Peter Grimes

òpera de Benjamin Britten, estrenada el 1945 a Londres

Peter Grimes, op. 33, és una òpera de Benjamin Britten sobre un llibret adaptat per Montagu Slater sobre la secció Peter Grimes del poema de George Crabbe The Borough. Es va estrenar al Sadler's Wells de Londres el 7 de juny de 1945, dirigida per Reginald Goodall, des de llavors se la considera una de les obres cabdals del segle xx.[2]

Infotaula de composicióPeter Grimes
The Scallop, Maggi Hambling, Aldeburgh.jpg
Monument dedicat a Britten a la platja d'Aldeburgh. Porta per inscripció una frase extreta de l'òpera Peter Grimes: « I hear those voices that will not be drowned »
Forma musicalòpera Modifica el valor a Wikidata
CompositorBenjamin Britten
LlibretistaMontagu Slater
Llengua del terme, de l'obra o del nomanglès
Basat enen la secció anomenada Peter Grimes del poema de George Crabbe The Borough.
Data de publicaciósegle XX Modifica el valor a Wikidata
PartsPròleg i 3 actes
CatalogacióOpus Modifica el valor a Wikidata op. 33 Modifica el valor a Wikidata
Durada2 hores i 25 minuts[1]
Dedicat aNatalie Koussevitzky
PersonatgesEntre parèntesis s'indica el repartiment de l'estrena
Estrena
Estrena7 de juny de 1945
EscenariSadler's Wells, Londres,
Director musicalReginald Goodall
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu12 de gener de 2004

Britten va decidir crear una òpera a partir del poema de George Crabbe durant un viatge a Califòrnia, el 1941, després de l'estrena de la seva primera òpera, Paul Bunyan a Nova York. En iniciar-se la Segona Guerra Mundial, el compositor i el seu company, el tenor Peter Pears, que havien decidit quedar-se als Estats Units, en descobrir el poema de Crabbe –un poeta menor nascut, com Britten, al comtat anglès de Suffolk–, van sentir la necessitat de tornar a Anglaterra.[3]

Com a compositor jove i sense grans recursos econòmics, va poder afrontar la dura tasca de compondre una òpera gràcies a l'ajuda del director d'orquestra Serge Koussevitzky, que li va oferir uns honoraris de 1.000 dòlars per l'encàrrec. L'entusiasme de Britten, que desitjava afirmar-se com a compositor d'òpera, va ser constant en un llarg període creatiu, establert ja en la seva nova casa de Suffolk al costat de Pears, destinat a cantar el paper protagonista.[3]

Va ser la primera òpera anglesa que, després de Dido and Aeneas de Purcell, va arribar a formar part del repertori internacional.[2] També va ser la primera de les òperes de Britten que va aconseguir un èxit de crítica i públic. Avui dia s'interpreta sovint, tant al Regne Unit com a la resta del món i és considerada com a part del repertori estàndard. A més, els Four See Interludes (Quatre Interludis Marins), que separen els actes de l'òpera, van ser publicats separadament i s'interpreten amb certa freqüència com a suite orquestral.

Origen i contextModifica

George Crabbe va ser un poeta nascut el comtat de Suffolk, en la mateixa zona que Benjamin Britten. Després de moltes vicissituds es va fer sacerdot anglicà d'Aldeburgh, on ho va tenir complicat amb els feligresos, que fins i tot el van fer fora. Va escriure coses molt interessants i detestades en la seva època, com per exemple un llarg poema titulat The Borough (literalment, «el burg», «el poble») sobre una comunitat de pescadors de la costa oriental d'Anglaterra, és a dir, de la regió natal de Britten. «He passat la major part de la meva vida a la costa i la meva infantesa va estar marcada per la fúria de la mar», va dir. Crabbe relata el conflicte entre un pescador, un personatge marginal, amb tendència a la violència, la pedofília i l'alcoholisme, que es veu obligat a arribar al suïcidi per l'assetjament d'una societat tan brutal i corrompuda com ell.[4]

 
Vista actula d'Aldeburgh, amb el molí reconstruït com a casa

Va ser el mateix Britten qui va perfilar l'argument al prestigiós dramaturg i guionista de cinema Montagu Slater, per aconseguir de la seva ploma el llibret desitjat.[5] Slater era un militant comunista i editor de la més prestigiosa revista radical, The Left Review.[4] En la narració de Crabbe, Peter Grimes, és un ésser moralment abjecte que maltracta al seu pare i es dedica a robar, jugar a les cartes i abusar sàdicament de nens que cerca en cases de caritat. Tres aprenents moren sota la seva tutela en estranyes circumstàncies. Crabbe deixa clar en el seu poema que el poble, és en part culpable perquè, tot i que rebutgen a Grimes, no fan res per salvar els nens. Finalment, el pescador, és sentenciat a treballar sol. Assetjat pels fantasmes de la bogeria, finalment desperta la compassió de la comunitat que l'havia condemnat.[2]

Britten i Pears van llegir el poema de Crabbe i van quedar colpits. Ambdós van tenir un paper rellevant en l'esbós inicial de la història, i en aquest procés el personatge de Grimes va esdevenir cada vegada més complex. En lloc de l'evident malvat que és a l'obra de Crabbe, va anar adquirint el seu caràcter de víctima del destí i dels convencionalismes socials, tot i conservar els més foscos aspectes de la seva personalitat.[6] És el públic qui ha de decidir quina de les dues versions s'aproxima més a la realitat, i avaluar l'ambigüitat o la netedat de caràcter de cada personatge.[7]

El 1942, Britten va retornar després de tres anys a Amèrica del Nord amb el guió a punt de l'òpera que anava a escriure sobre Peter Grimes. És un pescador, un tipus violent i sàdic que acaba embogint, perseguit pels fantasmes del seu pare i dels tres aprenents que havien mort a causa dels seus tractes inhumans. A primera vista, el personatge es poc atractiu per a una obra lírica, però a Britten li va interessar la seva inexplicada marginalitat i la seva inadaptació. En el fons, Britten buscava en la història de Grimes el seu propi sentiment de rebuig, tant per la seva condició d'homosexual (l'homosexualitat era il·legal a Gran Bretanya) com per la seva objecció de consciència (era en plena Guerra Mundial).[8]

