Ronc (zoologia)
En zoologia, el ronc és una vocalització emesa per alguns fèlids i vivèrrids. Aquest so de baixa freqüència és produït tant a l'expiració com a la inspiració i apareix des dels dos dies de vida. El mecanisme que produeix el ronc encara no està ben explicat, però la teoria dominant és que el so és generat per contraccions dels músculs de la laringe provocades per una oscil·lació neural i que fan vibrar les cordes vocals. La possibilitat que un fèlid ronqui o no també és objecte de debat, especialment pels grans fèlids de la subfamília dels panterins.
El gat domèstic pot roncar tant de plaer com de patiment, de manera que el significat d'aquesta vocalització de contacte és poc evident. A la natura, el ronc sovint es restringeix en gran part a les relacions mare-cries. Alguns autors l'han comparat al somriure i el seu rol en les comunicacions amb altres gats o amb els humans és essencial. Hi ha una teoria que defensa les capacitats curatives del ronc; segons alguns autors, les baixes freqüències emeses reforcen els ossos, músculs i tendons i tenen efectes analgèsics. La roncoteràpia explota l'efecte calmant del ronc en els humans.
El mot utilitzat per referir-se al ronc deriva en moltes llengües d'una onomatopeia. Ni la paraula ni el mateix so han tingut grans papers a la literatura, la publicitat o el cinema.
Descripció modifica
El ronc és un so continu de baixa freqüència, emès durant totes les fases de la respiració tret d'una curta pausa d'entre unes desenes i una centena de mil·lisegons[1] entre la inspiració i l'expiració.[2] El ronc és considerat més fort i rauc a la inspiració,[3] però segons un estudi publicat l'any 2010, el ronc del gat té la mateixa amplitud durant ambdues fases de la respiració, mentre que el del guepard és més fort a l'expiració.[1] El so és produït amb la boca tancada i sol durar més de dos segons, emès a una freqüència d'entre 20 i 30 Hz[2] (la freqüència fonamental és de 20 Hz).[1] El ronc del gat domèstic es pot sentir a una distància de tres metres[3] i el d'un guepard fins a 40 metres de distància. El so és més fort al nivell del musell.[1] En la majoria de casos, el ronc dels gats no es pot sentir des de més de 50 cm de distància, però esmorteeix tots els altres sons corporals i, per tant, un veterinari no pot auscultar en bones condicions un gat que estigui roncant.[4]
El mecanisme fònic és alhora ingressiu (produït a la inspiració) i egressiu (produït a l'expiració).[1] La fonació ingressiva és coneguda des de Charles Darwin, car és utilitzada per molts altres animals, com el gos o la guineu. En els humans, la fonació ingressiva es fa servir especialment en les llengües germàniques.[5] Segons un estudi publicat el 2010 que comparà el ronc del guepard amb el del gat, la fase egressiva del guepard és més llarga i conté més cicles, mentre que en el gat les diferències entre fases són escasses o nul·les. Comparativament, el guepard produeix un nombre de cicles més elevat que el gat en ambdues fases, mentre que la freqüència fonamental roman gairebé idèntica.[1]
En els gats domèstics, el ronc apareix a partir dels dos dies de vida durant l'alletament, en què la mare i les cries es comuniquen mitjançant el ronc. Aquest fenomen també es dona quan la mare empolaina les cries.[6] Juntament amb els gemecs, el ronc és la primera vocalització de les cries; la mare també respon amb el ronc.[7][Nota 1] A la natura, el ronc és especialment habitual en les relacions entre una mare i les seves cries,[8] mentre que en els gats domèstics també es pot donar durant el contacte amb humans. Els gats no ronquen quan dormen, però a vegades poden miolar.[9]
Mecanisme modifica
Els fèlids no tenen cap òrgan dedicat especialment al ronc. La hipòtesi més estesa és que el ronc és produït per una contracció molt ràpida dels músculs de la laringe, que comprimeixen i dilaten la glotis, provocant una separació forta de les cordes vocals que genera aquest so.[2] Aquesta hipòtesi es basa en l'electromiograma dels músculs de la laringe del gat domèstic, que mostra un patró molt regular i estereotípic compost d'un pic que es produeix entre 20 i 30 vegades per segon, causant una tensió regular de la glotis.[10] Les variacions laríngies són induïdes per una oscil·lació neural que genera un cicle cada 30-40 mil·lisegons.[2] Aquesta oscil·lació no es pot aturar, cosa que apunta a l'existència d'un mecanisme oscil·latori d'alta freqüència a l'interior del sistema nerviós central.[10] La part del cervell que provoca aquestes oscil·lacions es troba a prop de l'hipotàlem.[9]
