Quintet per a piano (Brahms)

El Quintet per a piano en fa menor, Op. 34, és una composició de Johannes Brahms completada durant l'estiu de 1864,[1] i publicada el 1865.[2] La va dedicar a la princesa Anne de Hesse-Darmstadt. Està instrumentat per a piano i quartet de corda (dos violins, viola i violoncel). Sovint se l'ha considerat com la corona, el cim de la seva música de cambra.[3]

Infotaula de composicióQuintet per a piano
Sonata per a dos pianos

Brahms cap el 1865
Forma musicalSonata
TonalitatFa menor
CompositorJ. Brahms
Creació1864
CatalogacióOp. 34
Opus34 Modifica el valor a Wikidata
Instrumentaciópiano Modifica el valor a Wikidata
Musicbrainz: 2f53005d-103e-40d5-b10d-fb6b192c7775 IMSLP: Piano_Quintet,_Op.34_(Brahms,_Johannes) Allmusic: mc0002363715 Modifica el valor a Wikidata

L'obra va començar sent instrumentada per a quintet de corda (acabada el 1862 i era per a dos violins, viola i dos violoncels). Brahms va transcriure el quintet com una Sonata per a dos pianos,[4] abans de transformar-la en la seva versió definitiva. Brahms va destruir la versió original per a quintet de cordes, però va ser publicada com a sonata Op. 34 bis. Tant el piano com les cordes exerceixen un paper igualment important en tota l'obra.

Anàlisi musical modifica

1r mov. de la Sonata per a dos pianos en fa menor

Interpretació de Neal i Nancy O'Doan

Problemes de reproducció? Vegeu l'ajuda
2n mov. de la Sonata per a dos pianos en fa menor

Interpretació de Neal i Nancy O'Doan

3r mov. de la Sonata per a dos pianos en fa menor

Interpretació de Neal i Nancy O'Doan

4t mov. de la Sonata per a dos pianos en fa menor

Interpretació de Neal i Nancy O'Doan

L'obra consta de quatre moviments:

  1. Non troppo Allegro
  2. Andante, un pco adagio
  3. Scherzo: Allegro
  4. Finale: Poco sostenuto - non troppo Allegro - Presto, non troppo

Els moviments externs, harmònicament parlant, són més agosarats del que és habitual i resulten inestables. La preparació del final, amb la seva creixent figura en semitons, és especialment notable. El piano i els instruments de corda tenen un paper igualment important al llarg de tota l'obra; Swafford ho destaca per la seva "unitat d'expressió" i un estat d'ànim constantment fosc: "de vegades angoixat, de vegades (en el scherzo) demoníac, de vegades tràgic".[5]

El primer moviment comença amb un tema que interpreten a l'uníson tots els instruments. S'estructura en la forma sonata amb l'exposició que conclou en re♭ major, la qual presenta un segon tema en la seva tonalitat menor enharmònica paral·lel (do♯). En la recapitulació, el pont i la primera meitat del segon tema es transposen un interval de quinta. Una coda pacífica després de la recapitulació en fa major condueix a un retorn del tempestuós primer tema.

El segon moviment, molt tranquil, està en la♭ major, i el segon tema en mi major, que enharmònicament és una tercera major inferior, com ja apareix en el primer moviment.

El tercer moviment està en forma ternària (ABA) amb la secció A que és un scherzo en do menor (amb un tema secundari en do major i mi♭ major) i la secció B és un trio en do major. El moviment mostra la influència del Quintet de corda de Franz Schubert. Igual que l'obra mestra de Schubert, aquest moviment també està en do menor/major, i acaba de la mateixa manera que el final del quintet de Schubert, amb un gran èmfasi en la supertònica re♭, abans de concloure en la tònica final, do.[6]

L'últim moviment "comença lentament i com temptejant", amb "els moments més melancòlics de tota l'obra".[7] La introducció amb la que comença el movement, recorda harmònicament els Darrers quartets de Beethoven.

Enregistraments modifica

Dels enregistraments es pot destacar el d'Arthur Rubinstein amb el Quartet Guarneri.

Referències modifica

  1. Rodda, Richard. «Piano Quintet in F minor, Op. 34». The Kennedy Center, 01-11-2004. [Consulta: 21 abril 2009].
  2. [enllaç sense format] http://hz.imslp.net/files/imglnks/usimg/6/69/IMSLP05505-Brahms_Piano_Quintet_in_F_Minor_Op34_Full_Score.pdf Arxivat 2017-12-26 a Wayback Machine.
  3. Jan Swafford, Johannes Brahms: A Biography (Nova York: Vintage, 1997), p. 324.
  4. Va arribar a ser interpretada per Brahms i Carl Tausig.
  5. Swafford, Johannes Brahms, p. 325, 326.
  6. James Webster, "Schubert's sonata form and Brahms's first maturity (II)", 19th-Century Music 3(1), 1979, pp. 52–71.
  7. Conrad Wilson: Notes on Brahms: 20 Crucial Works (Edinburgh, Saint Andrew Press: 2005) p. 32

Enllaços externs modifica