Senyoriu de Milà
El Senyoriu de Milà (en italià: Signoria di Milano) fou una ciutat-estat italiana nascuda el maig de 1259 a partir de l'elecció de Martino della Torre com a senyor de Milà. De 1259 a 1277 va ser governada per la família güelfa Della Torre fins que, després de la batalla de Desio, Napoleó della Torre es va veure obligat a cedir el càrrec a l'arquebisbe Otó Visconti.[1] El domini de la família gibelina dels Visconti va propiciar una sèrie de conquestes que van portar la família a assolir el títol ducal el 1395 gràcies a Joan Galeàs Visconti, el primer titular.
| Tipus | estat històric  | ||||
|---|---|---|---|---|---|
| Lema | «Vipereos mores non violabo» | ||||
| Lloc | |||||
 | |||||
| |||||
| Capital | Milà | ||||
| Població humana | |||||
| Idioma oficial | llatí | ||||
| Geografia | |||||
| Part de | |||||
| Dades històriques | |||||
| Creació | 1259 | ||||
| Dissolució | 5 setembre 1395 | ||||
.svg)
.svg)
Història
modificaDesprés de la conquesta longobarda del territori l'any 569 i de la posterior conquesta de Carlemany el 774, la ciutat Milà i el seu territori més proper passà a formar part del Sacre Imperi Romanogermànic.[2]
La ciutat passà a ser governada per l'Arquebisbe de la mateixa ciutat, passant posteriorment aquest poder a la noblesa. El 1162 la ciutat fou destruïda per Frederic I Barbaroja, tot i que la creació de la Lliga Llombarda l'aconseguí derrotar el 1176.[3][4]
Creació del Senyoriu
modificaEl 1197 l'emperador Enric VI del Sacre Imperi Romanogermànic decidí dotà d'un major estàtus la ciutat, concedint-li el títol de "Senyoriu de Milà", funcionant com una ciutat estat, i deixant el govern a la família Della Torre, coneguda així mateix amb el nom de Torriani. A partir de 1277 la ciutat va estar sota poder dels Visconti gràcies a la victòria de l'arquebisbe Otó Visconti sobre les tropes de Napoleó Torriani[4]
L'expansionisme de Verona va acabar per molestar la República de Venècia, que va formar una Lliga Antiscaligera amb la República de Florència, a la qual es van unir el senyoriu de Milà, Màntua i Ferrara el 1337. El conflicte es va acabar el 24 de gener de 1339 amb el tractat de pau mediat per Lluís I Gonzaga i va fer perdre als della Scala la majoria dels seus guanys recents: Venècia va conservar Treviso, el senyoriu de Carrara sobre Pàdua es va confirmar amb l'addició de Bassano i Castelbaldo, i Florència va rebre les ciutats de Buggiano, Pescia, Altopascio i Colle, però Lucca va romandre en mans veroneses. Com que Venècia no tenia cap interès a debilitar massa els della Scala en benefici dels Visconti, se'ls va permetre retenir Vicenza.[5]
Durant la Pesta negra del segle xiv Milà va ser un dels pocs llocs d'Europa que no va ser envaït per l'epidèmia, perquè el bisbe va ordenar que aparedessin les tres primeres cases a les quals va afectar. Els morts, malalts i els sans van quedar atrapats en el seu interior sense distinció.[6]
La família Visconti arribà a la màxima esplendor el 1395, quan el Senyoriu fou elevat al títol de Ducat de Milà gràcies a Joan Galeàs Visconti.[7][8]
Referències
modifica- ↑ Donzel Flores, Erik «Del Imperio a la Monarquía Hispánica: el Ducado de Milán en la época de Carlos V (1535-1559)». Máster Universitario en Estudios Avanzados de Historia Moderna - Universidad de Cantabria, 9-2013.
- ↑ Buzzi, Andreina «Per la storia dello stemma del Ducato di Milano». Arte Lombarda, 65 (2), 1983, pàg. 83–88. ISSN: 0004-3443.
- ↑ Hooper, Nicolas; Bennett, Matthew. Atlas ilustrado de la guerra (en castellà). Ediciones AKAL, 2001-11-08, p. 58. ISBN 978-84-460-0964-1.
- ↑ 4,0 4,1 Marina, Areli «The Langobard Revival of Matteo il Magno Visconti, Lord of Milan» (en anglès). I Tatti Studies in the Italian Renaissance, 16, 1/2, 9-2013, pàg. 377–414. DOI: 10.1086/673405. ISSN: 0393-5949.
- ↑ Kohl, Benjamin G. Padua under the Carrara, 1318–1405 (en anglès). Baltimore and London: Johns Hopkins University Press, 1998. ISBN 0-8018-5703-1.
- ↑ Carmichael, Ann G. Plague Persistence in Western Europe: A Hypothesis. Amsterdam University Press, 2015, p. 157–192. ISBN 978-1-942401-01-8.
- ↑ Pizzagalli, Daniela. I visconti. Il sogno della corona (en italià). Rizzoli, 2022-08-30. ISBN 978-88-318-0889-7.
- ↑ Cengarle, Federica «A proposito di dominio naturale: echi europei nel discorso per l’incoronazione ducale di Gian Galeazzo Visconti (1395)» (en italià). Reti Medievali Rivista, 21, 1, 2020, pàg. 297–322. Arxivat de l'original el 2020-09-27. ISSN: 1593-2214 [Consulta: 11 febrer 2024].