Simfonia núm. 4 (Weinberg)

La Simfonia núm. 4 en la menor, op. 61, de Mieczysław Weinberg va ser interpretada per primera vegada el 16 d'octubre de 1961 a la Gran Sala del Conservatori de Moscou per l'Orquestra Simfònica de la Societat Filharmònica de Moscou dirigida per Kiril Kondraixin. La va dedicar a un col·lega compositor de la seva mateixa generació, Révol Bunin, molt poc conegut a Occident malgrat les obres impressionants en formats grans, com per exemple nou simfonies, i que es va veure obligat a guanyar-se la vida escrivint partitures per a col·legues.[1]

Infotaula de composicióSimfonia núm. 4
Forma musicalsimfonia Modifica el valor a Wikidata
TonalitatLa menor Modifica el valor a Wikidata
CompositorMieczysław Weinberg Modifica el valor a Wikidata
Creació1957 Modifica el valor a Wikidata
Data de publicació1957 Modifica el valor a Wikidata
Catalogacióop. 61 Modifica el valor a Wikidata
Durada30 minuts Modifica el valor a Wikidata
Dedicat aRévol Bunin Modifica el valor a Wikidata
Instrumentacióorquestra simfònica Modifica el valor a Wikidata
Estrena
Estrena16 octubre 1961 Modifica el valor a Wikidata
EscenariMoscou Modifica el valor a Wikidata, Rússia Modifica el valor a Wikidata
Director musicalKiril Kondraixin Modifica el valor a Wikidata

Weinberg va compondre la quarta simfonia el 1957, però en va preparar una segona versió abans de la primera actuació del 1961. Durant el tercer congrés de compositors de tota la Unió Soviètica a Moscou el març del 1962, cinc mesos després de la primera interpretació, aquesta obra es va presentar a l'assemblea com un dels pocs exemples positius recents en el gènere, i Xostakóvitx es va mostrar molt satisfet.[1]

MovimentsModifica

  • I Allegro
  • II Allegretto
  • III Adagio – Andantino
  • IV Vivace

Anàlisi musicalModifica

En la seva primera versió cadascun dels seus quatre moviments portava un títol individual. El primer moviment, l'Allegro, portava el títol de Toccata. Escrit en forma de sonata, el primer tema és enèrgic amb forts elements rítmics en les cordes. El segon tema és més relaxat.

El segon moviment, Allegretto, portava el títol de Serenata. El primer tema és dolç, presentat pel clarinet. El seu ritme és el d'un vals irregular, expressant certa tristesa. El segon tema té el caràcter d'una fanfàrria, presentada per la trompeta i les flautes.

El tercer moviment, adagio-Andantino, inicialment es deia Intermezzo. Comença amb un solo de trompa que després es va elevant fins a arribar al seu clímax per després tornar a la tranquil·litat inicial.

L'últim moviment, Vivace, és com indicava el seu anterior títol, un Rondo. Consisteix en una sèrie de danses amb elements folklòrics, com la cita d'una masurca polonesa i la cançó rítmica russa Perepiolochka (La petita guatlla), en un estil de característiques similars a Bela Bartók.[1]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 Skans, Per. «Ressenya del disc» (en anglès). Chandos. [Consulta: 19 gener 2020].