Encara que al principi el llibret va decebre a Montagu Slater, Britten va aconseguir adaptar-lo finalment a les seves intencions, i la veritat és que el text final de Peter Grimes és, com assenyalava Anthony Burgess, dels pocs que poden llegir-se amb gust per si mateix. Britten va treballar en l'obra entre 1943 i el 1945. El llibret és un treball extraordinàriament sòlid i dens pel que fa a l'ambient; és una brillant descripció de l'atmosfera opressiva del poble, envoltada sempre pel fragor de la mar; un poble en el qual els homes no poden acostar-se uns als altres, per més que ho desitgin en el més profund del seu cor. Britten, que havia projectat l'escenografia, va treballar també en la configuració del text, i va obtenir així el llibret que corresponia enterament a la seva concepció dramàtica i a la seva música.[5]

 
Peter Pears, parella de Britten, va crear el paper de Grimes
 
Serge Koussevitzky va encarregar l'òpera i per això Britten la va dedicar a «a la memòria de Natalie Koussevitzky», la seva dona

Peter Pears era el cantant destinat a crear el paper de Peter Grimes, com també és bastant clar que Britten va escriure el paper d'Ellen Orford per a Joan Cross. L'obra ha estat denominada «una punyent al·legoria de l'opressió homosexual»[9] Però la síntesi de l'obra feta pel mateix compositor era molt més simple: «A una societat més violenta, individus més violents». Tot i que en la versió original del llibret les relacions de Grimes amb els nois eren clarament pederastes, Pears va persuadir Slater perquè en retallés la major part de les referències en la versió final.[10] L'òpera va ser una comanda de la Koussevitzky Music Foundation i va ser «dedicada a la memòria de Natalie Koussevitzky», muller del director d'orquestra nord-americà d'origen rus Serge Koussevitzky.

Grimes segueix sent un personatge marginal en l'òpera de Britten, però al mateix temps, és botxí i víctima en una societat hostil i inculta. L'altre gran protagonista de l'òpera de Britten és el mar, en aquest cas completament diferent del fantàstic fenomen marí de Debussy. El mar de la costa anglesa és boirós i brau. Amb aquest element funest els ciutadans el rebutgen per incòmode, trets que Peter Grimes posseeix en gran manera. Però l'última opció per a Peter Grimes és el mar. El món dels homes empeny al marginat cap a la natura, que el pren, indiferent.[2]

El compositor: Benjamin BrittenModifica

Britten va néixer a Lowestoft, Suffolk, el 22 de novembre de 1913. El seu pare era un cirurgià dental, la seva mare era aficionada a la música i amb una veu preciosa. Benjamin, el més jove de quatre fills, no era un noi normal i amb cinc anys va escriure les primeres composicions. Amb set anys va començar a estudiar piano, i tres anys més tard va començar a aprendre la viola. Als dotze anys, va començar a aprendre composició amb el de fins a nou hores. Amb catorze anys, Britten havia escrit un oratori, deu sonates, sis quartets de corda, a més de nombroses obres menors. Mentre continuava els seus estudis de composició, als disset anys, va ingressar al Royal College of Music, on va esdevenir un notable pianista, encara que els seus professors mai el van posar a l'altura de Bridge.

Un cop acabat els estudis, Britten va signar un contracte amb l'editor de música Ralph Hawkes. Per guanyar-se la vida va començar a compondre partitures de documentals realitzats per la British General Postal Office. Britten va aprendre a escriure de forma ràpida, econòmica i eficaç. Amb el poeta W.H. Auden, amb qui comparteix les seves idees polítiques d'esquerres i l'interès pel canvi social, van col·laborar en una sèrie de projectes, com el cicle de la cançó irònica Our Hunting Fathers. Britten també va començar a escriure música per a ser realitzada per i per als nens, música agradable, encantadora, però difícil, gènere que es convertiria en una de les seves especialitats.

 
Christopher Isherwood i W.H. Auden el 1939, moment en què van acompanyar Britten als Estats Units

Socialista i pacifista, Britten era profundament crític amb la societat britànica. El 1939, ell i el tenor Peter Pears es van unir en un petit èxode artístic quan van seguir els seus amics Auden i Christopher Isherwood als Estats Units. Allà, Britten va escriure la seva primera opereta, Paul Bunyan, amb llibret d'Auden. També va compondre Seven Sonnets of Michelangelo, la primera de moltes obres destinades al tenor Pears. Pears es convertiria en la parella artística i real de Britten. Amb el temps, Britten es va adonar que la pissarra en blanc del seu nou entorn no era tan inspirador com les limitacions familiars de la llar. Va arribar a un punt d'inflexió quan es va trobar amb la poesia de George Crabbe, un company fill de la costa de Suffolk. Els retrats frescos, compassius i intel·ligents de Crabbe del seu Aldeburgh natiu van impactar a Britten profundament. El març de 1942, Britten i Pears navegaven cap a casa. Durant el llarg trajecte, van començar a redactar l'escenari per a Peter Grimes, una òpera basada en el poema de Crabbe "La ciutat". Al seu retorn a Gran Bretanya, Britten i Pears es van instal·lar en un vell molí prop d'Aldeburgh. Es mourien al mateix Aldeburgh el 1947.[11]

L'estrena de Peter Grimes va ser la primera representació operística de la postguerra de la companyia d'òpera del Sadler’s Wells, el juny de 1945. Va ser un èxit rotund. Els crítics es van posar tots d'acord a dir que hi havia un gran futur en un compositor capaç de reviure la tradició de l'òpera anglesa. Britten va ser un compositor d'òpera prolífic, encara que inicialment va tenir dificultats per trobar llocs apropiats per representar les seves obres. Els seus esforços van conduir finalment a la fundació de l'English Opera Group, i després el Festival d'Aldeburgh d'estiu, on s'estrenaven les òperes de Britten per a una audiència amants de la música culta. Diverses de les òperes de Britten són reconegudes avui com a veritables obres mestres. Billy Budd (1951), basat en la novel·la de Herman Melville sobre un mariner condemnat, compta amb un repartiment només masculí. Gloriana (1953), un retrat d'una suposada Reina Verge de Gran Bretanya, va ser escrit en honor de la coronació de la reina Elisabet II. The Turn of the Screw (1954) es basa en la clàssica història de fantasmes de Henry James. A Midsummer Night's Dream (1960) és una adaptació capritxosa de la comèdia de Shakespeare.

