Alger
Alger (àrab: الجزائر, al-Jazāʾir, literalment ‘les Illes’; en amazic Dzayer; antigament, Icosium) és la capital i la ciutat més gran d'Algèria. D'acord amb el cens de l'any 1998, la població de la ciutat era d'1.519.570 habitants (anomenats algerins), tot i que la seva àrea metropolitana arribava als 2.135.630. Anomenada també al-Bahja (البهجة, al-Bahja) o «Alger la Blanca» pel color blanc dels seus edificis, està situada al nord-oest d'Àfrica, concretament al litoral de la mar Mediterrània, i disposa del port més important de la zona.
 Alger | |||||
|---|---|---|---|---|---|
| الجزائر (ar) Lezzayer (kab) Alger (fr)  | |||||
|
|||||
 | |||||
| Localització | |||||
| |||||
| Estat | Algèria | ||||
| Província | província d'Alger | ||||
| Capital de | Algèria (1962–)
| ||||
| Població humana | |||||
| Total | 3.415.811 (2011) | ||||
| • Densitat | 9.409,95 hab./km² | ||||
| Idioma oficial | àrab amazic | ||||
| Geografia | |||||
| Part de | Central franche (en)  | ||||
| Superfície | 363 km² | ||||
| Banyat per | mar Mediterrània | ||||
| Altitud | 0 m | ||||
| Dades històriques | |||||
| Creació | 944 | ||||
| Esdeveniment clau | |||||
| Identificador descriptiu | |||||
| Codi postal | 16000–16132 | ||||
| Fus horari | |||||
| Prefix telefònic | 213 | ||||
Alger ha crescut molt en els darrers anys, si bé conserva l'encant de la ciutat vella. De fet, l'antiga ciutadella o casbah ha estat considerada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO des del 1992.[1]
Història Modifica
Edat antiga Modifica
Segons la llegenda, Alger va ser fundada per l'heroi mític Hèrcules, encara que en realitat era una colònia comercial fenícia anomenada Icosim.[2] L'any 146 aC, va ser annexionada a l'Imperi Romà i va passar a denominar-se Icosium. Al segle v, va ser conquerida pels vàndals i va formar part de l'Imperi Romà d'Orient i, més tard, ja en el segle vii, fou conquerida pels àrabs. A partir del segle v, ja no torna a ser esmentada i estava en ruïnes al segle x.
Edat mitjana i moderna Modifica
La va refundar, al segle x, Bulugguín ibn Ziri amb el nom de Jazàïr Bani Mazghanna del nom d'una tribu amaziga sanhaja que vivia a la zona, i va esdevenir un important port per on passava gran part del comerç mediterrani. A partir del darrer terç segle xiv, va tenir tendència a esdevenir independent sota protecció dels àrabs Thaaliba de la Mitidja; al segle xv, la protecció va tenir com a representant el santó sidi Abd al-Rahman al-Thaalibi, que va esdevenir patró de la ciutat. Al segle xv, hi va arribar una quantitat important de moriscos expulsats de Granada. L'activitat corsària va començar a ser-hi habitual. Els espanyols van conquerir i fortificar el penyal de la ciutat l'any 1510, després d'haver ocupat Orà, ciutat pròxima a Alger,[3] però els habitants, dirigits per Salim al-Tumi, van buscar l'aliança del pirata turc Arudj establert a Djidjeli, que va expulsar els espanyols i es va fer amo de la ciutat. Intents de reconquesta el 1516 i 1518 no van reeixir-hi. Adrujd va morir el 1518 i va ocupar el seu lloc el seu germà Khaïr ad-Din (Barba-rossa), que el 1520 es va replegar a Djidjeli fins al 1525, però en aquest any fou cridat altre cop pels habitants d'Alger i, quatre anys després, va ocupar la fortalesa espanyola construïda sobre el principal dels illots de la badia (25 de maig de 1929); els materials resultants de la demolició de la fortalesa van servir per crear el port d'Alger. Khaïr al-Din s'havia sotmès a l'Imperi Otomà, i va convertir la ciutat en una base corsària dedicada a atacar els vaixells de la regió, i arribà també a les costes catalanes, entre d'altres. Carles V va intentar recuperar la ciutat el 1541 i va arribar a desembarcar-hi, i establí el seu camp al lloc anomenat Kudayt al-Sabun (després Fort de l'Emperador), però la flota que desembarcava fou parcialment destruïda per una tempesta la nit del 24 al 25 d'octubre del 1541 i se'n va haver de retirar.
