Palau Moja

Palau de Barcelona

El Palau Moja és un edifici situat al carrer de la Portaferrissa cantonada amb la Rambla de Barcelona, declarat bé cultural d'interès nacional.[1][2] Actualment és la seu de la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya.[3]

Infotaula d'edifici
Infotaula d'edifici
Palau Moja
Imatge
Epònimmarquesat de Moja Modifica el valor a Wikidata
Dades
TipusPalau Modifica el valor a Wikidata
ArquitecteJosep Mas i Dordal Modifica el valor a Wikidata
Construcció1784 Modifica el valor a Wikidata
Característiques
Estil arquitectònicneoclassicisme Modifica el valor a Wikidata
Materialpedra Modifica el valor a Wikidata
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativael Gòtic (Barcelonès) Modifica el valor a Wikidata
LocalitzacióPortaferrissa, 1-3 i Rambla, 118 Modifica el valor a Wikidata
Map
 41° 22′ 59″ N, 2° 10′ 19″ E / 41.3831°N,2.17186°E / 41.3831; 2.17186
Format perAntics magatzems SEPU Modifica el valor a Wikidata
Bé cultural d'interès nacional
Tipusmonument històric
Codi BCIN50-MH-EN Modifica el valor a Wikidata
Codi BICRI-51-0003801 Modifica el valor a Wikidata
Id. IPAC54 Modifica el valor a Wikidata
Id. Barcelona3040 Modifica el valor a Wikidata
Bé amb protecció urbanística
Antics magatzems SEPU
TipusBé amb elements d'interès
Id. Barcelona986 Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Propietat deGeneralitat de Catalunya Modifica el valor a Wikidata
Antics magatzems SEPU, construïts sobre l'antic jardí del Palau. Al fons, la loggia neoclàssica d'Antoni Rovira i Trias
Detall de la façana de la Rambla
Porxo amb l'antiga Llibreria de la Generalitat
Imatge de la nova instal·lació a Palau Moja. The Catalan Heritage House
Quarteró núm. 65 de Garriga i Roca (c. 1860)
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Palau Moja

Descripció modifica

És un edifici neoclàssic caracteritzat per la sobrietat de línies, el predomini de les rectes, els volums geomètrics i l'absència de decoració, especialment a les façanes, on els elements verticals compensen el volum arquitectònic del palau, d'alçada reduïda i tendència apaisada.[4]

En planta, el palau es caracteritza per la seva irregularitat. Un primer cos, el de la façana principal, que dona al carrer de la Portaferrissa, conté el portal, amb reminiscències barroques en la decoració, i l'escala principal, que fou reformada el 1875. Passat el vestíbul s'entra al pati, amb funcions més aviat de celobert.[4] Un segon cos, articulat entorn del gran volum del saló central, amb sales i alcoves a banda i banda, forma les façanes laterals de la Rambla i la que donava al desaparegut jardí, situat a nivell de la primera planta, i al fons del qual l'arquitecte Antoni Rovira i Trias projectà el 1856 una loggia amb columnes corínties i decorada amb gerros de terracota.[5][4]

Les tres façanes foren decorades per Francesc Pla, dit «el Vigatà» (1743-1805), tot i que la de la Rambla ha estat atribuïda tradicionalment a Joseph Flaugier. Actualment només se'n conserva la traça de les de la façana principal.[4]

L'element més notable és, sens dubte, el gran saló, de planta quadrada i dos pisos d'alçada, i que fou una innovació total a la Barcelona del xviii. El que li donà, però, una magnificència més gran foren les pintures murals que el decoren, obra d'«el Vigatà», i que daten del 1791. Les pintures, dotades d'una gran capacitat de concentrar l'expressió dels personatges en unes pinzellades, fan al·lusió a escenes històriques i llegendàries de la família Cartellà, propietaris de la casa. En un costat del saló hi ha una petita capella, decorada també pel Vigatà. Altres sales de la casa tenen pintures, algunes ja del segle xix. D'altra banda, Pere Pau Muntanya (1749-1803) va pintar els arrambadors de sis salons.[4]

Història modifica

La muralla de la Rambla modifica

El 1260, sota el regnat de Jaume I, va començar la construcció d'una nova muralla a la Rambla, que protegís els nous barris que havien nascut fora del nucli originari de la ciutat. Tenia un perímetre de 5.100 metres i tancava una àrea de gairebé 1,5 km², i s'hi van obrir un total de 8 portes: la de Sant Daniel, la d'en Campderà (futur Portal Nou), la de Jonqueres, la dels Orbs (després de l'Àngel), la de Santa Anna, també coneguda com del Ferro o dels Bergants, la de la Boqueria, la de Trentaclaus, o dels Ollers i la Porta Ferrissa, anomenada així perquè s'hi va fixar una barra de ferro que servia per a contrastar la cana, mesura de longitud.[2]

