Sonata per a piano núm. 2 (Beethoven)

La Sonata per a piano núm. 2, en la major, op. 2, núm. 2, és la segona de les tres Sonates op. 2 (amb la num. 1 i la núm. 3) de Ludwig van Beethoven que va dedicar al seu mestre Franz Joseph Haydn. Dura aproximadament uns 22 minuts. D'ella, Tovey opina que és impecable en l'execució i totalment fora de l'abast de Haydn i Mozart en el pensament harmònic i dramàtic, excepte en el '"Finale".[1]

Infotaula de composicióSonata per a piano núm. 2
Beethoven-op2n2-mvmt1.svg
Fragment de la Sonata per a piano núm. 2
Forma musicalSonata
TonalitatLa major
CompositorL. V. Beethoven
Creació1795
Data de publicació1796 modifica
CatalogacióOp. 2, núm. 2
Durada22'
Dedicat aFranz Joseph Haydn
  • Allegro vivace
  • Largo appassionato
  • Scherzo: Allegretto
  • Rondo: grazioso
Instrumentaciópiano modifica
IMSLP: Piano_Sonata_No.2,_Op.2_No.2_(Beethoven,_Ludwig_van) Allmusic: mc0002429036 Modifica els identificadors a Wikidata

Beethoven va dedicar les tres Sonates op. 2 a Franz Joseph Haydn, amb qui va estudiar composició durant els seus dos primers anys a Viena. Hi ha una part de l'obra que és material prestat dels quartets per a piano de Beethoven, WoO 36, núm. 1 i 3, possiblement de 1785. Les sonates es va estrenar a la tardor de 1795 a la casa del príncep Carl Lichnowksy, amb Haydn present, i foren publicades el març de 1796 per Artaria a Viena.[2]

Les Sonates op. 2 estan concebudes d'una manera més àmplia, cada una amb quatre moviments en lloc de tres; és la creació d'un format com el d'una simfonia a través de l'addició d'un minuet o scherzo. Els segons moviments són lents i pesats, típic d'aquest període creatiu de Beethoven. Els scherzi apareixen com a tercers moviments en les sonates núm. 2 i 3, encara que no són més ràpid que els minuets anteriors de Haydn. No obstant això, ho són més que els seus precursors.[2]

MovimentsModifica

La Sonata op. 2, núm. 2, consta de quatre moviments:

  • Allegro vivace
  • Largo appassionato
  • Scherzo: Allegretto
  • Rondo: grazioso

I. Allegro vivaceModifica

El primer moviment és un allegro en forma sonata. El segon tema de l'exposició conté alguna modulacions complexes i una part important del desenvolupament es troba en la tonalitat de fa major, que es troba en relació de terceres amb la tònica, la major. Es troba a més en el desenvolupament una bella però difícil secció canònica. Després de la reexposició, el moviment finalitza de manera tranquil·la i sense codes.

II. Largo appassionatoModifica

El Largo en la subdominant, re major, una de les poques ocasions en què Beethoven utilitza aquesta indicació. Es tracta d'un rondó amb una tornada que executa un baix stacatto em contrast amb els acords lírics.

III. Scherzo: AllegrettoModifica

Un Scherzo breu i graciós a la major, el primer en ser indicat com a tal en la seva sèrie de 32 sonates, que conté un trio central en la menor.

IV. Rondo: graziosoModifica

En el darrer moviment, Beethoven aplica alguns procediments de la forma sonata al format del rondó tradicional. L'estructura general és ABACAB'AC'A.[2] És un rondó bell, líric. En cada entrada, els arpegis que obren el moviment i es repeteixen (tornada) es tornen més elaborats. La secció C és de caràcter agitat i tempestuós, a l'estil Sturm und Drang. L'obra finalitza amb una simple successió de dos acords de sèptima i primera en el registre més greu i en piano (p).

ReferènciesModifica

  1. Tovey, Beethoven, Encyclopædia Britannica Eleventh Edition
  2. 2,0 2,1 2,2 [http://www.allmusic.com/work/piano-sonata-no-2-in-a-major-op-2-2-mc0002429036 ]

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sonata per a piano núm. 2