A la sortida dels espanyols, es va construir el fort de l'Emperador. El 1556, es va construir la kasba (residència dels beys el 1816). Els governadors turcs van residir al palau anomenat Djannina (Petit Jardí), format per l'antic arquebisbat. Els militars turcs, units a dones locals, van originar els kulughlis. La ciutat tenia població jueva (4.000 el 1830). L'activitat corsària va provocar atacs espanyols el 1567, 1775 i 1783, i d'altres estats, com els danesos (1770), França (1661,1682, 1683 i 1688) i Anglaterra (1622, 1655, 1672, 1816 i 1825).
Edat contemporània Modifica
El 14 de juny del 1830, van desembarcar a la ciutat els francesos i, el 4 de juliol, van ocupar la seu del govern. França va dir que es tractava d'una ocupació temporal, però el cert és que la colònia algeriana va durar més de 132 anys, fins a la seva independència l'any 1962. Durant aquests anys, es va produir una important migració de gent dels Països Catalans cap a Algèria, sobretot d'alacantins (que es van situar a la regió d'Orà) i rossellonesos i menorquins (situats a la regió d'Alger). Aquests catalans van conservar la seva llengua durant diverses generacions i hi van desenvolupar el dialecte patuet. Així, el pujol on es troba la facultat d'Alger al carrer Didux Murad, exrue Michelet, era anomenat «es camp des naps» pels pescadors menorquins instal·lats a Fort de l'Eau (anècdota recollida al llibre Alger, de Louis Bertrand), i la plaça dels Màrtirs, explace du Gouvernement «la plaça del cavall» a causa de l'estàtua del duc d'Orléans, que ara es troba davant de l'ajuntament de Neuilly als afores de París.
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Medina, espai urbà i qasba | |||
| Característiques | ||||
| Superfície | 60 ha Patrimoni de la Humanitat: 54,7 ha | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Casbah (Algèria) (en) | |||
| ||||
Patrimoni de la Humanitat  | ||||
| Tipus | Patrimoni cultural → Països àrabs | |||
| Data | 1992 (16a Sessió), Criteris PH: (ii) i (v) | |||
| Identificador | 565 | |||
Durant la Segona Guerra Mundial, i després del desembarcament aliat al nord d'Àfrica del 8 de novembre de 1942, Alger va esdevenir capital provisional de França (fins al 1944), hi va tenir un paper principal, ja que fou el quarter general de Charles de Gaulle fins al final de la guerra. Posteriorment, el socialisme revolucionari va tenir un fort impacte a l'estat. Durant la lluita per la independència contra França (1954-1962), va ser l'escenari d'importants enfrontaments. D'acord amb la història oficial algeriana, hi va haver un milió de morts a mans de l'exèrcit francès i del Front Nacional d'Alliberament Algerià. L'any 1959 (abril), la vila fou dividida en arrondissements i les comunes de la rodalia van formar la municipalitat única del Gran Alger. L'any 1962, es va proclamar Alger capital de l'Algèria independent. Després de la guerra d'independència, es va produir un èxode de la població europea o pied-noir; la ciutat ha crescut massivament, i es calcula que ara té uns 3 milions d'habitants, és a dir, un 10% de la població de l'estat.
Va ser escenari d'atemptats en la guerra civil entre el govern i els dos fronts islàmics, el GIA i el FIS.
Altres dades d'interès Modifica
Les temperatures hi solen variar entre els 18º i els 24º a l'hivern i entre els 25º i els 32º a l'estiu, estació que acostuma a ser extremadament seca i calorosa.
Hi ha una pel·lícula d'aventures sobre un lladre de joies amb el nom de la ciutat, rodada l'any 1938 i dirigida per John Cromwell.
Els fets succeïts durant la guerra d'independència són narrats, en un estil semidocumental i sense concessions, en la pel·lícula La batalla d'Alger (1965) de Gilo Pontecorvo, que va obtenir un Lleó d'Or al Festival de Venècia de 1966, tema que tracta La presonera d'Alger, novel·la de Joan-Daniel Bezsonoff.
Hi ha també una comunitat anomenada Alger en una part de la ciutat de Nova Orleans, la més important de l'estat de Louisiana dels EUA.
Vegeu també Modifica
Referències Modifica
- ↑ Centre, UNESCO World Heritage. «Kasbah of Algiers» (en anglès). [Consulta: 4 juny 2019].
- ↑ Bacha, Dmoh. Alger Historique: Mythes et Réalité. Dmoh Bacha, 2017, p. 25. ISBN 0692876847.
- ↑ Lanier, Lucien. L'Afrique: choix de lectures de géographie. E. Belin, 1885, p. 108.
