Setge de Trípoli (1510)

La Presa de Trípoli de 1510 va ser una expedició militar en la qual participaren les forces hispàniques amb la finalitat de prendre la ciutat nord-africana de Trípoli a les tropes musulmanes.

Infotaula de conflicte militarSetge de Trípoli
Conquesta hispànica del nord d'Àfrica
Setge de Trípoli (1510) (Mediterrani central)
Setge de Trípoli (1510)
Setge de Trípoli (1510)
Setge de Trípoli (1510)
Coord.: 32° 52′ 31″ N, 13° 11′ 15″ E / 32.87528°N,13.18750°E / 32.87528; 13.18750
Tipussetge Modifica el valor a Wikidata
Data25 juliol 1510 Modifica el valor a Wikidata
LlocTrípoli Modifica el valor a Wikidata
Resultatvictòria hispànica
Bàndols
Monarquia hispànica Trípoli
Comandants en cap
Pere Navarro
Forces
6.000 soldats
10 galeres
30 caravel·les
50 transports
15-20.000 habitants[1]
Baixes
300[1] 3-5.000 morts
5-6.000 presoners[1]

AntecedentsModifica

En la segona meitat del segle xiv, el regne dels abdalwadites establert a Tlemcen es va debilitant a causa de les disputes familiars i es fragmenta: els emirs instal·lats a Orà, i els hàfsides lluiten contra els sobirans de Tlemcen. A l'est, Bugia i Constantina es van independitzar del poder central de Tunis, els ports van formar petites repúbliques: Alger, Bône, Jijel, Dellys, etc. A les Terres Altes i al Sud, les confederacions tribals són independents de qualsevol poder central i es formen principats independents a la Cabília. Socioeconòmicament, el comerç s'ha aturat, la vida urbana ha disminuït i l'agricultura ha estat en decadència.[2] Trípoli es va independitzar dels hàfsides en 1460.[3]

Els preparatius per a l'expedició es van iniciar l'agost de 1507 al retorn de Ferran el Catòlic de la seva estada a Nàpols, on va deposar Gonzalo Fernández de Córdoba.[4]

Les dues poblacions es troben separades per una serra, a les faldes de la qual els defensors de la ciutat es van congregar, retirant-se davant l'atac espanyol, que a l'assalt van prendre l'alcassaba i les portes de la ciutat emmurallada, entrant, saquejant-i prenent nombrosos captius i assassinant gran quantitat de civils.[5] L'expedició que anà a Orà, ocupà el 23 de juliol de 1508 el penyal de Sant Antonio. L'armada, composta per deu galeres i vuitanta embarcacions menors, salpà el 16 d'abril de 1509, i l'endemà ja arribaren a Mers el-Kebir, fortalesa ja conquerida 4 anys abans per l'almiral Ramon Folc de Cardona-Anglesola i el seu gran estol.[6] S'apoderaren d'Orà i anaren a hivernar a les illes Balears, Formentera i Eivissa.

La següent expedició en que participà Pere Navarro fou la conquesta de Bugia, aprofitant la lluita dinàstica existent a la plaça a la mort del rei Abu-Abd-Al·lah IV entre Abu-Abd-Al·lah, fill del monarca mort, i el seu oncle Abu-Hammu, que havia pres el poder i empresonat al primer.[7] L'èxit de l'operació va suposar que els governadors d'Alger, Tunísia i Tremissèn se sotmetessin al rei d'Espanya i alliberessin tots els cristians captius que tenien en el seu poder.

El setgeModifica

Pere Navarro va deixar com a governador de Bugia a Gonzalo Mariño de Rivera i va embarcar a Siracusa al comandament d'uns 15.000 soldats,[8] entre ells tres-mil sicilians, i una flota de deu galeres, trenta caravel·les i cinquanta transports de Nàpols i Sicília.[9]

La flota va arribar a Trípoli el 22 de juliol, desembarcant 6.000 homes, i tot i l'aferrissada defensa de la mesquita i el castell que en van fer els musulmans, va caure el 25 de juliol davant l'empenta dels soldats espanyols desembarcats[10] i l'artilleria. Aquests van guanyar terreny pam a pam i van sofrir unes 300 baixes, entre els quals es van trobar nobles i persones principals; però les baixes nord-africanes van excedir els 5.000 homes.[9]

ConseqüènciesModifica

Davant tals èxits inesperats, Ferran el Catòlic va enviar des de Màlaga a Garcia Álvarez de Toledo y Zúñiga amb un reforç de 7.000 homes per posar-se a el comandament de les tropes espanyoles, i l'ordre perquè Pere Navarro passés a ser el seu segon. L'expedició acabà a Tunis on Pere sofrí una important derrota aquell mateix any a l'illa de Gerba, on arribà a perdre 4.000 homes,[11] entre ells l'aragonès Joan Ramires d'Isuerre, el valencià Santàngel, Bivas de Dénia. Els següents infructuosos atacs van ser a Qerqenna[3] i la persecució d'Abu-Hammu.

La ciutat fou encomanada al virregnat de Sicília, però el cost del seu manteniment, sense retorn comercial o econòmic, va fer que es perdés l'interès[3] i el 1530 se'n signà la cessió a l'Orde de Sant Joan de Jerusalem de les illes de Malta, Gozo i Trípoli.[12]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 Kissling, H. J.; Spuler, Bertold; Barbour, N.; Trimingham, J. S.; Braun, H.; Hartel, H.. The Last Great Muslim Empires. BRILL, 1997, p. 138. 
  2. Collectif. L'Algérie histoire. Casbah, 2000, p. 26-27. ISBN 9961-64-189-2. 
  3. 3,0 3,1 3,2 Abun-Nasr, Jamil M. A History of the Maghrib in the Islamic Period. Cambridge University Press, 1987, p. 189. ISBN 0521337674. 
  4. Luciano Tambella, Franco. Redes de poder en el Sur de Italia en 1507 (en castellà). Revista Chilena de Estudios Medievales, Desembre de 2014, p. 83. 
  5. Navarro y Rodrigo, 1869, p. 119.
  6. Nelly Blum, La Croisade de Ximénès en Afrique, Oran, 1898. p. 14 i 17.
  7. Sanchez Ramos, 2008, p. 344.
  8. Vigón, Jorge. https://books.google.cat/books?id=82rWAAAAMAAJ&q=mayo+refuerzos+1510+malaga&dq=mayo+refuerzos+1510+malaga&hl=ca&sa=X&ved=0ahUKEwj-msvcgd3mAhVGDWMBHfqQA5cQ6AEIQzAD. Jorge Vigón, 1968, p. 108. 
  9. 9,0 9,1 Wright, John. A History of Libya. Hurst Publishers, 2012, p. 59-60. ISBN 1849042276. 
  10. Goizueta Alfaro, Alfonso. Los últimos gobernantes de Castilla. Historia de una realidad política: Isabel la Católica, Cisneros, Isabel de Portugal. Los últimos gobernantes de Castilla. Historia de una realidad política: Isabel la Católica, Cisneros, Isabel de Portugal, 2018, p. 191. ISBN GOIZUETA ALFARO, ALFONSO. 
  11. Rovira i Virgili, Antoni. Història Nacional de Catalunya, vol. VII. Barcelona: Edicions Pàtria, 1934, p. 219. 
  12. Stephenson, Charles. The Fortifications of Malta 1530–1945. Bloomsbury Publishing, 2012, p. 8. ISBN 1849080151. 

BibliografiaModifica