Obre el menú principal

Raó

(S'ha redirigit des de: Racionalitat)
Aquest article tracta sobre la facultat humana. Vegeu-ne altres significats a «Raó geomètrica».

La raó és una facultat que consisteix a aplicar normes i lògica en el pensament per obtenir judicis, observacions comprovables o servir de base per a teories. En un sentit més reduït, vol dir capacitat per a establir inferències. La raó és estudiada per la psicologia[1] i la filosofia, sobretot la branca de l'epistemologia.

El Renaixement i, sobretot la Il·lustració, són les èpoques en què s'ha donat més importància a la raó. Són períodes que coincideixen amb un auge de la ciència i un qüestionament de la religió. Segueixen èpoques marcades per la passió.

EtimologiaModifica

La paraula "raó" (ratio, en llatí) és una traducció del grec "logos", que volia dir alhora 'pensament', 'raó' i 'paraula', cosa que mostra fins a quin punt el llenguatge i el pensament estaven lligats en aquella cultura.

Pensament racionalModifica

El pensament racional permet l'abstracció, l'associació d'idees, l'autoconsciència i els símbols, coses que no tenen els animals inferiors, com ara els insectes o la gran majoria de peixos i rèptils, més lligats a l'instint i a una resposta unívoca al medi (per això, es diu que no tenen raó, que són irracionals).

Estudis recents amb rates han permès demostrar la capacitat d'abstracció de pensament d'aquests animals, que s'afegeixen així al selecte grup d'animals en què aquesta capacitat ja ha estat demostrada (corbs, els homínids, dofins, orques, etc.).

La raó, doncs, també està lligada a la capacitat per decidir entre diverses alternatives de conducta.

TipusModifica

Max Weber distingeix entre quatre tipus de racionalitat: la instrumental, la moral, l'afectiva i la tradicional, segons l'àmbit en què s'apliqui el pensament racional.

La irracionalitatModifica

El terme "irracional"[2] remet a tot un seguit de manifestacions diferents que coincideixen a no ser estrictament racionals. Per exemple:

La racionalitat i la irracionalitat humanaModifica

Des de la filosofia de Descartes s'ha cregut a Occident que les persones són principalment racionals. Aquesta mentalitat tingué l'auge amb l'optimisme del segle XIX.

Així i tot, hi ha estudis psicològics que han qüestionat aquesta assumpció o creença.[4] Un experiment que ha sigut repetit diverses vegades demostra que malgratn que es mostren els fets a les persones, aquestes no canvien de la creença.[1] El sociòleg i economista de principis del segle XX, Vilfredo Pareto, ja considerava que la humanitat no és racional.[5]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 Kolbert, Elizabeth «Why Facts Don’t Change Our Minds». The New Yorker, 19-02-2017 [Consulta: 15 abril 2019].
  2. "L'alteritat de la raó: què fer amb l'irracional?" i "Imatge emotiva i irracional de la humanitat en el cinema. Una aplicació pedagògica". Articles de G. Mayos (UB).
  3. Cannold, Leslie. "Who's crying now? Chosen childlessness, circumstantial childlessness and the irrationality of motherhood: a study of the fertility decisions of Australian and North American women." (2000).
  4. Lichfield, Gideon «21st-century propaganda: A guide to interpreting and confronting the dark arts of persuasion». Quartz, 13-02-2017 [Consulta: 3 abril 2018].
  5. Pareto, Vilfredo. Escritos sociológicos. Alianza, 1987, p. 192. ISBN 9788420624907. «"El hombre está guiado por intereses particulares, y principalmente por los sentimientos, mientras que se imagina y hace creer a los otros que está guiado por intereses generales y por la razón pura"»