Prova (dret)

Una prova, en dret, és tot motiu o raó aportat al procés pels mitjans i procediments acceptats de la llei per portar-li al jutge al convenciment de la certesa sobre els fets discutits en un procés. Certs experts assignen a la prova la finalitat d'establir la veritat dels fets i no només el convenciment al jutge.

Arma homicida, proves i fotos d'un cas d'assassinat a Trondheim, Noruega 1928. La fulla trencada del ganivet va quedar enganxada a la part posterior de la víctima apunyalada. Exposicions al Museu Nacional de Justícia Penal de Noruega.

Des d'un punt de vista processal, la prova s'aprecia des de tres aspectes: des de la seva manifestació formal (mitjans de prova), des de la seva manifestació substancial (els fets que es proven) i des del punt de vista del resultat subjectiu (el convenciment en la ment del jutjador). Quant a la primera manifestació els mitjans de prova són els vehicles a través dels quals provem un fet, objecte o circumstància i estan establerts en la llei (testimoniatges, peritatges, inspeccions, etcètera), mentre que la manifestació substancial fa referència als fets que es volen provar a través d'aquests mitjans (existència d'un contracte, comissió d'una infracció, etcètera).

Es poden provar tots els fets, a excepció dels fets negatius substancials i dels fets que són moral i físicament impossibles. En un procés judicial s'han de provar els fets que són objecte de litigi, tenint generalment la càrrega de la prova aquell que ha afirmat un fet que no ha estat admès per la contrapart.

Definició

Etimològicament, la prova prové del llatí probus que significa bo, honrat, que t'hi pots confiar.

En un altre sentit, la paraula prova pot tenir els següents significats: Acció i efecte de provar. Raó, argument, instrument o un altre mitjà amb que es pretén mostrar i fer patent la veritat o falsedat d'alguna cosa. Indici, senyal o mostra que es dóna d'alguna cosa.

Segons Carnelutti i Rocco l'expressió prova té un diferent significat en el llenguatge comú i en el llenguatge jurídic, doncs prova judicial és la comprovació, no dels fets, sinó de les afirmacions, a això podríem agregar que en matèria processal es pot parlar de prova solament quan es tracti de comprovar fets que estan subjectes a contradicció i que no han estat admesos per ambdues parts dins del procés judicial, és per això que té característiques pròpies que la diferencien de la prova en sentit comú.

Història de les proves judicials

Quant a la seva evolució, es poden diferencia cinc fases o etapes de les proves judicials:

• La fase ètnica
• La fase religiosa
• La fase legal
• La fase sentimental
• La fase científica

La fase ètnica

Es considera fase ètnica o primitiva a aquella fase dominada per empirismes per arribar a la conclusió sobre l'existència o no de certs fets, procediments que variaven d'acord a cada lloc en què s'aplicaven. Per exemple en la cultura precolombina era el sapa inca o el curaca els qui administraven justícia a través dels seus propis mètodes.

Fase religiosa

Durant l'apogeu de Grècia i Roma, el dret probatori va aconseguir un desenvolupament científic important que es pot veure representada en els estudis d'Aristòtil, com a Retòrica en la qual es trobava una concepció lògica, aliena de tots els prejudicis d'ordre religiós per valorar la prova. Aquest apogeu va ser interromput per la irrupció del dret germànic, d'una connotació molt més rudimentària i bàrbara que substituïa a la valoració lògica de les proves per mitjans artificials, absurds i basats en la creença d'una intervenció de la divinitat o en la justícia de Déu per a casos particulars. És amb aquesta irrupció amb la qual comença la fase religiosa en la qual predominen les ordalies, els duels judicials i els judicis de Déu, el mateix que les proves de l'aigua i del foc.

Posteriorment aquesta etapa va tenir un influx cada vegada més marcat del dret canònic, a través del com es va abandonant aquells mitjans de prova bàrbars i es va obrint camí cap a la fase legal.