El Festival d'Aldeburgh estava molt limitat financerament i Britten va haver de limitar-se a escriure per a petits formats i conjunts. Noye's Fludde (1957) es va basar en un misteri teatral medieval. Es va estrenar originalment en una església per una combinació de nens, aficionats i professionals, i inclou himnes que el públic sol acompanyar. Més tard, Britten va escriure una sèrie d'obres que va anomenar «paràboles d'església». Són òperes de cambra influenciades per la música i el teatre que Britten i Pears van trobar en una gira per l'Àsia el 1955, que especialment inclouen Curlew River (1965), The Burning Fiery Furnace (1966) i The Prodigal Son (1968). Britten mai va deixar de compondre obres instrumentals. Una de les seves peces més famoses és una Guia d'orquestra per a joves (1946). El pacifisme que va exercir tota la seva vida es reflecteix en la seva obra mestra per al cor, el trencador War Requiem (1962).

L'última òpera important de Britten fou Death in Venice (1973), una adaptació de la novel·la de Thomas Mann que tracta d'un escriptor obsessionat amb un noi jove i bell que el porta a la perdició. Britten va posposar una cirurgia de cor per tal de completar el treball. Després de l'operació, Britten va quedar massa feble per a estrenar-la, i ja mai més va compondre una altra òpera. El 1976, la reina Isabel II li va concedir un singular honor per a un compositor: el títol en vida de Baró Britten d'Aldeburgh. Va morir el mateix any i va ser enterrat al cementiri d'Aldeburgh, on reposa al costat de Peter Pears i l'estimat amic Imogene Holst, que havia col·laborat en la fundació del Festival d'Aldeburgh.[11]

El llibretista: Montagu SlaterModifica

Montagu Slater es va basar en el poema de George Crabbe The Borough per al llibret de l'òpera Peter Grimes. Es coneixen poques coses de la seva vida privada de Slater. Va néixer el 1902, era d'una família provinent del nord d'Anglaterra. El seu pare era el carter del poble, però també regentava una sastreria. Tenia tres germanes i un germà més jove. Slater va tenir una exigent educació metodista, però va escapar a Oxford, on va estudiar Anglès i Filosofia. Com molts joves de la seva època, va viure la vida bohèmia. A l'edat de vint-i-cinc anys, va entrar al Partit Comunista, al qual va romandre tota la vida. Sovint albergava els membres del partit a casa, per a gran disgust de la seva esposa.

Tot i que Peter Grimes va ser l'òpera més important i àmpliament coneguda de Benjamin Britten, no va ser suficient per impulsar Slater a la fama. Va ser un fèrtil novel·lista, poeta, periodista, guionista de cinema, crític i editor. El més rellevant de la trajectòria de Slater va ser el fet de ser l'editor de la revista The Left Review, que va explorar les considerables activitats literàries i dramàtiques de l'esquerra durant la dècada de 1930. També es va moure en el Realisme, ja que creia en la presentació de l'art en la seva forma real, i no abstracta.

Britten va triar Slater per diverses raons. Britten ja l'havia conegut com a poeta i dramaturg, ja que li havia escrit música incidental per a les seves dues obres de teatre d'un sol acte. El llibret de Peter Grimes va ser compost en divuit mesos. El 1943, estava a punt per a començar la composició. Peter Pears recorda la col·laboració com un treball dur, sobretot perquè Slater va escriure molt lentament i va tenir dificultats per complir amb les demandes de Britten. Slater i Britten van traslladar en un molí remodelat a Snape, un petit poble de Suffolk, per completar el llibret. El molí l'havia comprat Britten el setembre de 1937.[12] En una entrevista amb la revista TIME, Britten va explicar que treballava estès a la gespa a l'aire lliure mentre Slater ho feia en un escriptori de dalt, de vegades cridant a Britten per preguntar si estava d'acord amb una línia.

Quan es va acabar el projecte, Slater va voler publicar la seva versió del poema Peter Grimes, sense les «corrupcions» imposades per Britten. Gràcies a la insistència de Slater, l'òpera va gaudir d'un punt important en el seu desenvolupament: el quartet de dones en el principi del segon acte. Aquest conjunt és un dels comentaris socials més valuosos de tota l'òpera, i aporta una visió particularment íntima de la difícil situació de les dones. Enid Slater, l'esposa de Montagu, també va contribuir al procés d'escriure el llibret, quan després d'un dia de deliberació sobre el caràcter del nen a Grimes, va insistir que el convertissin en un paper mut.

Malgrat l'èxit majúscul de Peter Grimes, Britten no va triar Slater com el seu pròxim llibretista. L'amistat entre Britten i Slater va expirar, i van triar camins polítics, ideològics i artístics independents. Slater mai va gaudir de molta popularitat tret de Peter Grimes; els seus ideals d'esquerra i les seves obres amb forta càrrega política van ser ignorades pel gran públic. Va morir el 1956 de càncer d'estómac.[11]

The Borough: l'obra en què es basaModifica

 
George Crabbe, la seva obra The Borough és en la què es basa Peter Grimes
 
Molí a Aldeburgh

Peter Grimes es basa en The Borough de George Crabbe, un llarg poema sobre la vida d'un poble de Suffolk, Anglaterra. Igual que en la història de Crabbe, el nom de la ciutat, The Borough, es manté a Peter Grimes, però la localitat es basa clarament en Aldeburgh, on Crabbe havia crescut, i prop de la ciutat natal de Britten. El fill de Crabbe va descriure la ciutat en una biografia del seu pare, dient que era un «horrible lloc que hi havia entre un petit turó o un penya-segat, en la qual a continuació se situen únicament l'antiga església i algunes cases, i la platja del mar del Nord. Consistia en dos carrers paral·lels i sense pavimentar, que corren entremig de les cases, les morades dels homes mariners, pilots i pescadors. La gamma de cases més properes al mar havia patit tant per les repetides invasions de les onades, que només uns pocs habitatges dispersos s'erigien entre la desolació». La platja, va escriure, consistia en «grans pedres, teules laminades per l'anada i la baixada de la marea i una franja de sorra fina i dura. Els vaixells de tota mena, grans, petits, amb pescadors que classifiquen el material, i a prop de l'ombrívol i vell ajuntament (l'única indicació de la dignitat municipal) alguns grups de mariners, que fan el seu ràpid i curt passeig, sempre vigilant algun senyal des de l'horitzó».

