Pseudomonas luteola

Pseudomonas luteola és un patogen oportunista, trobat en entorns humits. Originalment assignada al gènere Chryseomonas, l'espècie va ser després assignada al gènere Pseudomonas.

Pseudomonas luteola

Dades
Tinció de Gram	gramnegatiu
Soca	ATCC 43273 CCUG 37974 CFBP 3007 CIP 102995 DSM 6975 IAM 13000 JCM 3352 LMG 7041
Taxonomia
Regne	Pseudomonadati
Fílum	Pseudomonadota
Classe	Gammaproteobacteria
Ordre	Pseudomonadales
Família	Pseudomonadaceae
Gènere	Pseudomonas
Espècie	Pseudomonas luteola Kodoma, et al., 1985
Nomenclatura
Sinònims	Chryseomonas luteola (Kodama et al. 1985) Holmes et al. 1987 Chryseomonas polytrichaHolmes et al. 1986

Morfologia

Pseudomonas luteola és un bacteri gramnegatiu, motil i aerobi. La seva motilitat és deguda a l'acció dels seus flagels. Són bacils d'una longitud de 0.8 a 2.5 μm. Les colònies produeixen un pigment groc-taronja. La temperatura òptima pel seu creixement és 30 °C. Creix millor en agar amb cor suplementat amb 5% de sang de cavall. És també capaç de créixer en TSA, Nutrient Agar, Mac Conkey o CASA Agar.

Biosorció

Pseudomonas luteola pot adsorbir certs metalls pesants com el Cr(VI) i l'Al(III). Ambdós ions són trobats en aigües residuals industrials. Aquests metalls són concretament l'objectiu de la soca P. luteola TEM05 en condicions relativament àcides (pH 4 i 5 per cada ió respectivament). Els experiments van indicar una capacitat de biosorció màxima de 55.2 mg g-1 per l'Al(III) i 3.0 mg g-1 pel Cr(VI).

Aquesta mateixa soca també produeix un exopolisacàrid (EPS) fet servir en l'adsorció de níquel i coure. Per tal d'adsorbir Ni i Cu a nivells significatius, la -soca ha de ser immobilitzada en bordons d'alginat de calci. Amb aquesta millora, la gamma de capacitats d'adsorció màxima van de 45.87-50.81 mg g-1 i de 52.91-61.73 mg g-1, respectivament.

Patogenicitat

La forma patògena de Pseudomonas luteola és un sapròfit. És un patogen oportunista que pot causar bacterèmia, meningitis, endocarditis de vàlvula prostètica i peritonitis en éssers humans i animals. La majoria de soques són susceptibles a antibiòtics d'ampli espectre, com cefalosporines i ciprofloxacina. Tanmateix, les infeccions associades amb els implants corporals són altament resistents, i les pròtesis infectades han de ser retirades si això és possible.