Quartet de corda núm. 8 (Xostakóvitx)

El Quartet de corda núm. 8 en do menor, op. 110, va ser compost per Dmitri Xostakóvitx el juliol de 1960. Va ser estrenat pel Quartet Beethoven (Dmitri Tsiganov, Vassili Xirinski, Vadim Borissovski, Serguei Xirinski) el 2 d'octubre de 1960 a la Sala Glinka de Leningrad. El va dedicar a la memòria de les víctimes del feixisme i la guerra. També es coneix com el Quartet Dresden.[1]

Infotaula de composicióQuartet de corda núm. 8
Títol originalString Quartet No. 8 in C Minor Modifica el valor a Wikidata
Forma musicalobra/composició musical Modifica el valor a Wikidata
TonalitatDo menor Modifica el valor a Wikidata
CompositorDmitri Xostakóvitx Modifica el valor a Wikidata
Creació1960 Modifica el valor a Wikidata
CatalogacióOpus Modifica el valor a Wikidata 110 Modifica el valor a Wikidata
Instrumentacióviolí, viola i violoncel Modifica el valor a Wikidata
Estrena
Estrena2 octubre 1960 Modifica el valor a Wikidata
EscenariSant Petersburg Modifica el valor a Wikidata, Rússia Modifica el valor a Wikidata
IntèrpretQuartet Beethoven Modifica el valor a Wikidata

EstructuraModifica

L'obra té cinc moviments amb una durada aproximada de 19 minuts:

  1. Largo (attacca)
  2. Allegro molto (attacca)
  3. Allegretto (attacca)
  4. Largo (attacca)
  5. Largo

Origen i contextModifica

Tres mesos separen la composició dels Quartets núm. 7 i 8. Aquest últim va ser escrit, gairebé de cop, durant l'estiu de 1960, a Dresden, a manera de passatemps. Xostakóvitx havia viatjat a aquesta ciutat de la República Democràtica Alemanya, per "treballar" amb el director de la pel·lícula Cinc dies, cinc nits, en la composició de la música. I en les estones lliures que li va deixar aquest "treball" (una composició poc rellevant per a un film que es va projectar per primera vegada a l'any següent i del qual només es conserva una petita part), en tres dies, del 12 al 14 de juliol, va sortir de la seva ploma una de les seves més rellevants i representatives pàgines d'aquesta època, el Quartet núm. 8.[2]

Xostakóvitx va escriure en el primer full de la partitura "Dedicat a la memòria de les víctimes del feixisme i de la guerra". No obstant això, la seva filla Galina ha repetit en multitud d'ocasions que quan el seu pare va acabar aquest quartet, va afirmar "M'ho dedico a mi mateix". El que, observant el programa temàtic sobre el qual està traçat, té una lògica aclaparadora. La pàgina és com una retrospectiva, com un resum dels dolorosos i difícils anys passats, traçada sense titubejos, amb una fermesa i una força expressiva fabuloses, amb una seguretat que feia temps es trobava a faltar en les seves obres.[2]

Anàlisi musicalModifica

Està escrit en cinc moviments, un cop més sense interrupció. El primer, Largo, s'obre amb un monograma que es repetirà com a motiu principal dels altres quatre temps. És el mateix que dona vida al Concert per a violí núm. 1 i a la Primera Simfonia: Re-Mi bemoll-Do-Si, o cosa que és el mateix les notes corresponents a les inicials D.Sch. El motiu entra en la transició d'una veu a una altra i es va transformant fins a aconseguir la faç de la introducció de la Primera Simfonia. Aquesta mateixa obra torna a ser esmentada en el segon tema del moviment, abans d'arribar al pas a un vivíssim scherzo en el segon temps, Allegro molto, un dels passatges d'arpa més gran del cicle, que sens dubte posseeix un caràcter semblant al del tercer moviment de la Vuitena Simfonia. També hi ha referències al Finale del Trio núm. 2. El tercer moviment és un altre scherzo, un vals fantasmagòric de fort contingut cromàtic, en què se cita, fins a dues vegades, el tema inicial del Concert per a violoncel núm. 1. El quart temps és un rèquiem inspirat en un cant revolucionari (Torturat fins a la mort a la presó), el material temàtic es barreja amb una ària de la Lady Macbeth. Xostakóvitx tanca l'obra de forma brillant i definitiva amb una gran fuga al Largo final, basada en el motiu principal i que acaba enllaçant amb el primer moviment: música d'una tirada i absolutament cíclica, d'una peça, sense la més mínima fissura, sense la menor concessió. Poques vegades tornarem ja a escoltar un Xostakóvitx tan personal, segur i únic. El recorregut serà encara llarg.[2]

ArranjamentsModifica

  • Per a quatre mans d'Anatoli Dmitriev.
  • Per a quartet de saxos de Clemens Arndt.
  • Per a octet de vent (0,2,2,2 - 2,0,0,0) de Dmitri Smirnov.
  • Per a quintet de vent de Mark A. Popkin.
  • Per a orquestra de corda de Rudolf Barxai (op. 110a), de Saulius Sondeckis, Lazar Gozman, Mats Liljefors, Rudolf Baumgartner, Yuri Tsiryuk, Iordan Dafov i Lucas Drew.
  • Per a orquestra de corda amb timbals d'Abram Stasevich.[1]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 «Catàleg d'obres de Dmitri Xostakóvitx» (en anglès). Sikorski Musikverlage Hamburg. [Consulta: 3 gener 2021].
  2. 2,0 2,1 2,2 González Mira, Pedro. «Programa de mà» (en castellà). Fundación Juan March. [Consulta: 3 gener 2021].