Quintet per a piano (Brahms)
El Quintet per a piano en fa menor, Op. 34, és una composició de Johannes Brahms completada durant l'estiu de 1864,[1] i publicada el 1865.[2] La va dedicar a la princesa Anne de Hesse-Darmstadt. Està instrumentat per a piano i quartet de corda (dos violins, viola i violoncel). Sovint se l'ha considerat com la corona, el cim de la seva música de cambra.[3]
_ca_1865.jpg) Brahms cap el 1865 | |
| Forma musical | Sonata |
|---|---|
| Tonalitat | Fa menor |
| Compositor | J. Brahms |
| Creació | 1864 |
| Catalogació | Op. 34 |
| Opus | 34  |
| Instrumentació | piano |
   | |
L'obra va començar sent instrumentada per a quintet de corda (acabada el 1862 i era per a dos violins, viola i dos violoncels). Brahms va transcriure el quintet com una Sonata per a dos pianos,[4] abans de transformar-la en la seva versió definitiva. Brahms va destruir la versió original per a quintet de cordes, però va ser publicada com a sonata Op. 34 bis. Tant el piano com les cordes exerceixen un paper igualment important en tota l'obra.
Anàlisi musical
modifica
| ||||
| Problemes de reproducció? Vegeu l'ajuda | ||||
|
|
|
L'obra consta de quatre moviments:
- Non troppo Allegro
- Andante, un pco adagio
- Scherzo: Allegro
- Finale: Poco sostenuto - non troppo Allegro - Presto, non troppo
Els moviments externs, harmònicament parlant, són més agosarats del que és habitual i resulten inestables. La preparació del final, amb la seva creixent figura en semitons, és especialment notable. El piano i els instruments de corda tenen un paper igualment important al llarg de tota l'obra; Swafford ho destaca per la seva "unitat d'expressió" i un estat d'ànim constantment fosc: "de vegades angoixat, de vegades (en el scherzo) demoníac, de vegades tràgic".[5]
El primer moviment comença amb un tema que interpreten a l'uníson tots els instruments. S'estructura en la forma sonata amb l'exposició que conclou en re♭ major, la qual presenta un segon tema en la seva tonalitat menor enharmònica paral·lel (do♯). En la recapitulació, el pont i la primera meitat del segon tema es transposen un interval de quinta. Una coda pacífica després de la recapitulació en fa major condueix a un retorn del tempestuós primer tema.
El segon moviment, molt tranquil, està en la♭ major, i el segon tema en mi major, que enharmònicament és una tercera major inferior, com ja apareix en el primer moviment.
El tercer moviment està en forma ternària (ABA) amb la secció A que és un scherzo en do menor (amb un tema secundari en do major i mi♭ major) i la secció B és un trio en do major. El moviment mostra la influència del Quintet de corda de Franz Schubert. Igual que l'obra mestra de Schubert, aquest moviment també està en do menor/major, i acaba de la mateixa manera que el final del quintet de Schubert, amb un gran èmfasi en la supertònica re♭, abans de concloure en la tònica final, do.[6]
L'últim moviment "comença lentament i com temptejant", amb "els moments més melancòlics de tota l'obra".[7] La introducció amb la que comença el movement, recorda harmònicament els Darrers quartets de Beethoven.
Enregistraments
modificaDels enregistraments es pot destacar el d'Arthur Rubinstein amb el Quartet Guarneri.
Referències
modifica- ↑ Rodda, Richard. «Piano Quintet in F minor, Op. 34». The Kennedy Center, 01-11-2004. [Consulta: 21 abril 2009].
- ↑ http://hz.imslp.net/files/imglnks/usimg/6/69/IMSLP05505-Brahms_Piano_Quintet_in_F_Minor_Op34_Full_Score.pdf Arxivat 2017-12-26 a Wayback Machine.
- ↑ Jan Swafford, Johannes Brahms: A Biography (Nova York: Vintage, 1997), p. 324.
- ↑ Va arribar a ser interpretada per Brahms i Carl Tausig.
- ↑ Swafford, Johannes Brahms, p. 325, 326.
- ↑ James Webster, "Schubert's sonata form and Brahms's first maturity (II)", 19th-Century Music 3(1), 1979, pp. 52–71.
- ↑ Conrad Wilson: Notes on Brahms: 20 Crucial Works (Edinburgh, Saint Andrew Press: 2005) p. 32
Enllaços externs
modifica- Interpretació del Quintet per a piano per The Chamber Music Society of Lincoln Center al Museu Isabella Stewart Gardner (en format MP3).