Segons un estudi del 1972, la tensió del diafragma durant la inspiració és irregular i els pics de l'electromiograma entre la glotis i el diafragma no estan sincronitzats. Aquesta activació alternada permet limitar una fluctuació negativa de la pressió traqueal, promovent el flux d'aire a la inspiració en el moment en què la glotis ofereix una resistència mínima.[10] Un nou estudi dut a terme el 1987 a partir d'un electromiograma mostra que els músculs expiratoris també poden tenir un paper en el mecanisme del ronc.[11] L'any 2000, Dennis C. Turner i Patrick Bateson consideraren que el diafragma i els altres músculs no són necessaris per al ronc, excepte per induir la respiració.[12] Un factor que podria invalidar la hipòtesi de la contracció dels músculs de la laringe és que els gats que han tingut una laringectomia poden roncar utilitzant el diafragma.[13]
Altres hipòtesis apunten a una vibració de la vena cava amplificada pels bronquis, la tràquea i les cavitats nasals,[14] així com la vibració de falses cordes vocals o del vel del paladar.[9]
Carnívors roncadors modifica
La qüestió del ronc dels fèlids és objecte de debat. Encara és un misteri si nombroses espècies, incloent-n'hi de ben conegudes com el lleó o el lleopard, ronquen. En el cas de nombroses espècies, la informació que existeix sobre aquest tema és escassa o nul·la.[3] Els fèlids de la subfamília dels panterins (el lleó, el tigre, el lleopard, el jaguar i la pantera de les neus) tenen un lligament de l'os hioide poc o gens ossificat, cosa que els permetria rugir però no roncar.[15] Aquesta diferenciació fou posada en dubte a la dècada del 1990, quan es proposà que l'estructura vocal dels panterins podria possibilitar el ronc, tot i que seria difícil de produir.[16] Paul Heiney suggerí que els grans fèlids només poden roncar a l'expiració.[17]
La capacitat de rugir gràcies a un os hioide poc o gens ossificat és la hipòtesi històrica que permeté la classificació de les diferents espècies de fèlids per Owen i després Pocock el 1916: hi havia els fèlids «rugidors» (i per tant no roncadors) de la subfamília dels panterins i els fèlids «no rugidors» (i, per tant, roncadors) de la subfamília dels felins.[1] Segons Gustav Peters, el ronc hauria de ser assimilat a una característica de l'avantpassat comú dels fèlids i les vocalitzacions similars observades en alguns mamífers (com ara l'os rentador[18] o el conill)[19] com un cas d'evolució convergent.[20]
Alguns vivèrrids, com la geneta tacada[5][Nota 2] i la geneta comuna,[1] són capaços de roncar. Sembla que l'os negre americà i l'os bru ronquen durant l'alletament, igual que les femelles de hiena tacada.[4]
| Ronc | Equívoc | Ronc probable | No hi ha dades disponibles |
|---|---|---|---|
Significats modifica
Comunicació modifica
El ronc és una vocalització associada principalment al contacte, tant amb un congènere amical com amb un humà o fins i tot un objecte, com per exemple quan un gat fa pipes contra un coixí.[2] El ronc es manifesta quan l'animal sent plaer, però també sofriment: els veterinaris observen sovint gats que continuen roncant quan estan estressats, ferits o fins i tot moribunds.[14]
Els gats ronquen generalment per expressar dependència;[6] els gatons depenen de la mare i la seva llet, o de l'humà quan li demana ajut o carícies. El ronc té un paper important en les relacions socials dels fèlids, car comunica l'estat del gat al seu entorn humà o felí; així doncs, un gató que ronca informa la seva mare del fet que es troba bé i els gats adults expressen felicitat quan se'ls acaricia. Aquesta vocalització també podria reforçar els vincles socials i desactivar conflictes (els gats ronquen quan troben un gat dominant). Segons Turner i Bateson, el paper del ronc es pot comparar al del somriure en els humans.[12] El 1985, Joël Dehasse hipotetitzà que el gat ronca per si mateix, per exemple, per calmar-se. Això explicaria per què els gats poden roncar quan pateixen.[21] Gustav Peters també suggerí que a vegades el ronc pot representar un exemple d'autocomunicació.[22]
El gat domèstic ha desenvolupat un ronc complementari, que conté un crit molt agut comparable a un crit de nadó i que es barreja amb el ronc normal[Nota 5] Aquest «ronc de sol·licitació» barrejat amb el ronc normal ha estat escoltat per cinquanta investigadors, que l'han percebut com un missatge d'urgència, arribant a la conclusió que es tracta d'una adaptació a la comunicació amb humans.[23][24][25]