Britten va néixer a la ciutat de Lowestoft, 25 milles al nord d'Aldeburgh, i va passar la major part de la seva vida vivint a Suffolk. Va sentir una forta connexió amb el paisatge marí i l'atmosfera de poble pesquer. Els seus interludis marins i la música de tempesta de Peter Grimes són representacions sonores brillants de la naturalesa i de la vida que coneixia tan bé des de les costes d'Anglaterra. En l'actualitat hi ha un monument a Benjamin Britten a la platja d'Aldeburgh amb una cita de Peter Grimes tallada a la part superior.

D'acord amb l'informe publicat pel fill de Crabbe, el personatge de Peter Grimes se suposa que es va basar en un pescador veritable anomenat Tom Brown, que va viure a Aldeburgh a la meitat del segle xviii. Crabbe mai va acceptar amb qui s'havia inspirat per definir el personatge, el que ha portat a alguns a suggerir que Grimes és simplement un producte de la tradició literària. Peter Pears, el primer cantant a retratar Peter Grimes, va escriure sobre la familiaritat del personatge: «hi ha un munt de Grimes encara, crec!»

Quan Peter Grimes està a punt de llançar el seu vaixell al tumultuós mar del Nord per última vegada, canta Old Davy Jones shall answer:/Come home, come home! (Old Davy Jones respondrà:/ Vine a casa, torna a casa!" El nom de Davy Jones ha arribat amb freqüència en el folklore entre els mariners; en general es refereix al fons del mar, i es troba sovint en la frase Davy Jones' Locker (el celler de Davy Jones). Recentment, Davy Jones va aparèixer com un personatge de les pel·lícules populars de Pirates of the Caribbean: The Curse of the Black Pearl i Pirates of the Caribbean: Dead Man's Chest, però el nom va aparèixer en la literatura ja a mitjan segle xviii.

Hi ha moltes especulacions pel que fa a la derivació del nom. Alguns s'imaginen que el títol és simplement una referència a Sant David, el patró de Gal·les, on Jones és un cognom comú. Altres creuen que Davy Jones es refereix a un pirata real que va navegar els mars en la dècada de 1600. Encara altres pensen que el nom podria provenir de la història bíblica de Jonàs, que va ser llançat per la borda perquè era un desafortunat mariner potser un «diable Jonàs».[11]

Procés de composicióModifica

Peter Grimes, l'obra que va fer reviure la tradició operística britànica, va néixer als Estats Units. Una sèrie de factors van provocar que Benjamin Britten fugís del seu país d'origen. Com a socialista, perquè temia que l'ascens del feixisme a Europa. Com a pacifista, no estava còmode en un país a punt de declarar la guerra a l'Alemanya nazi i tampoc era còmode viure la seva homosexualitat en una Anglaterra que s'havia apartat molt poc dels estrictes codis morals victorians. Al començament de 1939, el col·laborador de Britten, W.H. Auden, es va traslladar a Amèrica amb el seu company, l'escriptor Christopher Isherwood. Tots dos van animar Britten a seguir-los. Britten pot haver anhelat l'anonimat i la llibertat d'una terra estranya i, mesos després, amb el seu company Peter Pears van travessar l'Atlàntic.[13]

Britten va compondre força a Amèrica, com el primer dels molts cicles de cançons per a Pears, Seven Sonnets of Michelangelo, i la seva primera opereta, Paul Bunyan. Pears i Britten es convertirien en parella artística i real, i l'òpera es convertiria en la raó de la seva vida. A mesura que Europa es va enfonsar en la guerra, Britten trobava a faltar la seva llar. La seva confusió mental, es va manifestar físicament en una llarga malaltia. Fora de context, Britten estava insegur de com avançar.[11]

La resposta es va presentar en una edició de la revista de la BBC The Listener. Britten i Pears van llegir un article d'E.M. Forster sobre el poeta George Crabbe que feia una crítica de la vida en el seu Aldeburgh natal, a finals del segle xviii i començaments del XIX. El llenguatge elemental però suggerent, els personatges realistes i la crítica social de Crabbe, van encantar al compositor. Forster deia que l'afecció de Crabbe al seu lloc natal era l'origen que es convertís en poeta. Aquest pensament va agradar profundament a Britten. I així, el 1942, Britten i Pears van embarcar cap a Anglaterra. Durant el viatge, Britten va escriure dues obres corals Hymn to St. Cecilia i A Ceremony of Carols. Britten i Pears també esbossarien l'escenari d'una òpera basada en el poema èpic de Crabbe, The Borough. De tornada a casa, es van traslladar a un vell molí de vent a Snape, a la costa nativa de Britten, a prop d'Aldeburgh. I començar la vida de Peter Grimes.[2]

Crabbe fa un profund retrat d'Aldeburgh a The Borough, de les esglésies i dels hospitals per als seus pobres. A Britten i a Pears els hi va cridar molt l'atenció la història cruel pescador Peter Grimes. Grimes comença la seva vida criminal maltractant al seu ancià pare. Després de la mort del seu pare, s'aficiona a les cartes, comença la seva cobdícia com a lladre i finalment com a pescador. Mentre cerca sàdicament a nens de l'hospici per abusar-ne. Tres aprenents de pescador moren mentre estan a les ordres de Grimes. No obstant això, Crabbe també culpabilitza a la gent del poble perquè no fan res per salvar els nens. Finalment, Grimes és condemnat a treballar sol. En el seu aïllament, és perseguit pels fantasmes de les seves víctimes. La seva bogeria mou la compassió de la comunitat que l'ha condemnat.[11]

