Simfonia núm. 5 (Martinů)

La simfonia núm. 5, H. 310, és una composició orquestral del compositor txec Bohuslav Martinů. Es va estrenar el 28 de maig de 1947 en el Festival de Primavera de Praga, interpretada per l'Orquestra Filharmònica Txeca dirigida per Rafael Kubelík.[2]

Infotaula de composicióSimfonia núm. 5
Martinu 1943.jpg
Bohuslav Martinů
Forma musicalobra/composició musical Modifica el valor a Wikidata
CompositorBohuslav Martinů Modifica el valor a Wikidata
CreacióFebrer a maig de 1946
CatalogacióBohuslav Martinu: List of Works and Biography Modifica el valor a Wikidata 310 Modifica el valor a Wikidata
Durada30 minuts Modifica el valor a Wikidata
Dedicat aOrquestra Filharmònica Txeca
InstrumentacióFlabiol, 2 flautes, 3 oboès, 3 clarinets, 3 fagots, 4 trompes, 3 trompetes, 2 trombons, trombó baix, tuba, timbals, tambor de banda, bombo, platerets, triangle, tam-tam, piano, cordes[1]
Estrena
Estrena28 maig 1947 Modifica el valor a Wikidata
EscenariFestival de Primavera de Praga,
Director musicalRafael Kubelík Modifica el valor a Wikidata
Moviments
  1. Adagio—Allegro
  2. Larghetto
  3. Lento—Allegro
Allmusic: mc0002464276 Modifica el valor a Wikidata

Origen i contextModifica

Després d'haver passat els llargs anys de guerra als Estats Units com a refugiat de l'Europa ocupada pels alemanys, Martinů va compondre la seva Cinquena Simfonia la primavera de 1946 com una alegra anticipació de tornar a la seva terra natal. Per desgràcia, les circumstàncies imprevistes varen frustrar els seus plans: la primera d'elles, al juliol d'aquest any, va ser un accident gairebé fatal en la qual el compositor es va fracturar el crani i la segona va ser la presa de poder comunista a Txecoslovàquia al febrer de 1948, seguit d'una persecució renovada del seu mentor Václav Talich i la tràgica mort, en circumstàncies sospitoses, del seu amic Jan Masaryk, el canceller txec.[3]

En no haver escrit la seva primera simfonia fins als 51 anys, el 1942, Martinů va procedir a escriure una cada any fins al 1946. Va compondre la simfonia núm. 5, que originalment havia sigut inspirat per la Creu Roja, però al final dedicada a la Filharmònica Txeca, entre gener i maig de 1946. Després, Martinů no va tornar a la forma simfònica fins al 1953 i les Symphoniques fantaisies (també conegut com la seva Sisena Simfonia).[4]

La naturalesa polifacètica i imprevisible de la simfonia núm. 5 en certa manera reflecteix el mateix estat mental de Martinů en el moment. Plena d'una gran esperança per al futur amb el final de la Segona Guerra Mundial, al setembre de 1945 Martinů va rebre l'oferiment d'un lloc de somni com a professor a la Màster Class de Composició del Conservatori de Praga. Immediatament va acceptar la posició, però va haver d'esperar fins al novembre de 1946 per rebre una resposta del Conservatori. Mentrestant, se li va donar l'oportunitat de donar una conferència a l'Escola d'estiu de Música Berkshire a Tanglewood, Massachusetts; va ser en aquests mesos que ell va començar a escriure la simfonia núm. 5.[4]

RepresentacionsModifica

Rafael Kubelík va dirigir la Filharmònica Txeca en l'estrena de l'obra al Festival de primavera de Praga el 28 de maig de 1947. Al final, l'estat de salut del compositor va impedir la seva aparició a l'estrena, però va estar representat per la seva dona francesa Charlotte.[3] La primera representació es va rebre de manera freda i un jove crític comunista (Ivan Jirko), en la recerca de realisme socialista, es va queixar que la música, encara que sonava típicament txeca, s'allunyava de la realitat. El mateix Martinů, en una entrevista al New York Times (7 de gener de 1951), considerava la seva cinquena com «un treball ben organitzat, orgànic, ordenat. Hi ha pocs moments en la mateixa amb el qual no estigui satisfet. L'obra va tenir una experiència singular a Praga. Penso que el govern no sap amb certesa que jo sóc un formalista. Jo era un grandíssim amic de Jan Masaryk. Pot haver estat per raons polítiques que la meva simfonia a Praga va tenir molt males crítiques en la premsa».[3]

L'estrena als Estats Units el gener de 1948 per la Simfònica de la NBC que comandava Toscanini a Nova York, amb el direcció del suís Ernest Ansermet, va marcar un punt àlgid en la carrera del compositor.[3]

Anàlisi musicalModifica

Igual que la Simfonia núm. 3, que la va precedir i les Fantaisies symphoniques que van venir després, la Cinquena simfonia conté tres moviments. Un motiu de tres notes sentit en l'inici de l'obra es converteix en la base del primer moviment, que es desenvolupa en cinc seccions, alternant tempos ràpids i lents. Hi ha una qualitat inquietant en les seccions més lentes del moviment que està, però, dissipada per l'animada música, bucòlica de les més ràpides. Després de l'escumosa obertura, el segon moviment Larghetto, una flauta pren un perllongat solo sobre les cordes vibrants. El moviment en el seu conjunt és més aviat lúdic, i és més un scherzo que un moviment lent. El final comença amb un Lento punxant. El cos del moviment, en gran part Allegro, manlleva del primer moviment tant material temàtic com la seva estratègia d'alternar seccions ràpides i lentes. El moviment es torna de vegades agressiu, però és en la seva major part una conclusió animada i optimista.[4]

ReferènciesModifica

  1. «Informació i partitures» (en anglès). Imslp. [Consulta: 22 gener 2017].
  2. Crump, 2010, p. 317–318.
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 Lambert, Patrick. «Live recording of the american primere» (en anglès). Borislav Martinů Newsletter. [Consulta: 27 gener 2017].
  4. 4,0 4,1 4,2 Morrison, Chris. «Ressenya del disc» (en anglès). Allmusic. [Consulta: 26 gener 2017].

BibliografiaModifica