Rei d'Itàlia

Rei d'Itàlia (llatí: Rex Italiae) és un títol adoptat per molts governants després de la caiguda de l'Imperi Romà, si bé entre la caiguda del regne ostrogot (segle vi) i la unificació italiana (1870) cap Rei d'Itàlia va governar sobre la totalitat de la península Itàlica.

Reis Germànics

Després de la caiguda de Ròmul Augústul en 476, el líder dels hèruls Odoacre era nomenat dux Italiae (governant d'Itàlia) per l'emperador Zenó. Més tard s'autonomenava rex Italiae (rei d'Itàlia), encara que sempre es presentava com a oficial del govern oriental.

En 483, el líder ostrogot Teodoric el Gran va derrotar Odoacre, i començava una nova dinastia de reis d'Itàlia. La implantació ostrogoda acabava amb la mort de Teias (552), quan Itàlia era reconquerida per l'Imperi Romà d'Orient.

Ostrogots

El Regne Ostrogot d'Itàlia és conquerit per l'Imperi Romà d'Orient.

Llombards

Alboin va liderar el Llombards a Itàlia en 568 i instal·là un estat bàrbar.

Alboin (568 - 572)
Helmichis (juliol-agost del 572)
Clef (572 - 574)

Govern dels Ducs (Interregne de deu anys)

Autari (584 - 590), fill de Clef
Agilulf (591 - vers 616), cosí d'Autari
Adaloald (vers 616 - 626)
Arioald (vers 626 - 636)
Rotari (636 - 652)
Rodoald (652 - 653)
Aripert I (653 - 661)
Pertari (Bertari) i Godepert (661 - 662)
Grimoald (662 - 671)
Garibald (671)
Pertari (671 - 688) (restaurat des de l'exili)
Alahis (688 - 689), rebel
Cunnipert (688 - 700)
Liutpert (700 - 701)
Ragimpert (701)
Liutpert (701-702)
Aripert II (702 - 712)
Ansprand (712)
Luitprand (712 - 744)
Hildeprand (744)
Ratquis de Friül (744 - 749)
Aistulf de Friül (749 - 756)
Desideri d'Ístria (756 - 774)

Reis Francs

Pipí d'Itàlia, tercer fill de Carlemany, és coronat Rei d'Itàlia pel papa Adrià I en 781. Regnava al nord d'Itàlia, mentre que Itàlia central es convertia en els Estats Pontificis.

Entre 888 i 961, hi havia normalment més d'un sol·licitant al tron d'Itàlia, i fins i tot més d'un Emperador.

Berenguer de Friul: 888-924, rei rival; Emperador 915-924
Guiu de Spoleto: 889-894, rei rival; Emperador 891-894
Lambert: 894-898, rei rival, co-governant de 892; Emperador 894-898
Arnulf de Caríntia: 896-899, rei rival; Emperador 896-899
Lluís III el Cec: 900-905, rei rival; Emperador 901-905
Rodolf: 922-933, rei rival
Hug: 926-947, rei rival fins a 933
Lotari II: 947-950
Berenguer II: 950-961, nominalment sub-rei sota Otó I el Gran després de 953
- Adalbert: 950-963, co-rei

Reis sota el Sacre Imperi Romanogermànic

Otó I el Gran: 962-973
Arduí d'Ivrea: 1002-1014

De 962 fins a 1806, el regne d'Itàlia s'incloïa al Sacre Imperi Romanogermànic, i els emperadors eren també reis d'Itàlia. L'únic sol·licitant independent que va accedir en aquest període va ser Arduin. Tanmateix, després del regnat de Frederic I Barba-roja (1152-1190), l'autoritat imperial a Itàlia era cada vegada més desafiada per les ciutats estat italianes i els emperadors havien de basar el seu govern en al cooperació amb alguns d'aquests estats.

Etapa Napoleònica

Durant el període napoleònic, es forma un Regne d'Itàlia al nord d'Itàlia.

Napoleó I: 1805 - 1814 era coronat amb el Corona fèrria de Llombardia en la catedral del Duomo de Milà, el 26 de maig de 1805.

Dinastia Savoia

Al final del procés d'Unificació italiana, Víctor Manuel II és coronat Rei d'Itàlia.

Vegeu també

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Rei d'Itàlia