Suite per a orquestra núm. 1 (Enescu)

Obra de George Enescu

La Suite per a orquestra núm. 1 en do major, op. 9, va ser composta per George Enescu entre el gener i el febrer de 1902.[1][2]

Infotaula de composicióSuite per a orquestra núm. 1
Forma musicalorchestral suite (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
CompositorGeorge Enescu Modifica el valor a Wikidata
Dedicat aCamille Saint-Saëns Modifica el valor a Wikidata
Instrumentacióorquestra Modifica el valor a Wikidata
Estrena
Estrena23 febrer 1903 Modifica el valor a Wikidata
EscenariBucarest Modifica el valor a Wikidata, Romania Modifica el valor a Wikidata
Director musicalGeorge Enescu Modifica el valor a Wikidata

MovimentsModifica

  1. Prélude à l'unisson
  2. Menuet lent
  3. Intermède
  4. Final

Anàlisi musicalModifica

 
Estàtua de George Enescu a l'Ateneu Romanès de Bucarest

L'obra s'acosta a la pràctica habitual d'Enescu: cadascun dels tres darrers moviments desenvolupa material temàtic extret del Prélude. Els dos moviments centrals són potser massa similars a causa d’això, i tots dos estan dominats per un so de corda càlid que es produeix en el desenvolupament gradual i amplificat de la melodia.[3]

El primer moviment, Prélude à l'unisson, és el més cridaner, ja que es toca a l'uníson per les cordes i té una inspiració melòdica clarament romanesa. El Prélude és una pàgina sense precedents a la literatura simfònica universal, per les seves característiques tècniques i pel seu ethos molt especial. Mai tot un moviment d'un cicle simfònic s'ha tocat a l'uníson.[4] El tema àmpliament espaiat s’acompanya, cap al seu tancament, de l'amenaçador so de tambors. Enescu li va dir amb orgull a Gavoty que Kodály solia fer que els seus alumnes estudien aquesta peça com un exemple destacat de monodia. Els musicòlegs romanesos han rastrejat aquest Prélude per trobar les seves arrels en la melodia popular i la seva dependència numèrica de la sèrie de Fibonacci. Però segurament la influència més gran i directa de totes és el cor die alte Weise, al preludi de l'acte III de Tristany i Isolda. El caràcter rítmic del fraseig i algunes de les progressions harmòniques implícites són massa similars perquè això sigui una simple coincidència. El Prélude d’Enescu, però, té qualitats especials pròpies, en particular, sobretot la forma en què el fraseig està dissenyat per encarnar la sensació de tensió física que pot produir tota una secció de corda que toca a l’uníson.[1]

Tot seguit, apareix un lent Minuet que és la continuació lògica del primer moviment. Segueix un Intermède més ombrívol, marcat pel tractament polifònic en què una melodia se sobreposa a una altra. L'Intermède té un fort parentiu amb el segon dels dos Intermèdes per a orquestra de corda que Enescu va escriure el 1902 i el 1903.[3] El moviment final és un ball, una espècie de giga i tarantel·la, com una reafirmació de la vida.[1][5]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 Malcolm, 1990, p. 99.
  2. Malcolm, 1990, p. 271.
  3. 3,0 3,1 Malcolm, 1990, p. 98.
  4. Bentoiu, 2010, p. 54.
  5. Anderson, Keith. «Ressenya del disc» (en anglès). Naxos. [Consulta: 8 juny 2021].

BibliografiaModifica

  • Malcolm, Noel. Toccata Press. Masterworks of George Enescu: A Detailed Analysis (en anglès), 1990. ISBN 9780907689324. 
  • Bentoiu, Pascal. Scarecrow Press. George Enescu : his life and music (en anglès), 2010. ISBN 9780810876903.