Simfonia núm. 6 (Martinů)

La simfonia núm. 6, H. 343, és una composició orquestral del compositor txec Bohuslav Martinů, que va iniciar a la ciutat de Nova York el 1951, després de quatre anys des de la seva predecessora, i es va acabar provisionalment tres anys més tard el 23 d'abril de 1953. A París, en els mesos següents a la seva finalització, Martinů va realitzar algunes revisions de la partitura. Està dedicada a Charles Munch, amb motiu del 75è aniversari de la Boston Symphony Orchestra, que va estrenar la simfonia el 7 de gener de 1955.[1] Martinů originalment va denominar l'obra Fantaisies symphoniques, i de vegades es considera que és el seu únic títol correcte.[2]

Infotaula de composicióSimfonia núm. 6
Títol originalFantaisies symphoniques Modifica el valor a Wikidata
Forma musicalobra/composició musical Modifica el valor a Wikidata
CompositorBohuslav Martinů Modifica el valor a Wikidata
Llengua de l'obra o del nomcontingut no lingüístic Modifica el valor a Wikidata
Creació1953 Modifica el valor a Wikidata
Data de publicació1953 Modifica el valor a Wikidata
Parts3 moviments Modifica el valor a Wikidata
CatalogacióBohuslav Martinu: List of Works and Biography Modifica el valor a Wikidata H. 343 Modifica el valor a Wikidata
Part delist of compositions by Bohuslav Martinů (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Estrena
Estrena7 gener 1955 Modifica el valor a Wikidata
IMSLP: Symphony_No.6_'Fantaisies_symphoniques',_H.343_(Martinů,_Bohuslav) Allmusic: mc0002366938 Modifica el valor a Wikidata

MovimentsModifica

La simfonia dura aproximadament mitja i consta de tres moviments:

  1. Lento—Allegro—Lento
  2. Poco allegro
  3. Lento

Origen i contextModifica

L'última de les simfonies és la més coneguda del cicle i l'única que posseeix un sobrenom. Martinů va començar a compondre-la a Nova York el 1951, després d'un parèntesi de quatre anys respecte a l'anterior, però no arribaria a finalitzar-la fins dos anys després, l'abril de 1953. Els mesos posteriors seria revisada a París. Va ser dedicada al director Charles Munch, amb motiu del 75è aniversari de l'Orquestra Simfònica de Boston, i seria aquest qui l'estrenés en aquesta ciutat el 7 de gener de 1955. Cinc dies més tard va ser oferta a Nova York, on li procuraria al compositor el premi de Cercle de Crítics novaiorquès a la millor obra orquestral de l'any.[3]

El músic va pensar diversos subtítols per a l'obra, ja que considerava imprescindible recalcar per endavant la naturalesa específica d'aquesta, establint una diferència respecte a les seves anteriors simfonies. Segons sembla, un títol que va passar per la seva ment va ser el de Nova Simfonia fantàstica, encara que ho va rebutjar immediatament, per considerar que la comparació amb Berlioz hagués condicionat la recepció del públic i la crítica (fins i tot tal com ho va fer el francès, va escriure un programa descriptiu de l'obra, que no s'arribaria mai a divulgar). Finalment, es va decantar pel títol de Fantasies simfòniques.[3]

ReferènciesModifica

  1. Llade 2009, 61
  2. Evans 1960, 25
  3. 3,0 3,1 Llade, Martín. «Las sinfonías de Bohuslav Martinu» (en castellà). Melómano digital.

BibliografiaModifica

  • Crump, Michael. 2010. Martinů and the Symphony. Symphonic Studies, no. 3. London: Toccata Press. ISBN 9780907689652.
  • Evans, Peter. 1960. "Martinu the Symphonist". Tempo, new series, nos. 55–56 (Autumn–Winter): 19–26, 31–33.
  • Šafránek, Miloš. 1965. "Martinu's Musical Development". Tempo, new series, no. 72 (Spring): 11–15.