Efectes curatius modifica
Els veterinaris consideren que els gats es curen ràpidament de les fractures, tenen menys complicacions postoperatòries i presenten una prevalença de malalties òssies, musculars i lligamentàries inferior a la dels gossos.[13] Una hipòtesi suggereix que el ronc, amb una freqüència d'entre 20 i 30 Hz, podria tenir un efecte reparador i fins i tot analgèsic sobre els ossos, els tendons i els músculs. Molts fèlids emeten vibracions amb una freqüència que calma els dolors aguts i els problemes de tendons, músculs o articulacions.[21] Si la hipòtesi és correcta, aleshores els fèlids utilitzen el ronc per mantenir-se en bona salut.[17]
Aquesta teoria es basa en dues observacions: d'una banda, el ronc no està associat a una emoció o un estat particular (un gat pot roncar quan està feliç o moribund); de l'altra banda, el ronc s'ha perpetuat en nombroses espècies de fèlids, cosa que indica que podria representar un avantatge des del punt de vista de la selecció natural. A més, nombrosos estudis mostren que els sons de baixa freqüència (entre 20 i 140 Hz) tenen un efecte beneficiós sobre els ossos, els músculs i els tendons i permeten calmar el dolor. Aquests sons també tenen efectes mentals positius, car provoquen emocions.[13]
Roncoteràpia modifica
El ronc podria tenir un efecte molt beneficiós sobre els humans, particularment gràcies al seu caràcter relaxant.[21] La presència d'un gat que ronca podria permetre una cicatrització més ràpida.[26] S'ha proposat que el ronc és anàleg a la magdalena de Proust i permet rememorar records agradables, ajudant a evacuar l'estrès.[26] Alguns hospitals han provat l'efecte calmant dels gats, especialment en la gent gran, i al Japó hi ha bars amb gats que permeten als clients estar amb els animals per relaxar-se.[27] També es venen enregistraments de roncs, que poden anar acompanyats amb música o sols.[26] El Purr-like vibration device (en anglès, «aparell de vibració similar al ronc») és un invent que aprofita el possible poder curatiu de les baixes freqüències. Es tracta d'un petit aparell que es pot fixar al cos i que emet vibracions amb la mateixa freqüència que el ronc.[28]
En teràpia cognitiva hi ha un exercici de sofrologia que aspira a recuperar una respiració centrada en l'expiració i que imita el ronc dels gats; la respiració ha de ser breu i anar acompanyada d'un so gutural similar a una R vibrant.[29]
Notes i referències modifica
Notes modifica
- ↑ La femella també utilitza un crit transcrit com brrp, mhrn o xirp segons els autors.
- ↑ Ronc d'una geneta tacada a Robert Eklund's Ingressive Phonation & Speech Page.
- ↑ Ronc d'un guepard a Robert Eklund's Ingressive Phonation & Speech Page.
- ↑ Ronc d'un serval a Robert Eklund's Ingressive Phonation & Speech Page.
- ↑ Ronc de sol·licitació a BBC News
Referències modifica
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 Robert Eklund, Gustav Peters i Elizabeth D. Duthie «An acoustic analysis of purring in the cheetah (Acinonyx jubatus) and in the domestic cat (Felis catus)» (en anglès). Proceedings of Fonetik, 2010, pàg. 17-22.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Denis i Turner, pàg. 71-72
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 Mel Sunquist i Fiona Sunquist. Wild Cats of the World (en anglès). Chicago: Chicago University Press, 2002, p. 452. ISBN 0-226-77999-8., "Appendix 4 Vocal communication in Felids", pàg. 421-424
- ↑ 4,0 4,1 Moutou, F. Pourquoi le chat ronronne-t-il ? (en francès). Éditions le Pommier, 2004, p. 27-33. ISBN 978-2746501805.
- ↑ 5,0 5,1 Robert Eklund. «Robert Eklund's Ingressive Phonation & Speech Page» (en anglès). IDA, 05-10-2009. [Consulta: 29 maig 2010].
- ↑ 6,0 6,1 Christiane Sacase. «Comprendre et connaître le chat». A: Les Chats (en francès). Solar, Febrer 1994, p. 17-32 (Guide vert). ISBN 2-263-00073-9.
- ↑ Dennis C. Turner i Patrick Bateson, "The mother-kitten relationship", pàg. 27-29
- ↑ Mel i Fiona Sunquist, op. cit., "The essence of cats", pàg. 10
- ↑ 9,0 9,1 9,2 Joël Dehasse. Tout sur la psychologie du chat (en francès). Odile Jacob, 2008, p. 608. ISBN 2738119220 / 9782738119223.
- ↑ 10,0 10,1 10,2 J.E. Remmers i H. Gautier «Neural and mechanical mechanisms of feline purring» (en anglès). Respiration Physiology, 16, 3, 13-07-1972, pàg. 351-361.
