Simfonia núm. 5 (Bruckner)

(S'ha redirigit des de: Simfonia núm. 5 de Bruckner)

La Simfonia núm. 5 en si bemoll major d'Anton Bruckner va ser escrita entre 1875 i 1876, i va sofrir lleus canvis durant els següents anys. Es va interpretar en públic per primera vegada en una transcripció per a dos pianos per Joseph Schalk i Franz Zottmann a l'abril de 1887 a la Bösendorfersaal de Viena. La primera interpretació orquestral la va dirigir Franz Schalk en Graz, el 9 d'abril de 1894 (Bruckner es trobava malalt i no va poder assistir: mai va poder escoltar la seva simfonia interpretada per una orquestra).[1] La partitura està dedicada a Karl von Stremayr, ministre d'educació de l'Imperi austrohongarès.

Infotaula de composicióSimfonia núm. 5
Bruckner erhaelt Diplom.png
Anton Bruckner
Forma musicalsimfonia modifica
TonalitatSi bemoll major modifica
CompositorAnton Bruckner modifica
Durada1h 20'
Dedicat aKarl von Stremayr modifica
Part deSymphonies by Anton Bruckner (en) Tradueix modifica
Estrena
Estrena9 abril 1894 modifica
EscenariGraz modifica, Estíria modifica
IMSLP: Symphony No.5 in B-flat major, WAB 105 (Bruckner, Anton) Modifica els identificadors a Wikidata

MovimentsModifica

  1. Adagio, allegro moderato (si bemoll major)
  2. Adagio : sehr langsam (re menor)
  3. Scherzo : molto vivace (re menor)
  4. Finale. adagio, allegro moderato (si bemoll major)

Els moviments primer, segon i quart comencen amb cordes en pizzicato, mentre que el scherzo ho fa amb cordes en stacatto, però en tots els casos compartint figures simètriques en la melodia. L'obra comença amb una majestuosa introducció lenta, que progressa en un moviment principal en forma sonata. Com acostuma a fer Bruckner, l'exposició d'aquest moviment conté tres grans regions tonals, en lloc de dos, com és usual.

El material bàsic del moviment lent i del scherzo són molt similars, encara que, per descomptat, en diferents tempos i ritmes, i amb diferents desenvolupaments.

El final s'obre de forma anàloga al primer moviment, i en la seva introducció incorpora cites temàtiques dels moviments anteriors (a la manera de la novena de Beethoven), alhora que comença a introduir nou material, que aviat es converteix en el tema principal de l'Allegro moderato, una altra forma de sonata que conté seccions escapolides i corals d'elaborat contrapunt.

VersionsModifica

Versió de 1876Modifica

La primera versió no ha sobreviscut en la seva integritat, i no ha estat gravada.

Versió de 1878Modifica

És la versió que s'interpreta normalment. Existeix en les edicions de Robert Haas (publicada en 1935) i Leopold Nowak (publicada en 1951), que no presenten diferències significatives entre elles.

Versió de 1896Modifica

La primera versió publicada, la mateixa que es va escoltar en l'estrena de l'obra, va ser editada per Franz Schalk. No és clar quantes de les diferències entre aquesta versió i la de 1878 es deuen a Bruckner i quantes a Schalk, però està generalment acceptat que la major part dels canvis no van ser aprovats per l'autor. Schalk va transformar la instrumentació per fer-la sonar més wagneriana. Els canvis més significatius apareixen en l'extensa coda del final, on Schalk va afegir platerets i triangle, així com va doblar els instruments de metall, per donar una lluentor i potència més gran al passatge.[2]

OrquestracióModifica

Discografia seleccionadaModifica

Notes i referènciesModifica

  1. «Bruckner in Vienna»
  2. els onze apòstols
  3. Edició de 1896
  4. Gravat a l'església de
  5. Enregistrament de l'últim concert de Jochum

Enllaços externsModifica