Pastís de carn

Un pastís de carn, coca de carn o tarta de carn (en francès tourte à la viande o tarte à la viande) és un coca farcida (en francès tourte) amb un farciment que consisteix en carn i sovint altres ingredients salats. Són populars a Austràlia i Nova Zelanda, Canadà (tourtière del Lac-Saint-Jean), Europa i el Regne Unit, Ghana, Nigèria, Sud-àfrica i Zimbàbue.

Pastís de carn

Detalls
Tipus	coca farcida
Ingredients principals	carn

Història

Jinyun shaobing, pastís de carn originari del comtat de Jinyun, Zhejiang, Xina.

El pastís de carn es pot trobar al període neolític, cap al 9.500 avant J.-C. La dieta dels antics egipcis incloïa pastissos bàsics fets de civada, blat, sègol i ordi, farcits de mel i cuinats amb brasa.

Els grecs feien servir una massa feta de farina i aigua semblant a una pasta de tarta i l'omplien de carn. Aquests pastissos solien ser fregits o al forn amb carbó. Els romans els van adoptar, utilitzant una varietat de carns, ostres, musclos, llamprees i peixos com a farciments i una barreja de farina, oli i aigua per a la crosta. Aquesta coberta "pâtissière" no era pas destinada a ser menjada i es llençava.

Al nord d'Europa, els cuiners elaboraven la pasta utilitzant greixos com el saïm i la mantega per a fer una pasta rígida a fi de mantenir un pastís en posició vertical. Aquests plats de pastisseria medievals s'anomenaven coffins o coffyns, que significa cistell o capsa. Segons Janet Clarkson al llibre Pie: A Global History, els coffins eren « […] pastissos de carn salats les crostes o pasta dels quals eren altes, de costat recte, amb fons i tapes segellades. Els patés de crosta oberta (sense tapes ni cobertes) es coneixien com a "traps" ('paranys'). Aquests pastissos contenien carns variades i components de salses i es cuinaven més com una cassola moderna sense paella (la crosta en si era la paella, la seva pasta dura i no comestible). Aquestes crostes sovint es feien de diversos centímetres de gruix per a suportar moltes hores de cocció.

Alguns historiadors suggereixen que la crosta dura, gairebé no immenjable, era donada als servents mentre els senyors i les senyores de la casa en menjaven el contingut. Els francesos i italians es van especialitzar en tornar a definir la pasta del pastís, fent-la més fullada i més saborosa mitjançant nous mètodes d'afegir mantega, de laminatge i plegatge de la pasta. L'any 1440, l'associació dels pastissers de París va ser reconeguda i va començar a desenvolupar el seu producte, i així va començar a utilitzar quelcom de semblant a la crosta actual.