant augmentant el seu nombre, fins a convertir a quasi tots els indis de la província.

La raça que predominava en la província era dels pampangueños, però també vivien a la província alguns individus negres, restes de la primitiva raça filipina, al que aquells donaven el nom de balugas. Els pampangueños, el mateix que els tagals, vivien en els marges dels rius i es regien per un govern de caràcter absolutament patriarcal. La manca d'unitat que aquest sistema dolia, comportava, lluites contínues, que disminuïen la població, i paraven el progrés.

BibliografiaModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pampanga