Viquipèdia

Simonini Moto

fabricant de motocicletes italià

Simonini Moto fou una empresa italiana fabricant de motocicletes amb seu a Maranello, prop de Mòdena,[1] que tingué activitat entre el 1970 i el 1983.[2] Fundada per Enzo Simonini, l'empresa va produir principalment motocicletes de motocròs i enduro de petita i mitjana cilindrada.

Infotaula d'organitzacióSimonini Moto
(it) I.M.E.A. - Simonini Moto Modifica el valor a Wikidata
Dades
Tipusfabricant històric de motocicletes Modifica el valor a Wikidata
Indústriaindústria automotriu Modifica el valor a Wikidata
Història
Creació1970, Torre Maina Modifica el valor a Wikidata
Data de dissolució o abolició1983 Modifica el valor a Wikidata
Governança corporativa
Seu

Història modifica

Els inicis d'Enzo Simonini modifica

Nascut a Bomporto, al nord de la província de Mòdena, Enzo Simonini va fer les seves primeres preparacions de motocicletes de jove, a començaments de la dècada del 1960, tot adaptant el seu ciclomotor per a circular-hi per camins rurals.[3][4] Gràcies als seus coneixements de mecànica, apresos a la FIAT Trattori de Mòdena on treballava, va millorar-ne el motor amb l'ajuda d'uns amics i l'èxit obtingut va fer que decidís de dedicar-se professionalment a aquesta activitat. Tot seguit va plegar de la FIAT i va estrenar el seu petit negoci en una habitació de la casa familiar, a Bomporto.[5]

Inicialment, Simonini simplement preparava els ciclomotors dels seus clients, fins que va crear i comercialitzar uns "kits" de transformació que li reportaren bona reputació.[6] Els seus kits incloïen peces especials que augmentaven la potència del motor i que l'usuari podia muntar fàcilment al seu vehicle. Un dels més populars constava d'un pistó especial, un cilindre amb aletes augmentades per a una millor dissipació de la calor i un silenciador d'expansió especial que milloraven molt el rendiment dels motors Minarelli de 50 cc, fins al punt de proporcionar-los 10 CV addicionals. Enzo Simonini desenvolupava també millores per als embragatges i caixes de canvis de cinc velocitats. Més tard, va treballar també l'apartat del xassís amb l'objectiu d'alleugerir les motocicletes tot adoptant parafangs i dipòsits de fibra de vidre i altres components en materials lleugers i robustos.[6]

A començaments de la dècada del 1970, Simonini va traslladar la seva empresa a una nova fàbrica de Torre Maina (una frazione de Maranello). Allà va desenvolupar una motocicleta de motocròs de 50 cc amb xassís de disseny i construcció propis equipada amb un motor Sachs millorat per ell, un model que va sortir al mercat el 1971 i va resultar ser el més potent i lleuger de l'època dins la seva cilindrada.[2] Més tard en va construir un altre de 125 cc amb un bastidor similar, també amb motor Sachs. Pilots com ara Oliviero Incerti, Giuseppe Fazioli i Tommaso Lolli van obtenir diversos èxits amb aquestes motos, tant a Itàlia com a l'estranger. El 1974, treballant encara de forma artesanal, Simonini va llançar tres nous models millorats de motocròs: un de 50 cc amb motor Kreidler i dos més de 125 i 250 cc amb motors experimentals de construcció pròpia.[4][5]

L'associació amb Fornetti modifica

Com que la demanda superava la seva capacitat de producció, a començaments de 1975 Simonini s'associà amb Franco Fornetti, propietari d'una indústria hidràulica a Maranello.[2][6] La producció de les motocicletes es traslladà llavors a unes noves instal·lacions en aquesta població, ocupades antigament per una fàbrica tèxtil. Al Salone del Ciclo e Motociclo de Milà d'aquell mateix novembre es presentaren els nous models de 50 cc de motocròs i enduro, equipats amb motors Sachs i Kreidler i nous bastidors. L'empresa llançà també al mercat la Hard Race de motocròs de 125 cc, disponible amb motor Sachs millorat o amb motor Simonini i la Shadow 250 d'enduro, amb motor Sachs de set velocitats.[7] En l'àmbit esportiu, la marca aconseguí el campionat d'Itàlia de motocròs en categoria cadets amb Giuseppe Fazioli.[6]

 
Una Simonini 125 de finals dels 70 en un enduro "vintage" a Itàlia el 2017

L'entrada de la família Fornetti a la societat va provocar una reorganització de la feina. Enzo Simonini s'encarregava de la gestió tècnica i de les activitats esportives i els Fornetti, de la part comercial.[8] Al cap d'uns anys, les creixents desavinences entre ambdós socis, especialment per les diferents visions del negoci, van fer que Enzo Simonini abandonés l'empresa.[9] Simonini Moto va restar en actiu com a propietària de la marca i el tècnic va tornar a la seva activitat original, la producció de kits i silenciadors a la seva fàbrica artesanal de Torre Maina. Enzo Simonini continuava actiu a començaments del segle xxi, ara produint, a més dels accessoris per a motocicleta, una gamma de motors d'avioneta de 20 a 208 CV.

