Segona Guerra Freda

Segona guerra freda o nova guerra freda és el conjunt de tensions diplomàtiques entre el món occidental,en particular els EUA i la Unió Europea, i països com la Rússia o Xina, ocorregudes des de la desintegració de la Unió Soviètica.[1][2][3][4]

Infotaula de conflicte militarGuerra Freda
US and Russian bases and facilities.jpg
Estats Units i Rússia i les seves bases militars
Tipusguerra freda Modifica el valor a Wikidata
Data1991-Actualitat
EscenariMón
Bàndols
Estats Units Estats Units
Regne Unit Regne Unit
França França
Espanya Espanya
Itàlia Itàlia
Alemanya Alemanya
Polònia Polònia
Flag of Ukraine.svg Ucraïna (a partir de 2014)
Romania Romania
Turquia Turquia
Israel Israel
Aràbia Saudita Aràbia Saudita
Mèxic Mèxic
Geòrgia Geòrgia
Colòmbia Colòmbia
Austràlia Austràlia
Japó Japó
Corea del Sud Corea del Sud
Flag of NATO.svg Membres de l'OTAN
Flag of Europe.svg Unió Europea
Iraq Iraq (a partir de 2003)
Rússia Rússia
República Popular de la Xina Xina
Iran Iran
Corea del Nord Corea del Nord
Bielorússia Bielorússia
Cuba Cuba
Vietnam Vietnam
Laos Laos
Veneçuela Veneçuela
Abkhàzia Abkhàsia
Bolívia Bolívia
Ossètia del Sud Ossètia del Sud
Síria Síria
Armènia Armènia
Kazakhstan Kazakhstan
Kirguizistan Kirguizistan
Nicaragua Nicaragua
Flag of Ukraine.svg Ucraïna (abans de 2014)
Flag of Transnistria (state).svg Transnístria
Iraq Iraq (abans de 2003)

Tot i que en el passat[5] es va utilitzar el terme per a referir-se a l'etapa de la Guerra Freda posterior a la détente,[6][7][8] que va iniciar-se als anys 70 del segle XX,[9][10][11] com a una distensió de la tensió entre blocs i un reequilibri de forces mundials, les tensions entre zones d'influència han anat creixent amb les negociacions dels tractats de comerç internacional dels països anomenats "del primer món" per a aïllar i controlar als països emergents o "del segon món" especialment durant els darrers anys i concretament entre Estats Units i la Rússia de Putin o l'intent d'adhesió d'Ucraïna a la Unió Europea.[12][13][14]

El 10 de febrer de 2007 en la 43 Conferència de Seguretat de Munic, el president rus Vladímir Putin va acusar en el seu discurs als Estats Units de fer un ús "il·legal" de la seva força militar.[15] Putin a més va acusar als Estats Units d'intentar crear un món unipolar governat per Washington en contra del desig de molts països de formar un món multipolar on totes les parts treballin coordinadament per la solució dels conflictes globals.

El discurs, que va ser criticat per analistes nord-americans els qui van acusar a Putin de voler retornar al món a la guerra freda, va ser la resposta de Rússia a les mesures preses a Washington per instal·lar un escut antimíssils en nacions membres de l'OTAN com Polònia i la República Txeca.[16] Segons Estats Units, l'escut antimíssils no tenia la intenció d'apuntar a Rússia sinó la de defensar a Europa d'atacs provinents de Corea del Nord i Iran. Aquesta explicació per descomptat no satisfà a Rússia que veu els intents nord-americans d'expandir l'OTAN per incloure a Ucraïna i a Geòrgia com a part d'una política per contenir i envoltar a Rússia i la qual anava en violació a la promesa feta per Ronald Reagan a Gorbatxov de no expandir l'OTAN més enllà dels límits de 1989.[17]

Teoria de StroupeModifica

L'expressió "nova" guerra freda va ser encunyat per Joseph Stroupe. Segons ell, d'una banda es troba occident, principalment Estats Units i el Regne Unit, els qui busquen unilateralment obtenir supremacia sobre la energia nuclear i els recursos energètics de Orient Mitjà. D'altra banda està l'orient liderat principalment per Rússia i Xina.

Rússia és el major proveïdor de gas natural i, després de Veneçuela, posseeix les majors reserves registrades de petroli, i busca usar el monopoli intern d'aquests per restaurar la seva influència sobre els assumptes mundials.