Fase legal

Es denomina també com a fase de la tarifa legal. Neix com a conseqüència de la falta de preparació dels jutges i com a resposta als mètodes de la fase religiosa. A través de la tarifa legal els papes donaven instruccions detallades sobre el procés canònic i els canonistes havien d'elaborar les regles de valoració de la prova. En aquest sistema la possibilitat que el jutge arribi a una conclusió per si mateix respecte de les proves judicials es va reduir al mínim havent d'aquest complir amb els mandats legals on la llei preveia la forma en què s'havien de valorar les proves. Aquest tipus de sistema donava facultats il·limitades al jutge per obtenir proves de tal manera que li permetia emprar el turment judicial per obtenir la confessió, situació que va portar al fet que s'instaura la Inquisició del Sant Ofici, on el sadisme i el refinament de la crueltat dels ministres de Crist va arribar als màxims extrems.

Fase sentimental

També cridada fase d'íntima convicció i es va originar amb la Revolució Francesa que va acollir les teories de Montesquieu, Voltaire i els seus seguidors i es va aplicar com a resposta a la fase legal. Aquesta fase es va caracteritzar pel fet de basar les resolucions judicials en una convicció lliure i no subjecta a regles de cap naturalesa per determinar l'existència o no dels fets posats en controvèrsia dins d'un procés. Es va caracteritzar també per ser aplicada per jurats composts per ciutadans comuns. Aquest nou dret es va difondre per Europa solament a mitjan segle XIX. També ha estat criticada per alguns autors, com TRIGUI qui diu que es tractava d'una nova superstició basada en la fe optimista en la infal·libilitat de la raó humana, del sentit comú, de l'instint natural.

Fase científica

Es basa en l'ús per part del jutge de la sana crítica, que és una operació intel·lectual basada en les regles de la lògica i les màximes de l'experiència. Es diferencia del sistema de l'íntima convicció puix que la sana crítica si està subjecta a pautes per a l'operació intel·lectual del jutge i es diferencia del sistema de la tarifa legal puix que no està subjecta a regles rígides de valoració de la prova que puguin contradir al sentit comú aplicable a cada cas en concret.

Fonts de prova

Existeixen dues concepcions sobre les fonts de la prova: la sostinguda per Carnelutti i Bentham els qui consideren que les fonts de la prova són els fets percebuts pel jutge i que li serveixen de deducció del fet que es va a provar; i la sostinguda per Guasp, qui veu tals fonts en les operacions mentals d'on s'obté la convicció judicial que es distingeixen en percepció i deducció. La doctrina més autoritzada a Llatinoamèrica, entre les quals destaca Hernando Devis Echandía està d'acord amb la primera concepció, doncs com diu l'autor esmentat les operacions mentals que parla GUASP serveixen per saber com s'obté la prova, però no d'on s'obté, i que la font d'aquesta consisteix en el segon i no en el primer.

Quant a les fonts de la prova, per deduir el seu significat hem de tenir en compte tres conceptes: el concepte de mitjà de prova (que són aquelles formes autoritzades per la llei per poder provar els fets, com el testimoniatge, la confessió judicial, la inspecció judicial, etcètera), el concepte d'objecte de la prova (que és el fet, cosa o circumstància que es tracta de provar) i el motiu o argument de prova (que és la inferència lògica que usarà el jutge per determinar com és la prova vàlida i com no). El coneixement d'aquests tres conceptes és important per determinar quan estem enfront de la font de la prova o a un mitjà de prova. D'això deduïm que les fonts de la prova són els fets, objectes o circumstàncies que es tracten de provar, tenint en compte que no sempre l'objecte de prova és la font de prova, ja que un objecte de prova (per exemple, el matrimoni entre dues persones) pot portar a deduir a la font de la prova (en el mateix exemple, per mitjà del matrimoni provem la presumpció legal de paternitat sobre el fill nascut dins d'aquesta relació) i per tant no són coses iguals, encara que sí poden arribar a confondre's.

Mitjans de prova

Els mitjans de prova varien segons la legislació de cada país. Als països amb llibertat probatòria àmplia, les lleis permeten que es pugui provar qualsevol fet a través de qualsevol mitjà que estigui al seu abast, en els casos del qual les lleis no enumeren exhaustivament als mitjans de prova, podent les parteixes processals provar els fets de qualsevol manera possible i idònia, mentre que als països amb llibertat probatòria restringida es permet que es puguin provar els fets solament a través dels mitjans de prova que estan expressament establerts en la llei.