Amb aquest argument, era una difícil de convertir Grimes en un heroi, i Britten el va transformar de manera inesperada. Britten i Pears van imaginar Grimes no com un endimoniat criminal, sinó com un visionari incomprès. En l'òpera, Grimes s'esforça en va per tenir el respecte dels seus veïns, que estan molt units en el seu rebuig. Envoltat de faldillers, d'addictes al làudan i prostitutes, en realitat Grimes només és assenyalat per voler ser un mes del poble.[11]

L'òpera s'inicia Grimes en un judici per la mort del seu aprenent. Grimes descriu com va ajudar al nen, i ens assabentem que prèviament va salvar la vida del nen. Però la multitud només veu l'actitud dura i esquerpa de Grimes. No volen apreciar la tendresa del seu interior. Només la mestra del poble -Ellen Orford, un altre personatge de Crabbe- i el capità mercant retirat Balstrode simpatitzen amb el pescador. Tan aviat com Grimes es compromet amb un nou aprenent, la comunitat es prepara per a un altre assassinat. Grimes vol guanyar l'acceptació d'Ellen guanyant diners per casar-se amb ella. Dissortadament, el seu aprenent és un noi fràgil que no li agrada el treball dur. Quan corre la veu que el nen està sent maltractat, una torba s'encamina cap a la cabana de Pere. El nen s'escapa per la porta de darrere de Grimes i llisca pel precipici. Tot i que Grimes tècnicament tampoc és el culpable d'aquesta mort, torna a ser acusat. Ni tan sols Ellen el pot protegir ara; ella i Balstrode aconsellen a Grimes de navegar mar endins i enfonsar-se a si mateix. Britten i Pears van transformar la història d'un criminal justament castigat pels seus crims en un conte sobre una comunitat que persegueix a un estrany. L'òpera alimenta la idea que el poble, la societat, que condemna Peter és responsable de la seva mort, i també la dels seus aprenents.[11]

ArgumentModifica

Lloc: "The Borough", un poble imaginari (que, tot i això, presenta algunes similituds amb el lloc de residència de Crabbe, i posteriorment també de Britten, Aldeburgh) en la costa d'Anglaterra
Temps: al voltant de 1830.

PròlegModifica

Sense preludi orquestral, ens trobem a la sala d'audiències on el jutge Swallow acusa Peter Grimes d'haver assassinat al seu aprenent. Britten ha fet amb les veus una mena de cant recitatiu subratllat per acords breus i secs de l'orquestra. Peter Grimes, tímid i monosil·làbic, afirma que l'aprenent va desaparèixer en alta mar una nit de tempesta. El jutge allibera al pescador, però en el poble persisteixen els dubtes sobre la seva innocència. Els habitants del poble, tots presents, deixen clar que creuen en la culpabilitat de Grimes i que desitgen que en sigui castigat. Els cors, que en les obres de Britten tenen gran importància (en certa manera com a observadors o com «veus interiors», a l'estil de la tragèdia grega), apareixen plens de significació. Peter es queda sol i se li acosta Ellen Orford, la mestra del poble, l'única persona en el lloc que creu en ell i que mostra simpatia per aquest home estranyament esquerp. Entonen un duo a cappella, una forma que apareix rares vegades en l'òpera, en el que ell mostra la seva ràbia contra la comunitat de Borough, incapaç de donar-li una segona oportunitat.

Acte IModifica

Sona el primer preludi orquestral abans del primer acte, així com abans de les escenes següents. Aquí es manifesta la peculiaritat de les partitures orquestrals de Britten, que sempre sonen transparents, com a música de cambra.

Un estret carreró del poble porta fins al mar. El mar és el veritable protagonista. Es veuen les cases típiques de l'est d'Anglaterra, l'església, una botiga, la taverna. És un matí gris i els pescadors preparen els bots per sortir. Els cors canten en la major, però l'orquestra introdueix altres tonalitats, per la qual cosa sorgeix una estranya politonalitat que produeix la impressió d'una pesada càrrega, d'una tristesa desesperançada en què es perden els colors i s'esfumen els contorns. Apareix Peter i els habitants del poble li manifesten la seva hostilitat. El cor, que constitueix «the Borough», canta sobre el seu fatigant treball quotidià i la seva relació amb la mar i les estacions.

Un segon interludi descriu la tempesta marina i l'orquestra subratlla així mateix l'escena següent amb frases semblants. Només Peter es queda al seu bot. Ellen torna a acostar-s'hi. Ja que ningú vol internar-se al mar amb ell, ella promet fer tot el possible per aconseguir-li un altre ajudant. Una conversa amb el capità Balstrode fa que Peter es mostri una mica bromista, però també el capità es dirigeix aviat a la taverna. Grimes manifesta que necessita desesperadament ajuda per a poder pescar, i el seu amic, el boticari Ned Keene, li troba un nou aprenent del reformatori. Però ningú no vol anar a recollir el noi, fins que Ellen (amb qui Grimes desitja casar-se) s'hi ofereix.

Ens trobem a la taverna d'Auntie, on molts homes han fugit del mal temps. L'entrada de Peter gairebé desencadena una baralla, però una vella cançó, entonada a temps, evita el pitjor. Quan Ellen apareix amb un nou aprenent i Peter insisteix en portar-lo immediatament a casa, tornen a produir-se les mostres d'hostilitat.

Quan a la vesprada Ellen porta l'aprenent a Grimes, que es troba al pub, aquest immediatament se'n va a la seva cabana amb el noi, malgrat que a Borough està caient una tronada infernal.

Acte IIModifica

El tercer interludi suggereix un matí clar i assolellat. És diumenge i les campanes criden a l'església. Ellen i l'aprenent John s'acosten a la costa, mentre l'aire s'omple amb l'alegre cançó d'ella, amb el so de l'orgue i un fi vel orquestral. Mentre el noi, sense parlar, juga tranquil·lament a la riba, Ellen s'observa entre les seves robes gastades certs senyals de violència. Llavors arriba Peter i insisteix a sortir també aquest dia de pesca, tot i haver passat tota la setmana al mar. Ellen s'oposa amb dolçor, però Peter la colpeja i s'emporta al noi per la força. Alguns veïns han presenciat l'escena, la paraula «assassí» sona per tot arreu, i augmenta la tensió. Primer Keene, Auntie i Bob Boles, i després tot el poble s'uneixen en un tumult amb l'objectiu d'anar a investigar a la cabana de Grimes. Quan els homes se n'han anat, Ellen, Auntie i les nebodes comenten tristament els problemes de la relació amb els homes.