 
156. Casa y Jardí del Marqués de Cartellá.

Els marquesos de Cartellà i de Moja modifica

L'any 1702, Pere de Cartellà i Desbach, primer marquès de Cartellà,[6] va obtenir permís per a obrir portes i finestres a la torre de la Porta Ferrissa, i construir en el solar que deixava lliure l’enderrocament de les fortificacions adjuntes.[7]

El 1774, la seva neta Maria Lluïsa de Cartellà i Sarriera,[8] tercera marquesa de Cartellà i esposa de Josep de Copons i Oms, marquès de Moja, va encarregar el projecte d'una nova residència a l'arquitecte Josep Mas i Dordal, autor entre d'altres de l'església de la Mercè, Sant Vicenç de Sarrià i l'ampliació del Palau Episcopal de Barcelona. Per a la seva construcció s'hagueren d'enderrocar la muralla i la Porta Ferrissa amb les dues torres que la flanquejaven, així com algunes cases que s’havien adquirit per a engrandir el solar.[9] El 1776, la marquesa va demanar el permís d'obres,[10] que foren dirigides pel germà de Josep, Pau Mas i Dordal, i l'estiu del 1786 s'hi va celebrar la festa de compromís de la filla gran dels marquesos, Maria Josepa de Copons i de Cartellà (†1790).[11][1][4][12]

El 1865, Josepa de Sarriera i de Copons, marquesa de Moja i Cartellà, va morir sense descendència. Aleshores, el palau va ser llogat al Fomento Nacional del Trabajo, que hi va fer la campanya a favor del proteccionisme de l'any 1869.[2][13]

Els marquesos de Comillas modifica

L'any 1870, l'indià Antoni López i López, nascut a Comillas (Cantabria) i que havia fet una gran fortuna a Cuba, va comprar el palau[14] i l'any següent va fer reformar el segon pis, segons el projecte de l'arquitecte Josep Oriol Mestres.[15][2] Segons Alcolea, va ser providencial la clàusula del testament de l'esmentada Josepa de Sarriera, que establia que els futurs posseïdors de l'edifici no poguessin enderrocar-lo, i només admetia la possibilitat de replantejar la distribució interior del segon i del tercer pis, així com la d'obrir balcons exteriors en aquest últim, sempre que se'n respectés el caràcter arquitectònic del palau. També acceptava que es pogués edificar en l'espai corresponent al jardí.[16][7]

El 9 de gener del 1875, el palau va rebre la visita del jove rei Alfons XII, que hi va pujar a cavall des del port amb una barretina a la mà, per a fer-se càrrec de la corona espanyola en la Restauració borbònica i hi va dormir al Saló Blau.[17][2] El 1876, Mossèn Cinto Verdaguer es va instal·lar a la segona planta i hi va viure 15 anys, primer com a capellà de la família (celebrava missa a la capella annexa al saló principal) i des del 1883 com almoiner. Això li va permetre freqüentar els ambients socials més elevats i alhora els més miserables de l'època. Sota el mecenatge del marquès, Verdaguer va produir la seva obra més important, el poema L'Atlàntida.[2][17]

El 1881, Antoni López va adquirir l'edifici veí del núm. 3 del carrer de la Portaferrissa, que va unir al palau[18] amb una reforma projectada per l'arquitecte Josep Oriol Mestres.[19]

A la seva mort el 1883, va passar a mans del seu fill Claudi López i Bru, segon marquès de Comillas, que hi va instal·lar en el segon pis les oficines de la Companyia Transatlàntica, que tenia l'exclusiva de la ruta entre Espanya i les Antilles i de la qual el seu pare n'havia estat el fundador.[2]

El 1925, el palau va passar a mans del seu nebot Joan Antoni Güell i López, fill d'Eusebi Güell i Bacigalupi, el gran mecenes de Gaudí, i d'Isabel López i Bru (1850-1924). Tercer marquès de Comillas i segon comte de Güell, el 1916 va rebre de mans d'Alfons XIII el títol de comte de San Pedro de Ruiseñada.[2] El 1934 es va enderrocar la tàpia del jardí elevat i desmuntar el terraplè per a construir-hi els magatzems SEPU, inaugurats l'any següent.[1][2][20] Durant la Guerra Civil Espanyola, el palau passà a ser seu de la CNT. L'any 1940, poc després de finalitzar la guerra i mentre es restaurava l'edifici de la Duana de Barcelona, les oficines passaren al segon pis del palau.[2] També es va obrir una porxada als baixos de la Rambla per a facilitar la circulació dels vianants.[21]

Posteriorment, hi van ser les oficines de la Companyia Transatlàntica (per segona vegada), fins al seu trasllat definitiu a la Plaça del Duc de Medinaceli. La segona planta de l'edifici es va convertir en la seu del Banco Atlántico, ja que el marquès de Comillas va ser un dels seus fundadors.[2]

