Rossend Arús i Arderiu
Rossend Arús i Arderiu (Barcelona 16 de juliol de 1844 [1] - Barcelona 22 d'agost de 1891[2]) fou un periodista, dramaturg i maçó català, de tendència republicana federal catalanista.[3] Fou també un important filantrop i lliurepensador. Era fill de Pere Arús i Cuixart, comerciant de l'Hospitalet de Llobregat.
 Retrat a la Biblioteca Arús  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1845 Barcelona |
| Mort | 1891 (45/46 anys) Barcelona |
| Lloc d'enterrament | Cementiri de Montjuïc (agrupació 1a, panteó 19) |
| Dades personals | |
| Nacionalitat | Català |
| Activitat | |
| Ocupació | periodista i escriptor |
| Gènere | dramaturg |
| Moviment | republicà |
| Obra | |
Obres destacables La caritat (1874)
| |
BiografiaModifica
Trajectòria maçònicaModifica
Amb el nom simbòlic de Fivaller, era maçó des del 1866, i el 1879 ja era el gran president del Gran Capítulo Catalán.[3] Però el 1886 participava de l'assemblea constituent per fundar la Gran Lògia Simbòlica Regional Catalana,[3] en la qual Rossend Arús fou escollit Gran Mestre de la maçoneria catalana.[4]
A nivell local va crear la lògia Avant a Barcelona, de caràcter catalanista i de la qual n'esdevingué Mestre Venerable.[5]
Trajectòria políticaModifica
Membre del Centre Català,[6] el 1880 actuava com a secretari del Primer Congrés Catalanista, en el qual va advocar per les tesis del seu amic Valentí Almirall.[3] Com a republicà federalista Rossend Arús era simpatitzant de Francesc Pi i Margall, tot i que no milità en cap partit.
Trajectòria periodística i literàriaModifica
Va participar també en la fundació de la Societat Flora, a La Tertulia Catalana i a Lo Niu Guerrer, on va estrenar algunes de les seves obres de teatre.
Va escriure habitualment a la premsa barcelonina tant en català com en castellà: Va publicar articles a La Tramontana, el Diari Català i La Campana de Gràcia,[3] i també a La Llumanera de Nova York i L'Esquella de la Torratxa.[7] Era afeccionat a la tauromàquia i per aquest motiu va editar Los días que hay corrida i la revista Pepe-Hillo (1874) i va fer crítiques d'aquest gènere a La Independencia.[3]
També va escriure diverses peces de teatre de caràcter costumista, sobretot en vers, 47 en català i 10 en castellà[7] influït per la literatura de Pitarra. Cal destacar el drama popular La Taberna (1884, escrita juntament amb Eduard Vidal i de Valenciano), el drama en vers Justicia catalana (1887, amb Manuel de Lasarte) i la llegenda dramàtica de El Nuevo Tenorio (1888, amb Joaquim M. Bartrina.[3]
ObresModifica
- La Huella del crimen (187-?)
- La Patum pim, pam, pum (187-?)
- No desitjarás la muller de ton prócsim, o Qui busca trova (187-?)
- Viva la federal! (187-?)
- May oblida l'amistat (1871)
- La LLucia dels cabells de plata (1871)
- La Llúcia dels cabells d'or (1872)
- Lo primer any republicà (1873)
- ¡Mai més Monarquia! (1873)
- Lo comte en Jaume (1874)
- Fausto (1875) (adaptació)
- ¡¡A dos rals la entrada!! (1875)
- Los Pastorets (1875)
- ¡¡Via fora somatent!! (1875)
- L'advocació dels tres Reys (1876)
- L'home de la dida (1876)
- Lo Barber del rentamans (1876?)
- La Ventafochs (1877)
- Lo ball de la Candelera (1877)
- La caritat (1874)
- Cornellà, un minut! (1877)
- Un Ángel! (1878)
- Un Pas de comedia (1878)
- Primavera y tardó (1879)
- En remull (1880)
- Amor y constancia (188-?)
- Las Tres germanas (1882)
- La má oculta (1883).
- La Cambrera (1883)
- El Nuevo Tenorio (1885)
- El doctor Lorenzo (estrenada al Teatre Novedades, en col·laboració amb Josep Maria de Lasarte i de Janer, 1886)
- Justícia catalana (en vers en quatre actes, en col·laboració amb Josep Maria de Lasarte i de Janer, 1887)
- Un Ambo de regidors (1888)
- Boigs fan bitllas (1888)
La caritat. Fantasía en un acte. Dividit en 8 quadros y en vers catalá, Arxiu Central Lírich-Dramátich de Rafael Ribas, Imprempta Barcelonesa, Barcelona, 1874.
LO PRIMER ANY REPUBLICA", Imprenta de Salvador Manero, Barcelona, 1873.
La má oculta, 1883.
Testament i memòriaModifica
Va morir a Barcelona el 1891 deixant com a marmessors Valentí Almirall i Antoni Farnés. Seguint les seves últimes voluntats aquests van donar a l'Ajuntament de Barcelona 25.000 volums i la seva casa del passeig de Sant Joan per crear una biblioteca pública que encara avui dia duu el seu nom: la Biblioteca Pública Arús.[3]
També deixà diversos llegats per a finalitats educatives: la Casa Consistorial de l'Hospitalet de Llobregat on als seus baixos es va ubicar la primera escola pública de la ciutat (en memòria del seu pare, fill de l'Hospitalet), i l'escola de Das (població cerdana d'on era la seva mare).[3]
Enllaços externsModifica
ReferènciesModifica
- ↑ «Naixements 1844 llibre 2 registre 1009». [Consulta: 28 juny 2018].
- ↑ Registre Civil de Barcelona, defuncions 1891 registre 6182 jutjat Universitat. https://www.familysearch.org/ark:/61903/3:1:939Z-5Z54-L?i=727&cc=2015324
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 3,7 3,8 Mestre i Campi, Jesús (director). Diccionari d'Història de Catalunya. Edicions 62, 1998, p. 66, entrada: "Arús i Arderiu, Rossend". ISBN 84-297-3521-6.
- ↑ Arbeloa, Víctor Manuel «Diputats catalans macons a les Corts Constituients (1931-1933)». Serra d'Or, novembre, 1978, p.15 [Consulta: 5 setembre 2011].
- ↑ Sànchez i Ferré, Pere. La maçoneria a Catalunya (1868-1936). Ajuntament de Barcelona, 1990, p.238. ISBN 8429731288.
- ↑ Martínez de Sas, María Teresa. Diccionari biogràfic del moviment obrer als països catalans. L'Abadia de Montserrat, 2000, p.128. ISBN 848415243X.
- ↑ 7,0 7,1 «Qui era Rossend Arús?». Biblioteca Rossend Arús. [Consulta: 13 desembre 2011].
| Vegeu texts en català sobre Rossend Arús i Arderiu a Viquitexts, la biblioteca lliure. |