Després del quart interludi (en forma de passacaglia), ens trobem a la cabana de Grimes. El pescador acusa John (sempre mut) d'«inventar històries». Després se submergeix en el record de l'anterior aprenent, revivint la seva mort de set. Se senten unes veus de lluny: són els habitants del poble que s'acosten. Sords timbals acompanyen els seus passos. L'aprenent aprofita l'ocasió per fugir ràpidament de la cabana, Peter corre darrere d'ell cap als penya-segats. Els homes han arribat a la casa, però la troben buida. Balstrode sospita la veritat i surt corrent darrere dels fugitius.

Acte IIIModifica

Nit a Borough. Al carrer del poble il·luminat pel clar de lluna se sent música de ball que procedeix de la posada d'Auntie. Apareix Ellen molt angoixada: fa hores que no es tenen notícies de Grimes i del seu aprenent, que estan en alta mar. La senyora Sedley, una de les xafarderes del poble, propaga rumors alarmants, intenta convèncer a les autoritats que Grimes és un assassí i aconsegueix que una multitud furiosa es dirigeixi de nou a la casa de Peter. Entre tant s'aixeca la boira. Sonen sirenes al mar. Balstrode ha descobert un jersei banyat a la vora de la mar: un jersei que Ellen reconeix haver teixit per a John.

Apareix Peter, està a la vora de la bogeria. Ellen tracta inútilment de tranquil·litzar-lo. «En quin port tindré pau?», repeteix Peter; és una frase de la seva primera conversa amb Ellen, però esquinçada per una incontenible angoixa. L'escena és d'angoixant realisme. Per segona vegada se'l considerarà assassí del seu aprenent, que per por a ell s'ha llençat al mar des de les roques. Cantant Him who despises us we'll destroy, (Destruirem a aquell que ens menysprea) la gentada surt a la recerca de Grimes. Grimes canta un llarg monòleg: la mort de John sembla haver portat al límit al ja inestable Grimes. Balstrode l'aconsella endinsar-se en el mar i no tornar. Peter obeeix. Els pescadors es disposen a fer la feina diària a la llum grisenca de la lenta alba, mentre el guardacostes anuncia des de la costa es veu un bot surant entre les ones. Auntie desdenya la informació com «un d'aquells rumors». El matí avança pesat i lentament sobre The Borough.[5]

RepresentacionsModifica

L'obra va sorgir per encàrrec de la Fundació Koussevitzky, dels Estats Units, però va ser estrenada al londinenc Sadler's Wells (avui anomenada English National Opera) el 7 de juny de 1945, només un mes després d'acabada la Segona Guerra Mundial, dirigida per Eric Crozier.[14] A l'eufòria del triomf, es va afegir l'orgull (igualment fundat) que representava el naixement d'una nova òpera anglesa,[1] la primera de categoria mundial des de la mort de Purcell (1695) o des de l'última obra teatral de Händel (1741), si es vol considerar a aquest com a compositor anglès, tal com ell mateix volia que se'l considerés. Semblaven superats més de dos segles durant els quals Londres, encara musical i operísticament rellevant, mai havia tingut un compositor d'òpera reconegut internacionalment. De fet, l'obra de Britten es va difondre de seguida i es pot incloure entre les poques de la producció postbèl·lica del segle xx que formen part del repertori dels teatres d'òpera de molts països.[5]

Peter Grimes va ser la primera òpera estrenada pel compositor Benjamin Britten a Londres i va provocar una autèntica commoció en el món de la lírica europea. Primer, perquè Britten tenia llavors poc més de trenta anys. I, segon, perquè està basada en un llibret escrit per Montagu Slater, la tendència ideològica marxista del qual va arribar a ser temperada per Britten, que va aconseguir impregnar al protagonista de les seves pròpies obsessions, entre les quals no és possible obviar l'opressió viscuda des de la seva condició homosexual.[15]

Britten va aconseguir el seu objectiu i va ser un èxit des del principi. En només tres anys es realitzà de forma ràpida a tot el món amb 16 produccions en 7 idiomes diferents.[1] Britten va aconseguir el seu objectiu. En només tres anys, Peter Grimes es va estrenar a Estocolm, Anvers, Zuric, Basilea, Roma, Milà, Copenhaguen, Berlín, Graz, Mannheim, Brno, Budapest, Tòquio, Brussel·les, París, Nova York i Los Angeles.[3] Segons Eric W. White, Grimes va ser l'òpera més divulgada d'un compositor del segle xx.[16] Grimes ha mantingut un lloc bastant constant des de llavors, i el 2016 ocupava el lloc 83è,[17] i és una de les cinc òperes compostes després de la Segona Guerra Mundial que més es representen.[1]

Peter Grimes es va estrenar al Gran Teatre del Liceu el 12 de gener de 2004 en una producció de Lluís Pasqual i sota la direcció musical de Josep Pons, amb un gran èxit de públic. L'estrena ja havia estat programada amb anterioritat tres vegades però per diversos motius mai no havia arribat a realitzar-se. El gener de 1954 es va suspendre per culpa d'un conflicte diplomàtic entre Espanya i el Regne Unit arran de la visita de la reina Elisabet II a Gibraltar. També va ser programada per a la temporada de 1993-1994, i no va poder-se estrenar a causa de l'incendi que va destruir el teatre. Un tercer intent, en la temporada de 1998-1999 va haver de ser ajornat pel retard en la inauguració del Liceu reconstruït.[18]

Pel Centenari de Britten el 2013 al Festival d'Aldeburgh, que el mateix Britten va fundar, van realitzar una producció de Peter Grimes a la platja d'Aldeburgh. Pel que significava de la relació amb el mar que va inspirar i acompanyar tota l'òpera, va ser a la vegada una experiència rara i meravellosa.[1]