La família Fornetti va contractar aleshores com a director tècnic el jove enginyer neerlandès Jan Witteven, que ja havia treballat abans com a consultor extern per a la companyia, mentre que Giuseppe Fazioli i Giuseppe Andreani passaren a ser els seus pilots de proves. Witteven va crear la Mustang 125 de motocròs, que substituïa la Hard Race i duia també un motor Sachs de set velocitats. Amb aquesta moto, els pilots Mori i Sergio Franco van aconseguir diversos èxits en curses del campionat d'Itàlia.[8] Durant les temporades de 1976 i 1977, Simonini va mantenir un equip oficial al Campionat del Món de motocròs de 125cc format per Sergio Franco i el britànic Andy Ainsworth. Al mateix temps, els membres d'un equip suec van pilotar les Simonini als ISDT de 1977, a Považská Bystrica, Eslovàquia.[3] Paral·lelament, l'empresa seguia desenvolupant un nou model amb motor Simonini de 125 cc, que es va comercialitzar a finals de 1977 en versions de motocròs i enduro. La moto va guanyar el campionat Italià de motocròs Júnior a mans de Franco Perfini aquell any. D'aquesta 125 se'n derivà una versió de 250 cc.[8]

Al Saló de l'Automòbil de Bolonya de 1978, Simonini va presentar dues novetats: una moto de carretera carenada de 125 cc, anomenada U. Masetti 125 SS, i una de moto-alpinisme anomenada Diamond. Aquell any i el següent, Simonini va destacar al campionat d'Itàlia de motocròs amb els pilots Magarotto, Giuseppe Andreani (campió d'Itàlia júnior el 1978) i Franco Perfini (campió de 125cc el 1978). Van ser les darreres victòries de la marca, ja que ben aviat el mercat italià de la motocicleta va entrar en crisi i Simonini, juntament amb nombroses altres marques semi-artesanals, va haver de plegar.[8] La producció de motocicletes es va aturar definitivament el 1983.[3]

Models produïts modifica

Font:[2]

  • Cross 50, amb motor Sachs (1971) i Kreidler (1974)
  • Cross 50 SF1, amb motor Sachs de 12 CV a 12.000 rpm i 6 velocitats (1975-1977)
  • Cross 125 i Cross 250 (1974)
  • Diamond, de moto-alpinisme (1978)
  • Hard Race, de motocròs, amb motor Sachs de 125 cc (1975)
  • Long Range, d'enduro, amb motor Sachs de 125 cc (1975)
  • Masetti 125 SS, de carretera
  • Mustang, de motocròs, amb motor Sachs de 125 cc (1976)
  • Shadow, d'enduro, amb motor Sachs de 250 cc i 7 velocitats (1975)
  • SS1 sport, també coneguda com a "U. Masetti", de carretera (1978)

Referències modifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Simonini Moto
  1. ↑ Castelli, Alfredo. «Simonini». A: Moto Catalogo 1981 (en italià). Milà: EPIERRE srl, abril 1981, p. 93-94. A.T. Milano 303 10-8-1978. 
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 «Simonini» (en castellà). ottw.es. [Consulta: 12 gener 2023].
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 «Simonini Motorcycles» (en anglès). cybermotorcycle.com. [Consulta: 12 gener 2023].
  4. ↑ 4,0 4,1 «Simonini Long Range 125R, la sua strada è la natura» (en italià). xoffroad.dueruote.it, 27-04-2021. [Consulta: 12 gener 2023].
  5. ↑ 5,0 5,1 Candini, Dante. Le Moto Maserati e l'artigianato motociclistico modenese (en italià). Mòdena: Edizioni Il Fiorino, 2002. ISBN 978-88-7549-279-3. 
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 «Enzo Simonini (1967-1975)» (en italià). registrostoricosimonini.it. [Consulta: 12 gener 2023].
  7. ↑ Molinari, Giorgio; Alajmo, Gustavo; Galli, Roberto; Pasquino, Michele. «Simonini». A: Moto Catalogo 1977'78 (en italià). Milà: Edizione A.I.D. S.p.A., 1977, p. 79. A.T. Milano 112 14-4-75. 
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 «Fornetti Impianti - IMEA Simonini Moto (1975-1981)» (en italià). registrostoricosimonini.it. [Consulta: 12 gener 2023].
  9. ↑ «Simonini» (en anglès). woiweb.com. [Consulta: 12 gener 2023].
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Simonini_Moto&oldid=33159443»