Rectorat de la Universitat de València

edifici a València

El Rectorat de la Universitat de València està situat a l'avinguda de Blasco Ibáñez número 13 de la ciutat de València.[1] És obra de l'arquitecte valencià Mariano Peset Aleixandre. El seu estil arquitectònic més característic és l'art déco valencià.

Infotaula d'edifici
Infotaula d'edifici
Rectorat de la Universitat de València
Imatge
Edifici del Rectorat de la Universitat de València
Dades
TipusEdifici Modifica el valor a Wikidata
ArquitecteMariano Peset Aleixandre
Construcció1908 - 
Obertura1944
Construït perUniversitat de València
Característiques
Estil arquitectònicArt déco valencià
Materialformigó
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativaValència Modifica el valor a Wikidata
LocalitzacióAvinguda de Blasco Ibáñez, 13
 39° 28′ 46″ N, 0° 21′ 53″ O / 39.4795°N,0.36461°O / 39.4795; -0.36461
Bé immoble de rellevància local
Identificador46.15.250-376
Activitat
Propietat deUniversitat de València

EdificiModifica

És la seu on el rector de la Universitat de València desenvolupa el seu exercici com a màxima autoritat de la institució acadèmica. Alberga també diferents serveis centrals de la universitat.

Va ser construït per albergar el nou edifici de la Facultat de Ciències de la Universitat de València, situada a l'anomenat Passeig de València a la Mar, actualment avinguda de Vicente Blasco Ibáñez. En aquells moments les instal·lacions de l'Estudi General de la Universitat, al carrer de la Nau del centre de la ciutat, es trobaven ja antiquades i es feia necessari trobar nous espais per albergar nous ensenyaments amb instal·lacions concordes als nous temps.

L'edifici és un projecte inicial de l'arquitecte basc José Luis Oriol de l'any 1908. Estava planejat en el projecte la seua execució conjuntament amb la Facultat de Medicina, però en 1920 el desenvolupament de tots dos edificis va ser dividit en parts independents. L'execució de les obres es va iniciar en 1922 i va terminar en 1944. Va patir diverses interrupcions, entre elles la pròpia Guerra Civil espanyola.[2]

En 1933 la continuació del projecte i de les obres li va ser confiada a l'arquitecte valencià Mariano Peset Aleixandre pel seu germà Joan Peset, que va ser rector de la Universitat de València entre els anys 1932 i 1934.

Serà, per tant, Mariano Peset Aleixandre el que s'encarregà del projecte definitiu (redactat en 1933) i el qui li va donar l'aspecte i configuració definitives a l'edifici. En el moment de fer-se càrrec de les obres, només s'havien edificat els soterranis i el sòcol. L'edifici suposa l'obra més destacada de l'arquitecte. S'inaugurarà finalment l'any 1944,[2] després de l'assassinat del seu germà Joan Peset, afusellat per la dictadura de Franco després de la Guerra Civil el 24 de maig de 1941, el qual no va veure mai finalitzat l'edifici.

En l'edifici destaca la seua torre de marcat estil art déco valencià. L'edifici respon a la situació en un cantó amb dos cossos units per un sector circular, on, en el seu interior, està situada una escala imperial de refinat estil.

El llenguatge de l'edifici és potser el més complex. Dins d'una aparent ambigüitat estilística, trobem una calibrada composició de volums, en el qual sobreïx la torre que fa la funció de ròtula sobre la qual l'edifici gira cap al seu costat perpendicular. Aquesta torre es configura com el cos principal, i es remata amb un observatori. L'aspecte és robust i monumental, on s'emfatitzen espais rellevants com el vestíbul, l'escala i els accessos.

Malgrat que se li han atribuït trets relacionats amb l'expressionisme alemany, el neomedievalisme o l'estil vienés tardà, aquest edifici ens remet a les òperes prevals de Behrens, Oud, i fins i tot a les construccions dels règims totalitaris europeus que qüestionaven el moviment modern, com les d'Albert Speer i Troost.

En les façanes i a l'interior del propi edifici s'aprecien una mescla de llenguatges arquitectònics, oscil·lant entre l'art déco valencià, un classicisme simplificat i una refinada juxtaposició de volums, hereua del corrent modernista austríac Sezession i els escalonaments de la Wiener Werkstätte. Aquesta pluralitat d'estils es deu també al dilatat en el temps de l'execució del projecte i la finalització definitiva de la construcció de l'edifici.

L'edifici va ser rehabilitat per la universitat l'any 2000 com a seu del Rectorat i dels Serveis Centrals pels arquitectes Luis Carratalá Calvo i Antonio Escario Martínez, actuació que finalitzaria l'any 2002.[2]

ReferènciesModifica

  1. Rectorat de la Universitat de València. Portal de la Universitat de València.
  2. 2,0 2,1 2,2 Fitxa de l'edifici del Rectorat de la Universitat de València. Col·legi d'Arquitectes de València. "Guia d'Arquitectura de València" CTAV 2007.

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Rectorat de la Universitat de València