- ↑ P.A. Kirkwood, T.A. Sears, D. Stagg i R.H. Westgaard «Intercostal muscles and purring in the cat: the influence of afferent inputs». Brain Research, 405, 1, 03-03-1987, pàg. 187-191.
- ↑ 12,0 12,1 Turner i Bateson, pàg. 231
- ↑ 13,0 13,1 13,2 «The Felid Purr: A bio-mechanical healing mechanism» (en anglès). Animal Voice. Arxivat de l'original el 2011-07-03. [Consulta: 6 desembre 2010].
- ↑ 14,0 14,1 Jean-Pierre Mauriès. «Le ronronnement» (en francès). Vétopsy. [Consulta: 15 novembre 2008].
- ↑ Gerald E. Weissengruber, Gerhard Forstenpointner, Sandra Petzhold, Claudia Zacha i Sibylle Kneissl «Anatomical Peculiarities of the Vocal Tract in Felids» (en anglès). Anatomical Imaging, 2008, pàg. 15-21 [Consulta: 2 maig 2010].
- ↑ GE Weissengruber, G Forstenpointner, G Peters, A Kübber-Heiss i WT Fitch «Hyoid apparatus and pharynx in the lion (Panthera leo), jaguar (Panthera onca), tiger (Panthera tigris), cheetah (Acinonyx jubatus) and domestic cat (Felis silvestris f. catus)» (en anglès). J Anat., 3, 201, setembre 2002, pàg.195-209 [Consulta: 2 maig 2010].
- ↑ 17,0 17,1 «Ronronnement du chat : comment font les chats pour ronronner ?» (en francès). Futura Sciences, 25-12-2008.
- ↑ Otto J. Sieber «Vocal communications in Raccoons (Procyon lotor)» (en anglès). Behaviour, 1984.
- ↑ J. Mayer «Use of behavior analysis to recognize pain in small mammals» (en anglès). Lab Animal [Nova York], 2007.
- ↑ Gustav Peters «Purring and similar vocalizations in mammals» (en anglès). Mammal Review, 32, 2002, pàg. 245-271.[Enllaç no actiu]
- ↑ 21,0 21,1 21,2 Joël Dehasse. «Vivre avec un chat». A: Tout sur la psychologie du chat (en francès). Odile Jacob, Març 2005, pàg. 50. ISBN 2-7381-1603-5.
- ↑ «Dr Gustav Peters - Current Projects» (en alemany i anglès). Zoologisches Forschungsmuseum Alexander Koenig. Arxivat de l'original el 2013-12-02. [Consulta: 6 desembre 2010].
- ↑ Jennifer Viegas. «Cats Use Special Purr to Manipulate Humans» (en anglès). Discovery News, 13-07-2009.
- ↑ Victoria Gill. «Cats 'exploit' humans by purring» (en anglès). BBC News, 13-07-2009.
- ↑ Universitat de Sussex. «Domestic cats: Inter-specific communication» (en anglès). Arxivat de l'original el 2011-07-03. [Consulta: 6 desembre 2010].
- ↑ 26,0 26,1 26,2 Jean-Yves Gauchet. «Et si le ronron avait des vertus thérapeutiques ?» (en francès). Effervesciences. Arxivat de l'original el 2010-12-06. [Consulta: 6 desembre 2010].
- ↑ Emmanuelle Klein. «La ronron thérapie : les chats thérapeutes ?» (en francès). Human et Terre].
- ↑ Michael Simos i Roberta Daar. «Purr-like vibration device», 31-10-2005. Arxivat de l'original el 2016-03-07. [Consulta: 6 desembre 2010].
- ↑ Jean Cottraux. Thérapies cognitives et émotions: la troisième vague (en francès). Elsevier Masson, 2007, p. 205 (Médecine et psychothérapie. Progrès en TCC). ISBN 2294078799 / 9782294078798.
Bibliografia modifica
- Dennis C. Turner i Patrick Bateson. The domestic cat: The biology of its behaviour (en anglès). 2a edició. Cambridge: Chicago University Press, 2000, p. 244. ISBN 0-521-63648-5.
- Bernard Denis. Contribution à l'étude du ronronnement chez le chat domestique (Felis catus L.) et chez le chat sauvage (Felis silvestris S.).--Aspects morpho-fonctionnels acoustiques et éthologiques. (en francès). École nationale vétérinaire d'Alfort, 1969.
Vegeu també modifica
Enllaços externs modifica
- The felid purring site: web dedicat al ronc, amb vídeos i espectrògrafs del ronc en diversos fèlids (anglès)
- The home of the cat's purr healing research Arxivat 2011-07-03 a Wayback Machine.: compilació d'estudis sobre l'efecte curatiu del ronc (anglès)