A Equador i en la majoria de països de Amèrica Llatina, la llei processal enumera exhaustivament als mitjans de prova, i són els següents:

Matèria civil

• Declaració de part o confessió judicial: Consisteix a la declaració que fa l'actor o el demandat a comanda de l'altra part. Forma part d'aquest mitjà de prova el jurament decisori que és la declaració que fa el mateix requirente respecte de les preguntes que va fer a l'altra part a la declaració de part.
• Declaració de testimonis: Consisteix a la declaració que fa un tercer aliè al litigi sobre un fet.
• Prova documental: Els documents poden ser públics quan han estat emesos o autoritzats per autoritat pública en ús de les seves funcions, o privats quan han estat subscrits per particulars o autoritat pública que no hagi estat en l'ús de les seves funcions.
• Inspecció judicial: Consisteix en la verificació personal que fa el jutge del ben matèria de litigi.
• Dictamen de perits: Consisteix en la verificació dels fets, objecte o circumstàncies del litigi realitzat per un expert en el tema.
• Informes de traductors: Consisteix en la traducció d'un document o d'un testimoniatge.

Matèria penal

• Declaració de testimonis: Igual que en matèria civil, declarés un tercer aliè al procés. Els familiars del processament no pot ser obligats a declarar en contra seva.
• Declaració del processament: Aquesta declaració ha de ser voluntària, espontània i sense jurament. El processament no pot ser obligat a declarar en contra de si mateix.
• Declaració de la víctima: És la declaració que fa la víctima. S'ha d'evitar la revictimización.
• Dictamen de perits.
• Informes de traductors.
• Prova documental: En aquest cas no pot obligar-se al processament a reconèixer documents.

Matèria contenciós administratiu

En matèria contenciós administratiu són vàlides totes les proves de matèria civil, a excepció de la declaració de part o confessió judicial, mateixa que no pot demanar-se a un funcionari públic demandat, no obstant això, se li pot demanar que el funcionari requerit remeti informes sota jurament sobre els fets la resposta dels quals es requereixi.

Matèria laboral

En el judici laboral són admeses totes les proves que són admeses en matèria civil, però en elles adquireix un valor important el jurament deferit, que és un mitjà de prova a través del com el treballador prova el temps de serveis i la remuneració percebuda, mancant altres proves més contundents sobre tals fets.

Fases de l'activitat probatòria

L'activitat probatòria es compon de tres fases: 1. La fase de producció o obtenció de la prova; 2. La fase d'assumpció de la prova per part del jutge; i, 3. La fase de valoració o apreciació de la prova. En matèria netament processal podria dir-se que cursa quatre etapes: 1. La de rebuda genèrica de les proves; 2. La de proposició concreta de les proves; 3. La de pràctica de l prova; i 4. La de valoració o apreciació de les proves.

Les fases es podrien resumir de la següent manera:

Fase de producció o obtenció de la prova

Aquesta fase contempla tots els actes processals i fins i tot extraprocesales amb finalitat processal que, d'una o una altra manera, condueixen a posar la prova a la disposició del jutge i incorporar-la al procés. Aquesta fase podria tenir sub fases, com les següents:

Esbrinament o investigació de la prova

En el procés penal d'acció pública és el fiscal qui generalment s'encarrega de fer la investigació dels fets, encara que també són els particulars els qui poden coadjuvar en aquest procés. En el procés civil les parts interessades poden fer la investigació dels fets per si mateixes, sense la necessitat d'intervenció de funcionaris oficials o tercers, excepte en el cas d'informació restringida en el qual podran requerir de l'auxili d'un funcionari públic amb potestat. Segons Bentham, aquesta fase té per objecte descobrir la font de les proves, sigui la cosa, sigui la persona que les pot subministrar.

Assegurament o defensa de la prova

Una vegada que s'han esbrinat els fets o s'ha pogut determinar la persona o persones de qui procedeix la prova, es procedeix a assegurar que la prova es va a actuar, ja sigui mitjançant apoderament material preventiu de les coses, o mitjançant mesures coercitives, o a través de diligències preparatòries que són aquelles que tenen com a finalitat determinar o completar la legitimació activa o passiva en el futur procés o anticipar la pràctica de la prova que pogués perdre's.

Proposició i presentació de la prova

La proposició de proves succeeix en dos moments: en una forma genèrica o abstracta, quan a petició de part legitimada el jutge es limita a obrir l'etapa de prova i, en forma concreta quan les parts legitimades demanen es practiqui determinada prova. En aquest cas, mentre la presentació de prova implica adduir un mitjà de prova al com el jutge es limitarà a admetre-ho, sense que hagi d'avançar-se a la seva pràctica.