Tot i que Peter Pears va crear el paper de Grimes, el tenor canadenc Jon Vickers aviat es convertiria en un dels artistes més importants en aquest paper. A Britten no li acabava de convèncer el rendiment de Vickers per diverses raons. Com escriu Jeannie Williams a Jon Vickers: Vida d'un heroi, Vickers va arribar a alterar el text perquè li era massa difícil de seguir l'argot de la regió. Vickers també va veure Grimes no com un homosexual reprimit, sinó com una figura més universal, però en fer-ho tendia a convertir Grimes lluny de la figura més visionària que en tenia Britten. Malgrat l'opinió de Britten, Vickers va tenir un enorme impacte en la manera que el paper va arribar a ser cantat, molt més pesat, amb una representació menys condescendent, i és la versió que se sol cantar en contra de la més idíl·lica de Pears.[1]

Anàlisi musicalModifica

Amb un mestratge inesperat en una primera òpera, Britten va construir, sense renunciar al llenguatge tonal ni a les convencions del gènere, una peça innovadora de gran dramatisme. Encara que l'obra es desenvolupa de forma contínua, no és difícil endevinar-hi les àries, duets i conjunts de la millor tradició verdiana. El caràcter líric del protagonista, en què la violència criminal del personatge de Crabbe s'ha convertit en una singularitat urgent i somiadora, com queda patent en la gran ària Now the Great Bear and the Pleiades de la segona escena del primer acte, contrasta amb el caràcter realista dels altres membres de la comunitat del poble pescador, extrets també del poema de Crabbe. A part dels personatges d'Ellen Orford i del capità Balstrode, el veritable coprotagonista contraposat a Grimes és el cor, representant de la societat que el margina i el condemna per la seva diferència. Escrita amb gran economia de mitjans, l'òpera presenta una interessant sèrie de sis interludis orquestrals de poderós efecte que uneixen les set escenes de l'òpera.[13]

Britten, encara que conegut ja per l'èxit d'altres obres, es mostra aquí per primera vegada com un autèntic autor dramàtic. El seu estil és nou, modern, commovedor, molt reeixit, intel·ligent sense ser intel·lectual, en una línia mitjana entre el verisme i l'impressionisme. Utilitza la politonalitat en certs moments, també harmonies molt lliures i audaços, quan ho exigeix el drama; però en el fons mai abandona la tonalitat, ja que ha reconegut en ella la ferma columna vertebral de la música occidental. Sense poder qualificar la música de Britten de «descriptiva» o «programàtica», la seva riquesa d'efectes posseeix una força inusual; fins i tot sense escenografia (per exemple en els interludis orquestrals) sorgeix la impressió del mar, dels poders elementals, del destí inevitable, de la monotonia opressiva, de la sufocant estretor dels conflictes i passions humans, a partir dels sons que Britten crea amb una paleta de colors gairebé inesgotable. De vegades el so es torna popular, sense caure en el folklòric; sona una vella melodia de pescadors de la costa oriental i afegeix algun matís.[5]

Per la seva extrema tensió, l'òpera era colpidora i va causar profundes divisions en el si de la companyia fins al punt que va ser retirada del repertori perquè l'equip que l'havia d'estrenar, Sadler's Wells, es va desfer. Britten mai va tornar a compondre per a aquesta companyia i Peter Grimes no va tornar a aquest escenari fins al 1963. Entre els motius per a aquest distanciament es van apuntar la dificultat de la música per als cantants solistes i el cor, poc bregats en el repertori modern, i l'hostilitat cap a l'homosexualitat i el pacifisme de Britten i Pears, i cap a les inclinacions comunistes de Montagu Slater. Peter Grimes suposa sempre una experiència dura per al públic. Britten va suavitzar el personatge de Grimes que Crabbe va crear fent desaparèixer l'alcoholisme i el component sexual de la seva relació amb el noi. Però la brutalitat i desesperació del personatge deixa una empremta profunda. És un marginat a qui la fatídica mort dels seus dos ajudants condueix al desastre. La seva crueltat -no deixa de ser algú que compra nois en l'hospici i els explota de manera cruel i vexatòria- anima l'animadversió en el si d'una societat malalta que el condemna sense proves en un linxament moral que mostra la degradació col·lectiva.[3]

Britten va tractar moltes vegades un tema recurrent en les seves òperes: la tragèdia d'un marginat enfrontat a una societat hostil, hipòcrita i cruel que acaba crucificant-lo. En aquest cas, mortificat pels dubtes i les reaccions irracionals, assetjat pels veïns del seu poble, Grimes acaba suïcidant-se. D'aquesta manera, el protagonista és ambivalent, víctima i botxí, visionari i poeta, heroi i antiheroi. En aquesta ambigüitat resideix la grandesa d'aquest drama en el qual Britten introdueix un enorme lirisme.[3]

Segons Pérez Senz, musicalment és una obra prodigiosa. Va renovar les estructures formals de Purcell amb imaginació, enginy i un savi eclecticisme en què es donen la mà influències diverses: Verdi, en la fusió d'orquestra, veu i situació dramàtica; Debussy, Mahler i Strauss, en la pintura harmònica, el colorit i el refinament orquestral; Stravinski, en la imponent força rítmica; Gershwin, en el retrat de la comunitat de Borough.[3]

La música de Peter Grimes és absorbent, alterna un dinamisme gairebé cinematogràfic amb aires populars. En els sis fascinants "interludis marins", les contundents intervencions del cor, o els patètics ariosos dels solistes, connecten la tonalitat clàssica amb els recursos expressius de l'avantguarda que potencien el to emocional de cada fragment i fan d'aquesta òpera excepcional. John Eliot Gardiner deia, a finals del segle xx, que ja anava sent hora que Britten deixés de ser un músic local, anglès, per passar a la gran música del món. Segons Ramon Pla, Una societat que va fer pagar molt car a Britten la seva singularitat, la seva homosexualitat assumida i notòria, un delicte molt greu que podia portar-lo a la presó. Tota la perversió de l'individu rar i solitari, tota la crueltat d'una societat beata i desvergonyida, tota la bellesa de les il·lusions quan es recorden ja irrecuperables, tot això està en aquesta òpera meravellosa del segle xx.[13]