A la mort de Joan Antoni Güell l'any 1958, el palau va entrar en decadència. L'any 1969 es va declarar monument d'interès històric i artístic i el 1971 va patir un greu incendi que el va afectar molt. Va restar abandonat fins al 1982, quan fou adquirit per la Generalitat de Catalunya i restaurat sota la direcció de l'arquitecte Francesc Mitjans.[2][4]

Sala d'exposicions Max Cahner i The Catalan Heritage House modifica

Als baixos del palau hi havia una sala d'exposicions batejada en honor a l'exconseller de Cultura i Mitjans de Comunicació Max Cahner, que el 22 desembre del 2010 hi va descobrir una placa commemorativa, en un acte presidit per l'aleshores conseller Joan Manuel Tresserras.[22][23]

Cahner va morir l'octubre del 2013, i uns mesos després, el juliol del 2014, el Departament de Cultura va anunciar que hi obriria un espai de promoció del patrimoni cultural de Catalunya.[24] Les obres s'iniciaren l'any següent, sota el mandat del conseller Ferran Mascarell, i en algun moment, la placa va desaparèixer sense que ningú se n'adonés.[22] Finalment, el maig del 2016 fou inaugurat l'espai Palau Moja. The Catalan Heritage House.[25]

Galeria d'imatges modifica

Vegeu també modifica

Referències modifica

  1. 1,0 1,1 1,2 «Palau Moja (actualment depedències de la Conselleria de Cultura». Catàleg de Patrimoni. Ajuntament de Barcelona.
  2. 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 2,11 CODEX - Arqueologia i patrimoni. Memòria de la intervenció arqueològica a la llibreria del DOGC del Palau Moja (Barcelona, Barcelonès), febrer del 2004. 
  3. «Generalitat de Catalunya, Direcció General del Patrimoni Cultural». Arxivat de l'original el 20 juliol del 2011.
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 «Palau Moja». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.
  5. AMCB, Q127 Foment 849 C.
  6. «Pere de Cartellà i Desbac, marquès de Cartellà». geneanet. George J. Homs.
  7. 7,0 7,1 «Palau Moja o dels Cartellà». Barcelona entre muralles. Francesc Font.
  8. «Maria Lluisa de Cartellà-Desbosc i de Sarriera». geneanet. George J. Homs.
  9. Rosselló Nicolau, 2007-2008, p. 280.
  10. «Marquesa de Cartellà i de Moià. Rambla. Portaferrissa. Posar balcons, guarda-rodes». C.XIV Obreria C-11/1776-112. AHCB, 30-06-1776.
  11. «Maria Josepa de Copons i de Cartellà». geneanet. George J. Homs.
  12. Rosselló Nicolau, 2007-2008, p. 281.
  13. «Palau Moja». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.
  14. Rodrigo y Alharilla, 2007, p. 277-278.
  15. «Antonio López López. Rambla 118 cantonada Portaferrissa 1-3 (Palau Moja). Reformar el 2n pis de la casa». Q127 Foment 2280 C. AMCB, 19-04-1871.
  16. Alcolea i 1987, 152.
  17. 17,0 17,1 «El Palau Moja, un palau de novel·la». Generalitat de Catalunya.
  18. Rodrigo y Alharilla, 2007, p. 278.
  19. «Emeterio Alcobe, representant a Antonio López López. Portaferrissa 3 (Palau Moja).Enderrocar i edificar la casa». Q127 Foment 1014 K. AMCB, 02-06-1882.
  20. «EL JARDÍ DEL PALAU MOJA. Rambla dels Estudis. (1784-1934)». Barcelofília (blog). Miquel Barcelonauta, 16-05-2015.
  21. «CONSTRUCCIÓ DEL PORTICAT EXISTENT EN EL PALAU DE COMILLAS, UBICAT EN EL C / DE PORTAFERRISSA NÚM,1 I RAMBLES». Q136 Obres públiques I-106. AMCB, 11-04-1940.
  22. 22,0 22,1 «La desaparició de Max Cahner». Totxanes, totxos i maons (blog). Joan Josep Isern, 27-06-2016.
  23. «La Generalitat homenatja l'exconseller de Cultura i Mitjans de Comunicació Max Cahner». Nota de premsa. Generalitat de Catalunya, 22-12-2010.
  24. «El Departament de Cultura obrirà un espai a les Rambles per a impulsar el coneixement i les visites al patrimoni cultural de Catalunya». Nota de premsa. Generalitat de Catalunya, 11-07-2014.
  25. «S'obre al públic el nou espai de promoció del patrimoni català, 'Palau Moja. The Catalan Heritage House'». Nota de premsa. Generalitat de Catalunya, 05-05-2016.

Bibliografia modifica

Enllaços externs modifica