Admissió i ordenació de la prova

L'admissió implica una qualificació prèvia per part del jutge de les proves que han estat sol·licitades per les parts. El jutge determinarà si és que les proves compleixen amb els requisits intrínsecs de les mateixes, això és la conducencia, utilitat, pertinència i absència de prohibició legal de la prova; i els requisits extrínsecs, això és, l'oportunitat, formalitat adequada de la seva petició, competència del jutge i legitimació de qui la sol·licita.

Recepció o pràctica de prova

La recepció és aquella diligència judicial mitjançant la qual s'agrega la prova a l'expedient. Generalment aquest acte processal és l'audiència de prova, que en el sistema oral és el moment en el qual es recullen les proves que han estat anunciades per les parts, excepte en casos en què aquella prova no pugui ser actuada íntegrament en aquesta audiència, com és el cas de la inspecció judicial.

Fase d'assumpció de la prova

L'assumpció de la prova per part del jutge no ha de ser confosa amb la recepció de la mateixa. Encara que ambdues succeeixin generalment al mateix moment, cal considerar que la prova es refereix no al fet físic o material de la recepció o pràctica del mitjà, sinó a la comunicació subjectiva de jutge amb aquest mitjà i operacions sensorials i psicològiques per conèixer-ho i entendre-ho, és a dir, per saber que consisteix i quin és el seu contingut (sense que en aquesta fase procedeixi encara a valorar el seu mèrit o força de convicció, cosa que correspon únicament a l'apreciació de la prova).

Apreciació de la prova

L'apreciació de la prova és l'operació mental que té per fi conèixer el mèrit o valor de convicció que pot deduir-se del contingut de les proves, sent aquella una activitat pròpia del jutge i que ha de fer-se cada vegada que es prengui una decisió dins del procés (sigui com a sentència que posa fi al litigi o per resoldre un incident). Quant a la seva finalitat, mentre la finalitat de la prova és portar al convenciment al jutge sobre determinat fet, la finalitat de la valoració de la prova és acabar en forma legal el procés o resoldre algun assumpte o incident dins del mateix. La diferència entre la fi de la prova i la fi de la valoració de la prova radica en el fet que mentre la prova no porti al convenciment al jutge sobre un fet, podria dir-se que ha fracassat en la seva finalitat; mentre que la valoració de la prova, sigui que fos favorable o desfavorable per qui va aportar la prova, haurà complert amb la seva finalitat al moment en què el jutge adopta una decisió sobre alguna cosa dins del procés.

Per a l'apreciació de la prova existeixen dos sistemes: el sistema de tarifa legal i el sistema de valoració personal del jutge o llibertat d'apreciació. En el segon cas (llibertat d'apreciació) el jutge pot valorar la prova en forma lliure, sense que existeixi norma legal que li doni un valor determinat a una prova en particular, per a això el jutge haurà de valer-se de les regles de la lògica i les màximes de l'experiència, en el primer cas (tarifa legal) el valor de les proves estan previstes en la llei impedint-li al jutge que actuï conforme a la seva experiència i al seu propi enteniment personal sobre els fets. Actualment en la majoria de països, els sistemes d'apreciació de la prova són mixts, és a dir es permet la lliure valoració de la prova per part dels jutges, però en certs casos la llei estableix el valor d'algunes proves en determinats casos, com succeeix en el cas d'Equador en què la llei diu que la prova haurà de ser apreciada en conjunt, d'acord amb les regles de la sana crítica, no obstant això, en altres normes estableix la prova que ha de donar el convenciment al jutge, per exemple, diu que l'estat civil de casat, divorciat, vidu, unió de fet, pare i fill es provarà amb les respectives còpies de les actes de Registre Civil.

La càrrega de la prova

En un procés la llei imposa determinades conductes a les parts processals la inobservança de les quals pot implicar-li resultats adversos als litigants, una d'aquelles conductes és la càrrega de la prova, que consisteix en la facultat que té una de les parts per provar els fets, producte de la qual cosa el resultat li serà favorable i de la mateixa manera, la inobservança de la càrrega de la prova li implicaria un resultat desfavorable. Dins de la doctrina es discuteix sobre si la càrrega de la prova és un dret, un deure lliure o una obligació, succeint que la doctrina moderna ha arribat a concloure que la càrrega de la prova és una facultat d'adoptar lliurement certs actes i l'observança dels quals no pot ser obligada, però la inobservança dels quals pot implicar-li resultats adversos a qui té la càrrega en referència.

