Prat de pastura
Un prat de pastura (del llatí pastus, participi passat de pascere, "per alimentar"), també anomenat past, pastiu o pasturatge,[1] és aquell prat utilitzat com a terra de pasturatge.[2]
Cal diferenciar el prat de pastura del prat de dall, on es dalla l'herba per donar al bestiar,[3] el prat natural que ha sortit espontàniament, el prat artificial sembrat per l'home o una prada, de vegetació més copiosa.[1]
Tipus de pastura modifica
Les terres de pastura en sentit estricte són extensions de terres de conreu tancades, pasturades per bestiar domesticat, com ara cavalls, bestiar boví, oví o porcí. La vegetació del pasturatge, el farratge, consisteix principalment en gramínies, amb una barreja de llegums i altres fòrbies. Aquests terrenys solen pasturar-se durant tot l'estiu, en contrast amb el prat que no es pastura o s’utilitza per pasturar només després de ser segat per fer fenc per a farratge animal.[4] La pastura en un sentit més ampli inclou, a més, terres de pastura, altres sistemes pastorals no tancats i els tipus de terres que fan servir els animals salvatges per pasturar o brostejar.[5]
Les terres de pastura es distingeixen de les zones de pasturatge per ser gestionades mitjançant pràctiques agrícoles més intensives de sembra, reg i ús de fertilitzants, mentre que les terres de pastura conreen principalment vegetació autòctona, gestionada amb pràctiques extenses com la crema controlada i la intensitat regulada del pasturatge. El tipus de sòl, la temperatura mínima anual i les precipitacions són factors importants en la gestió de les pastures.[6]
Una pastura ovina és una zona de prats on les ovelles poden vagar lliurement. La productivitat de l’ovella es mesura pel nombre d’ovelles per superfície. Això depèn, entre altres coses, de la roca subjacent.[7] Sheepwalk (pastura ovina) també és el nom de les ciutats del comtat de Roscommon (Irlanda) i del comtat de Fermanagh (Irlanda del Nord). A diferència de l’agricultura en fàbrica, que comporta en la seva forma més intensiva la totalitat de l’alimentació a través d’aliments, les pastures gestionades o no gestionades són la principal font d’aliment per als remugants. L’alimentació de pastures domina la ramaderia on la terra dificulta la sembra o la collita (o ambdues coses), com en regions àrides o muntanyenques, on viuen tipus de camell, cabra, antílop, iac i altres remugants que s’adapten bé al terreny més hostil. A les regions més humides, el pasturatge es gestiona en una àmplia àrea mundial per a cultius lliures i agricultura ecològica. Alguns tipus de pastures s'adapten a la dieta, l'evolució i el metabolisme d'animals concrets, i la seva fertilització i cura de la terra pot generar generacions que les pastures combinades amb els remugants en qüestió siguin integrants d'un ecosistema particular.[8]
Manteniment modifica
Per tal de poder-se mantenir un prat de pastura o prat pasturador, prat apte per al consum directe del ramat, ha d'estar compost per espècies que rebrotin després d'ésser menjades pels animals o dallades amb mitjans mecànics. En general les espècies que tornen a créixer tenen les gemmes molt a prop del terra o són subterrànies del tipus de la gespa o estoloníferes.
Els prats dalladors o de dall són els que es poden aprofitar tallant l'herba per utilitzar-la com a aliment del ramat estabulat.[9] Només es formen prats dalladors quan la pluviometria i la temperatura és suficient per contrarestar l'evaporació de les plantes i de la superfície en un període prou llarg per permetre el creixement dels vegetals.
En climes mediterranis els prats són estacionals i sovint formen l'anomenat pastiu que és de menor aprofitament econòmic però a l'alta muntanya mediterrània es fan prats naturals per sobre del límit arbori i abans de les neus perpètues (2200-3000 m d'altitud).
Les principals famílies botàniques que formen el prat són les poàcies, les ciperàcies i les fabàcies.
En fitosociologia el terme prat té només caràcter fisiognòmic, o sigui, descriu l'aspecte general de la comunitat, però pot correspondre a comunitats de composició florística molt diferent. També, atenint-nos només en l'aspecte, podem anomenar diverses formacions relacionades amb els prats:[10]
- Herbassars són les comunitats integrades per plantes herbàcies altes i de fulla gran. Si les herbes són especialment altes i atapeïdes (comparables a l'altura d'una persona, per exemple), parlem d'herbassars megafòrbics (les arrels mega i fòrbia venen de termes grecs que signifiquen gran i herba, respectivament).
- Els erms són prats molt oberts, amb grans espais entre les plantes. Són típics d'alguns ambients molt àrids i també dels runams i solars abandonats.
- A l'extrem contrari hi trobem els feners, que són herbassars molt rics i humits.
- Un gramenet és un prat de gramínies i plantes semblants perennes. Una gespa és un gramenet atapeït de plantes petites.
Referències modifica
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Prat de pastura |
- ↑ 1,0 1,1 Ambientals, Institut de Ciència i Tecnologia. L'Estat del medi ambient a Catalunya. Univ. Autònoma de Barcelona, 2005, p. 191. ISBN 978-84-490-2379-8.
- ↑ Aguilella, Antoni; Pinazo, Felisa Puche. Diccionari de botànica. Universitat de València, 2004, p. 338. ISBN 978-84-370-5915-0.
- ↑ Conesa, Josep Antoni. Tipologia de la vegetació: anàlisi i caracterització. Universitat de Lleida, 1997, p. 64. ISBN 978-84-8409-679-5.
- ↑
«Pasture». A: D. C. Gilman. New International Encyclopedia. 1st. New York: Dodd, Mead, 1905.
- ↑ «Optimot. Consultes lingüístiques». [Consulta: 2 octubre 2023].
- ↑ Tracy, Benjamin F. «Patterns of plant species richness in pasture lands of the northeast United States». Plant Ecology, 149, 2, 2000, pàg. 169–180. DOI: 10.1023/a:1026536223478. ISSN: 1385-0237.
- ↑ R. Elfyn Hughes, "Sheep Population and Environment in Snowdonia (North Wales)", Journal of Ecology Vol. 46, No. 1, March 1958, 169-189
- ↑ "Agricultural biodiversity’s contribution to ecosystem functions" Arxivat 2015-01-08 a Wayback Machine. Dr. Devra I. Jarvis, CGIAR. Retrieved 2014-12-01
- ↑ Aguillla i Palasí, Antoni; Puche Pinazo, Felisa. Diccionari de botànica. València: Universitat de València, 2004, p. 500. ISBN 8437059151.
- ↑ FOLCH, R. Vegetació dels Països Catalans. Barcelona, 1980 (1986, 2a ed.). Ketres. 541 pàgines + mapa
