Ràtzia de 851
La ràtzia de 851 fou una campanya de l'emirat de Qurtuba contra la marca Hispànica.
Conquesta carolíngia d'Hispània  | |||
|---|---|---|---|
| Tipus | incursió militar | ||
| Data | 851 | ||
| Lloc | Barcelona | ||
| Resultat | victòria musulmana | ||
| Bàndols | |||
| |||
| Comandants | |||
| |||
Guillem de Septimània s'emparà de Barcelona i Empúries el 848, durant la Guerra civil franca. L'estiu del 849 Carles el Calb decidí atacar Aquitània. El comte Frèdol li va obrir les portes de Tolosa i fou ratificat en el seu càrrec però Pipí II d'Aquitània va fugir i Carles va presentar-se a Narbona, nomenant Aleran com a comte de Barcelona i Empúries, donant a Guifré els comtats de Girona i Besalú i a Salomó els comtats de Cerdanya, Urgell i Conflent.
Com Aleran s'havia d'ocupar de Guillem tindria com adjunt Isembard, fill de Garí de Borgonya. Aleran no va tenir gaires dificultats per instal·lar-se als seus comtats, menys a Barcelona. Guillem demanà l'ajuda de l'emir Abd al-Rahman. Quan el febrer del 850 Carles el Calb va sortir d'Aquitània, els nobles es revoltaren altre cop en favor de Pipí II, Sanç Sànchez va prendre el poder a Bordeus i Gascunya, i Guillem va aparèixer a Barcelona amb soldats àrabs sota el comandament d'Abd al-Karim ibn Abd al-Wahid ibn Mugit, i assetjant Girona sense poder prendre-la, assolant els àrabs molts territoris. Carles va enviar reforços i Guillem fou derrotat. Refugiat a la ciutat de Barcelona fou fet presoner per nobles partidaris del rei i executat. Llavors devia entrar Aleran a la ciutat, el 850.
La ràtzia modifica
Com a represàlia per la mort de Guillem de Septimània, els musulmans van conquerir Barcelona el 851 o el 852 a tot tardar, i la van saquejar i van delmar la població però se'n van retirar després. Probablement el comte Aleran va morir en aquestos combats.[1] Després d'això, l'any 852, es va establir la pau per tractat (abans del 19 d'agost).
Referències modifica
- ↑ Joaquim Micó i Millan, Població pre-comtal al Penedès
Bibliografia modifica
- Rovira i Virgili, Antoni. Història Nacional de Catalunya, volum II. Edicions Pàtria, 1920, p. 545.