La càrrega de la prova com a resposta enfront del problema del senar liquet que era una figura existent en el dret romà, segons la qual si l'actor no podia provar les seves afirmacions el procés quedava encallat fins que es puguin provar els fets. Per tant el principi de la càrrega de la prova és la base del raonament del jutge, qui de no haver-se provat els fonaments de l'acció de l'actor, haurà de negar la pretensió. Hernando Devis Echandía diu que la norma de la càrrega de la prova és de naturalesa substitutiva, ja que reemplaça a la prova al moment de la decisió, és un succedani de la prova que va faltar o va resultar insuficient i que el jutge no pot desatendre-la sense incórrer en violació de la llei, doncs, fins i tot, pot estructurar una causal de cassació.

Distribució de la càrrega de la prova

Per determinar la distribució de la càrrega de la prova existeixen diversos criteris, d'entre els quals cal destacar els següents:

1. Criteri que imposa a l'actor la càrrega de la prova: criteri, ha estat posicionat i nascut en el Dret Romano i que implica que l'actor ha de provar els fets al·legats en la seva demanda (pretensió) i que se sintetitza en les màximes llatines onus probandi incumbit actori i actore non probante, reus est absolvendus. La crítica a aquest criteri es basa principalment en el fet que és un error considerar que li correspon a l'actor, per la seva posició de tal en un judici, provar tots els fets, tant els positius com els negatius, la qual cosa li imposa, en aquest últim cas, inclusivament l'obligació de provar fets que no han succeït per afirmar la seva pretensió.
2. Criteri que imposa la càrrega de la prova a qui afirma i li eximeix d'ella a qui nega: Aquest criteri evoluciona a partir del criteri exposat en el numeral anterior i la seva innovació sorgeix quant a canviar la càrrega de la prova ja no respecte de la posició que tingui una persona en judici (actor - demandat) sinó amb base en la seva posició enfront dels fets i el dret al·legat (afirmació - negació). La crítica sorgida en contra d'aquest criteri sosté que, en primer lloc, la qüestió afirmació - negació, pot arribar a ser una simple qüestió de redacció, doncs de vegades una negació pot ser solament aparent (per exemple, la negació aparent en realitat és una afirmació) i en segon lloc perquè afirmar o negar alguna cosa no altera la seva prova, ja que pot haver-hi igualtat en oportunitat de provar un fet afirmatiu com un fet que sigui aparentment negatiu. Quant a aquest criteri, podem observar que ha estat recollit, encara que no del tot, en diverses legislacions de Llatinoamèrica i consta en l'article 81 del Codi Federal de Procediments de Mèxic (però amb un criteri que va més de la mà amb el criteri de la càrrega de la prova respecte de la norma jurídica aplicable a favor de qui l'al·lega, que es veurà més endavant), l'article 377 del Codi de Procediments Civils argentí i l'article 169 del Codi Orgànic General de Processos equatorià.
3. Criteri que imposa la càrrega de la prova a qui al·lega fets anormals: Segons aquest criteri, els fets assumeixen una normalitat i és necessari que ocorri un esdeveniment "anormal", és a dir, extraordinari, perquè canviïn les circumstàncies i per tant, considerant que les coses transcorren amb normalitat, li correspon provar els fets a qui al·legui la "anormalitat" dels mateixos. Per exemplificar, podríem dir que per normal tenim al fet que cap persona neix amb un vincle contractual cap a una altra, per tant si algú al·lega que va haver-hi un contracte entre dues persones, la càrrega de la prova recau sobre est, ara bé, una vegada provat el vincle contractual, s'ha d'entendre que aquest va seguir existint -dins de la normalitat del mateix- fins que algun esdeveniment "anormal" hagi donat per conclòs el mateix, per tant, si, per exemple, algú al·lega l'acomiadament intempestiu que va acabar un contracte de treball, li correspon provar aquesta "anormalitat" a qui ho va al·legar. La crítica a aquesta teoria es basa en el fet que donada la subjectivitat que tanca la normalitat, aquesta no podria ser aplicada amb seguretat en tots els casos.

Vegeu també

• Onus probandi
• Presumpció d'innocència