Xina, a causa del seu explosiu creixement econòmic, busca una estabilitat i garantia de surtimient de petroli i gas que la facin menys vulnerable a la inestabilitat dels mercats del petroli.

El conflicte a Síria i la intervenció d'Estat IslàmicModifica

Articles principals: Guerra Civil siriana i Estat Islàmic

A la Guerra a Síria començada en 2011, les Forces Armades de Síria del govern del president sirià, Baixar al-Àssad recolzat per Rússia s'enfrontaven contra els grups armats rebels de diversa índole, coneguts a Occident com la «oposició siriana» o «Exèrcit Lliure de Síria» recolzats principalment per Estats Units i Aràbia Saudita. El conflicte ha estat vist com una guerra subsidiària entre els EUA i Rússia.[18][19]

En 2015 un nou actor es va fer present: la banda terrorista Estat Islàmic, que va envair Síria i es va enfrontar tant a les forces governamentals de Síria com a l'Exèrcit Lliure de Síria, aconseguint prendre al maig de 2015 el control de la frontera entre Síria i l'Iraq, davant tal fet Rússia es van declarar en contra d'Estat Islàmic. Estats Units ja enfrontava a Estat Islàmic abans de la seva intervenció a Síria.

Actualment tant Rússia com Estats Units i els seus aliats han realitzat bombardejos als territoris controlats per Estat Islàmic.

Vegeu tambéModifica

ReferènciesModifica

  1. Mackenzie, Ryan «Rubio: U.S. 'barreling toward a second Cold War'». The Des Moines Register. USA Today, 03-10-2015 [Consulta: 28 gener 2016].
  2. Trenin, Dmitri «The crisis in Crimea could lead the world into a second cold war». The Guardian, 02-03-2014 [Consulta: 28 gener 2016].
  3. Dmitri Trenin. «Welcome to Cold War II». Graham Holdings, 04-03-2014. [Consulta: 4 febrer 2015].
  4. Kozloff, Nikolas. «As Cold War II Looms, Washington Courts Nationalist, Rightwing - Catholic, Xenophobic Poland» (en anglès), 15-10-2015.
  5. Scott, David. China Stands Up: The PRC and the International System. Routledge, 2007, p. 79–81. ISBN 978-0415402705. LCCN 2006038771. 
  6. Christie, Daniel J.; Beverly G. Toomey. «The Stress of Violence: School, Community, and World». A: Childhood Stress. New York City: John Wiley & Sons, 1990, p. 305. ISBN 978-0471508687 [Consulta: 20 gener 2017]. 
  7. «Cold War II». The New York Times, 29-12-1975 [Consulta: 13 març 2018].
  8. Painter, David S. «The Rise and Fall of the Second Cold War, 1981–91». A: The Cold War: An International History. Routledge, 1999, p. 95–111. ISBN 978-0-415-19446-4. 
  9. Wald, Alan M. The New York Intellectuals: The Rise and Decline of the Anti-Stalinist Left From the 1930s to the 1980s. University of North Carolina Press, 1987, p. 344, 347. ISBN 978-0807841693 [Consulta: 20 gener 2017]. 
  10. Halliday, Fred. «The Making of the Cold». A: The Making of the Second Cold War. 2nd. Verso Books, 1989. ISBN 978-0860911449 [Consulta: 20 gener 2017]. 
  11. Edwards, Paul N. «Computers and Politics in Cold War II». A: The Closed World: Computers and the Politics of Discourse in Cold War America. Massachusetts Institute of Technology, 1996, p. 276. ISBN 9780262550284 [Consulta: 20 gener 2017]. 
  12. Enric Prat, Els moviments socials a la Catalunya contemporània, Edicions Universitat de Barcelona, 2004. ISBN 9788447527908 (català)
  13. Robert Joumard, Tratados de libre comercio, editat per Attac Catalunya, 2015. (castellà)
  14. La guerra freda Universitat de Barcelona (català)
  15. «Putin rails against US foreign policy». Financial Times, 10-02-2007.
  16. Echoes of Cold War in Plans for US Shield
  17. RANSAC Nuclear News, 7 d'abril de 1999
  18. «U.S. Weaponry Is Turning Syria Into Proxy War With Russia». The New York Times, 12-10-2015 [Consulta: 14 octubre 2015].
  19. «U.S., Russia escalate involvement in Syria». CNN, 13-10-2015 [Consulta: 17 octubre 2015].

BibliografiaModifica

Enllaços externsModifica