Piel de verano
Piel de verano és una pel·lícula en blanc i negre de l'Argentina dirigida per Leopoldo Torre Nilsson sobre el seu propi guió segons el conte Convalecencia de Beatriz Guido, que es va estrenar el 31 d'agost de 1961 i que va tenir com a protagonistes a Alfredo Alcón, Graciela Borges, Franca Boni i Pedro Laxalt. Va estar a càrrec de la càmera el futur director de fotografia i de cinema Aníbal Di Salvo.[1]
  | |
| Fitxa | |
|---|---|
| Direcció | Leopoldo Torre Nilsson |
| Protagonistes | |
| Producció | Leopoldo Torre Nilsson |
| Guió | Leopoldo Torre Nilsson |
| Música | Bébé López Fürst |
| Fotografia | Oscar Melli |
| Muntatge | Jacinto Cascales (en)  |
| Productora | Producciones Ángel |
| Dades i xifres | |
| País d'origen | Argentina |
| Estrena | 1961 |
| Durada | 96 min |
| Idioma original | castellà |
| Color | en blanc i negre |
| Descripció | |
| Gènere | drama |
| Premis i nominacions | |
| Nominacions | |
      
| |
La pel·lícula va ser seleccionada com a entrada argentina per al Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa als Premis Oscar de 1961, però no va ser acceptada com a nominada.[2]
Argument
modificaA Punta del Este, la Marcela, una jove estudiant, prefereix les alegries de la platja a les classes escolars. La seva àvia sacseja els seus hàbits oferint-li un tracte estrany: vetllar pels últims dies de Martín, el fill del seu amant, que pateix una malaltia incurable. La Marcela també haurà de simular la passió amorosa a canvi d'una estada a París, totes les despeses pagades, i una col·lecció del modista Dior.[3]
Repartiment
modifica- Alfredo Alcón ... Martín
- Graciela Borges ... Marcela
- Franca Boni ... Jou-Jou
- Pedro Laxalt ... Alberto
- Juan Jones ... Marcos
- Luciana Possamay ... Adela
- Rossana Possamay
- Rafael Salzano
- Juan Carlos Carrasco
- Rosita Miranda
- Henny Trayles
Comentaris
modificaEl crític Antonio A. Salgado va comentar a Tiempo de Cine:
| « | ”Falta calor en aquest film més preocupat a copiar una tècnica intimista apresa d'Antonioni que a crear una atmosfera d'angoixa i solitud.”[3] | » |
La crònica de La Nación afirmava:
| « | ”Llenguatge brillant, gairebé satíric posseït d'una intensitat excepcional en la definició del clima, però emmalalteix també de febleses. Des del punt de vista de la seva integritat no arriba a superar a films com La casa del ángel o La mano en la trampa.”[3] | » |
A l'edició de juny de 1988 de National Film Theatre es va comentar:
| « | ”Torre Nilsson realitza un tall triomfant del seu passat barroc i explora un món sensualment fresc i brillant dels calents dies d'estiu, de les festes a la platja i d'actuacions veloces.”[3] | » |