EnregistramentsModifica

Any Elenc:
Peter Grimes,
Ellen Orford,
Balstrode, Auntie
Director,
Teatre d'òpera i orquestra
Segell[19]
1948 Peter Pears,
Joan Cross
Reginald Goodall,
Royal Opera House, Covent Garden Orchestra and BBC Theatre Chorus
CD: EMI Classics 64727
Cat: (extractes)
1958 Peter Pears,
Claire Watson,
James Pease,
Jean Watson
Benjamin Britten,
Royal Opera House, Covent Garden Orchestra and Chorus,
Recorded Walthamstow Assembly Hall, London
London CD: Decca
Cat: 414577 (reissued 1990, 2001, 2006)
1969 Peter Pears,
Heather Harper,
Bryan Drake,
Elizabeth Bainbridge
Benjamin Britten,
London Symphony Orchestra, Ambrosian Opera Chorus,
Recorded Snape Maltings.
BBC Recording DVD: Decca
Cat: 074 3261
1978 Jon Vickers,
Heather Harper,
Jonathan Summers,
Elizabeth Bainbridge
Colin Davis,
Royal Opera House, Covent Garden Orchestra and Chorus
CD: Philips
Cat: 462847 (reissued 1999)
1981 Jon Vickers,
Heather Harper,
Norman Bailey,
Elizabeth Bainbridge
Colin Davis,
Royal Opera House, Covent Garden Orchestra and Chorus
DVD: Kultur
Cat: 2255 (released 2003)
1992 Anthony Rolfe Johnson,
Felicity Lott,
Thomas Allen,
Patricia Payne
Bernard Haitink,
Royal Opera House, Covent Garden Orchestra and Chorus
CD: EMI Classics
Cat: 5483222 (reissued 2003, EMI Classics: 915620)
1994 Philip Langridge,
Janice Cairns,
Alan Opie,
Ann Howard
David Atherton,
English National Opera Orchestra and Chorus
DVD: Kultur
Cat: 2902
1995 Philip Langridge,
Janice Watson,
Alan Opie,
Ameral Gunson
Richard Hickox,
City of London Sinfonia and London Symphony Orchestra Chorus
CD: Chandos
Cat: 9447
2004 Glenn Winslade,
Janice Watson,
Anthony Michaels-Moore,
Jill Grove
Colin Davis,
London Symphony Orchestra and Chorus
CD: LSO Live
Cat: 54 [20]
2005 Christopher Ventris,
Emily Magee,
Alfred Muff,
Liliana Nikiteanu
Franz Welser-Möst,
Orchester und Chor der Oper Zürich
DVD: EMI Classics
Cat: 00971
2008 Anthony Dean Griffey,
Patricia Racette,
Anthony Michaels Moore,
Felicity Palmer
Donald Runnicles,
Orchestra and Chorus of the Metropolitan Opera
DVD: EMI Classics
2012 John Graham-Hall,
Susan Gritton,
Christopher Purves,
Felicity Palmer
Robin Ticciati,
Orchestra e Coro del Teatro alla Scala
DVD: Opus Arte
Cat: OA1103D[21]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 «Dades de l'òpera» (en anglès). The Opera 101. [Consulta: 10 maig 2017].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 «Informació de l'òpera» (en castellà). Ópera de Oviedo. Arxivat de l'original el 3 d’abril 2017. [Consulta: 2 abril 2017].
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 Pérez Senz, Javier. «La turbadora historia de 'Peter Grimes'» (en castellà). El País. [Consulta: 7 abril 2017].
  4. 4,0 4,1 Morán, Gregorio. «Peter Grimes, arte y ambigüedad». La Vanguardia, 17-01-2004. [Consulta: 9 abril 2017].
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 Pahlen, 2004.
  6. Geoffrey Wheatcroft, "The lesson of Peter Grimes". The Guardian, 6 August 2000.
  7. Stephen Johnson, Review of Peter Grimes in Birmingham. The Guardian, 3 March 2001.
  8. Desclot, Miquel. «“Peter Grimes”: tarde, pero bien» (en castellà). La Vanguardia, 21-01-2004. [Consulta: 9 abril 2017].
  9. Philip Brett and Elizabeth Wood, Lesbian and Gay Music
  10. James Fenton, "How Grimes became grim," The Guardian, July 3, 2004
  11. 11,0 11,1 11,2 11,3 11,4 11,5 11,6 11,7 «Assaig sobre l'òpera» (en anglès). Metropolitan opera. [Consulta: 9 abril 2017].
  12. «The Old Mill Snape. The Britten years» (en anglès). oldmillsnape. [Consulta: 9 abril 2017].
  13. 13,0 13,1 13,2 Pla, Ramon. «Una obra maestra de música absorbente». La Vanguardia, 09-01-2004. [Consulta: 9 abril 2017].
  14. Calder, John. «Obituary» (en anglès). Independent. [Consulta: 4 juliol 2017].[Enllaç no actiu]
  15. Muñoz, Diego. «El canto a los marginados de “Peter Grimes”, de Britten, llega al Real» (en castellà). La Vanguardia, 14-11-1997. [Consulta: 29 abril 2017].
  16. Bosch, p. 9.
  17. «Número de representacions». Operabase. [Consulta: 10 maig 2017].
  18. Morgades, Lourdes. «El Liceo desagravia a Benjamin Britten en el nuevo teatro recuperando su ópera 'Billy Budd'» (en castellà). El País, 10-04-2001. [Consulta: 29 abril 2017].
  19. Capon, Brian. «Discografia de l'òpera» (en anglès). Operadis. [Consulta: 29 octubre 2015].
  20. Andrew Clements, "Britten: Peter Grimes: Winslade/ Watson/ Michaels-Moore/ Wyn-Rogers/ Grove/ Rutherford/ Lemalu/ London Symphony Chorus & Orchestra/ Davis". The Guardian (London), 9 juliol 2004
  21. "Recordings of Peter Grimes, Presto Classical

Vegeu tambéModifica

BibliografiaModifica

  • Pahlen, Kurt. Emecé. Diccionario de la ópera, 2004. ISBN 9789500426183. 
  • Bosch, Marcos. Universitat Autònoma de Barcelona. The Rescue de Benjamin Britten: El último eslabón hacia Peter Grimes, 2015. 

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Peter Grimes