Sit d'aiguamoll

espècie d'ocell

El sit d'aiguamoll[1] o pardal palustre[2] (Melospiza georgiana) és una espècie d'ocell de la família dels passerèl·lids (Passerellidae) que habita praderies humides, pantans i aiguamolls d'Amèrica del Nord, des de la Colúmbia Britànica i Alberta cap a l'est, a través del centre del Canadà fins Labrador i Terranova i cap al sud, al quadrant nord-oriental dels Estats Units.

Infotaula d'ésser viuSit d'aiguamoll
Melospiza georgiana Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata
Enregistrament
Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata
Dades
Nombre de cries4,5 Modifica el valor a Wikidata
Estat de conservació
Risc mínim
UICN22721070 Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseAves
OrdrePasseriformes
FamíliaPasserellidae
GènereMelospiza
EspècieMelospiza georgiana Modifica el valor a Wikidata
(Latham, 1790)
Nomenclatura
ProtònimFringilla georgiana Modifica el valor a Wikidata
Distribució

Modifica el valor a Wikidata

Descripció modifica

Mesura entre uns 12-15 cm de longitud, pesa entre 15 i 23 g i fa entre 18-19 cm d'envergadura.[3]

Els adults tenen les parts superiors i les ales de color rovell (marró vermellós) amb el pit gris sense ratlles, ventre clar i gola blanca. La majoria dels mascles i algunes femelles tenen casquets de color rovell. La cara és grisa amb una llista ocular fosca. Tenen el bec curt i les potes força llargues. Al cap, els ocells immadurs i els adults en època no reproductiva solen tenir dues llistes marrons i gran part del gris es substitueix per color beix.[4][5]

Distribució i hàbitat modifica

El sit d'aiguamoll es reprodueixen al nord dels Estats Units i al Canadà boreal. L'extrem sud de la zona de reproducció coincideix en gran manera amb la Línia de Màxima Glaciació. Un petit nombre d'ocells morfològicament diferents habiten els aiguamolls i maresmes des del nord de Virgínia fins a l'estuari del riu Hudson. Aquesta subespècie (M. g. nigrescens) hiverna als aiguamolls costaners de les Carolines i es diferencia de les dues subespècies de l'interior en tenir més llistes negres en un plomatge en general més gris, bec més gros, cants diferents i una mida mitjana de posta més petita.[6]

L'hàbitat de reproducció són els aiguamolls, inclosos els aiguamolls salobres, a l'est d'Amèrica del Nord i el centre del Canadà. Construeix un niu voluminós en la vegetació dels pantans, sovint just per sobre del sòl o de la superfície de l'aigua amb fulles o herba fent-les arquejar a la part superior. La femella construeix un nou niu cada any i pon una mitjana de quatre ous per posta.[6]

Alimentació modifica

Generalment s'alimenten a terra prop de la vora de l'aigua, en aigües poc profundes o en vegetació de pantans. A l'hivern, la dieta és principalment fruites i llavors, mentre que durant l'època de reproducció és principalment artròpodes.[6]

Cant modifica

El cant és un trinat lent i monòton, més lent que el del sit cellablanc. Un mascle pot tenir un repertori de diversos trins diferents. La crida comuna és un «xip» fort que recorda un mosquer fibi.

Taxonomia modifica

Es reconeixen tres subespècies:[7]

Referències modifica

  1. «Sit d'aiguamoll». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia. Rev. 10/02/2023(català)
  2. Fitxa del pardal palustre a Birdguides Arxivat 2012-11-08 a Wayback Machine. Rev. 20/01/2013 (anglès)
  3. Robbins, C. S.; Bruun, B.; Zim, H. S. «Birds of North America - A Guide to Field Identification» (en anglès). Golden Press, Inc., 1966.
  4. «Swamp Sparrow Identification, All About Birds, Cornell Lab of Ornithology» (en anglès). [Consulta: 15 octubre 2023].
  5. «Swamp sparrow Melospiza georgiana» (en anglès). EESC Eastern Ecol. Sci. Center. [Consulta: 15 octubre 2023].
  6. 6,0 6,1 6,2 Herbert, John A.; Mowbray, Thomas B. «Swamp Sparrow (Melospiza georgiana), version 1.0» (en anglès). Birds of the World, 2020. DOI: 10.2173/bow.swaspa.01species_shared.bow.project_name. ISSN: 2771-3105.
  7. Gill, Frank; Donsker, David. «Sparrows – IOC World Bird List v13.1g» (en anglès americà). IOC, 2023. [Consulta: 14 octubre 2023].