Pau Mas i Dordal
Pau Mas i Dordal (Barcelona, c. 1731 - Barcelona, 1808) va ser un mestre de cases català, germà de Josep Mas i Dordal i pare de Josep Mas i Vila.
Biografia | |
---|---|
Naixement | c. 1731 ![]() Barcelona ![]() |
Mort | 1808 ![]() Barcelona ![]() |
Activitat | |
Ocupació | mestre de cases ![]() |
Ocupador | Ajuntament de Barcelona ![]() |
Família | |
Fills | Josep Mas i Vila ![]() |
Germans | Josep Mas i Dordal ![]() |
Biografia
modificaNascut a Barcelona[1] el 1731 o 1732,[2] era germà dels mestres de cases Francesc i Josep Mas, i probablement es va veure influït per ells per a dedicar-se al mateix ofici.[3] Va titular-se com a mestre del Gremi de Mestres de Cases de Barcelona el 1770, tot i que portava bastants anys treballant, tant en obres civils com religioses, sota la cobertura del seu germà Josep.[2] Va ocupar diversos càrrecs dintre del gremi entre 1774 i 1808.[3]
Mestre d'obres municipal de Barcelona
modificaA petició del seu germà Josep, que aleshores ocupava el càrrec de mestre fontaner, el 1762 va ser nomenat suplent del mestre fontaner de Barcelona, encarregat de la construcció de conduccions i fonts de la ciutat. El 1767 va obtenir el càrrec en propietat, quan el seu germà va passar a ser mestre d'obres municipal a la mort d'Oleguer Juli. Amb la dimissió del seu germà, el 1770 va obtenir també el càrrec de mestre d'obres municipals, que va compatibilitzar amb el de fontaner fins a la seva mort.[3]
Malgrat semblar un personatge menor en l'àmbit arquitectònica, la seva importància és cabdal perquè es fa omnipresent a la documentació municipal de l'època com a màxima autoritat urbanística municipal.[3] A més, va ocupar el càrrec en un moment de creixement de la ciutat i quan es començaren a regular els procediments per a sol·licitar llicències d'obres i fer reformes als edificis,[2] a més de dur a terme gran quantitat d'obres municipals, atès que només les de gran volum es feien per subhasta pública. A més, va tenir capacitat de decisió sobre la concessió de llicències d'obres, emissió de dictàmens, supervisió de projectes públics i la planificació i execució de la política urbanística de la darreria del segle xviii i els primers anys del xix.[3]
A partir de 1800 va comptar amb la col·laboració del seu fill, Josep Mas i Vila, que va ser nomenat adjunt seu el 1803. Pau Mas va morir a el mes de febrer de 1808, i el seu fill va obtenir el seu càrrec en propietat.[4]
Obres
modificaEn l'àmbit privat, va treballar sobretot amb el seu germà. Ambdós es repartien les tasques de traçat de plànols i de contractació de paletes.[3] Van treballar per a diversos clients, com el capítol de la catedral de Barcelona, i van actuar en nombroses obres, tant particulars com públiques, especialment en la construcció o reforma d'esglésies.[2] Van ser autors del cos i la façana de la plaça Nova del Palau Episcopal de Barcelona (1782-1784) i de l'aixecament, bastiment i decoració del Palau Moja (1774-1786).[5]
Pel que fa al seu estil, en les esglésies la tipologia i el llenguatge són barrocs, mentre que en els encàrrecs privats, és a dir, en cases i en el Palau Episcopal, el seu estil s'apropa més al classicisme.[3] A més, pel seu compte, Pau Mas va tenir importants clients a la ciutat de Barcelona com els convents de les Magdalenes, Santa Maria de Jerusalem i de Santa Elisabet, Josep Francesc Saguí en la construcció de la seva fàbrica d'indianes o l'Hospital de la Santa Creu en les obres del teatre, entre d'altres.[3]
Referències
modifica- ↑ «Defuncions.1856.Llibre 1. Registre núm.1112». AMCB, 31-03-1856. [Consulta: 25 juliol 2019].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Montaner, Josep Maria. La modernització de l'utillatge mental de l'arquitectura a Catalunya (1714-1859). Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1990, p. 110, 381.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 3,7 Vallugera, Anna. El mercat artístic a Barcelona (1770-1808). Producció, consum i comerç d’art (tesi). Barcelona: Universitat de Barcelona, 2016, p. 125, 691-697.
- ↑ Carreras i Candi, Francesc. Geografia General de Catalunya. La ciutat de Barcelona. Barcelona: Establiment Editorial d'Albert Martín, 1916, p. 835-836.
- ↑ Mària i Serrano, Magda; Minguell i Font, Joan Claudi «El Palau Episcopal de Barcelona. Cronologia arquitectònica d'un edifici de vint segles d'història». Locvs Amoenvs, núm. 10, 2009-2010, pàg. 75-76.