Obre el menú principal

Els teko (també anomenats Emerilon, Emerion, Mereo, Melejo, Mereyo, Teco) són un dels sis pobles amerindis de la Guaiana Francesa. Parlen l'emerillon, una llengua tupí-guaraní. Com els seus germans wayampi, viuen a l'interior de la Guaiana, a l'est de l'Oyapock mitjà (a la comuna de Camopi), a l'oest del riu Maroni i el Tampock (viles d'Elahé, Kayodé, Taluwen i Twenké). En la seva llengua, teko vol dir nosaltres. El 2001 eren uns 400 individus.

Infotaula de grup humàTeko
Població total 400 (2000)
Llengua Emerillon
Religió Animisme
Grups relacionats wayãmpis, wayanes.
Regions amb poblacions significatives
Escut de la Guaiana Francesa en forma de bandera Guaiana Francesa
Modifica les dades a Wikidata

CostumsModifica

Són els més nòmades de les tribus de la zona, i es va mantenir dins els voltants del riu Maroni. Els seus poblats, que generalment es troba a una distància dels rius per a la protecció de les incursions, van ser traslladats amb freqüència a causa de l'esgotament del sòl, la guerra, i motius diversos com la mort d'un habitant. La guerra interna era comú i els membres de la tribu practicaven el canibalisme com un mitjà de venjança.

HistòriaModifica

El primer contacte amb els europeus es va produir en el segle XVIII, quan el seu nombre era molt semblant a l'actual. Foren atacats pels galibi, qui capturaren nens i dones i els van vendre com a esclaus a Surinam. Cap al segle XIX les guerres internes i amb altres tribus els havien afeblit fins a tal punt que pràcticament eren esclaus dels wayampi. Això, juntament amb les epidèmies encomanades pels cercadors d'or reduïren el seu nombre, fent-los més susceptibles a l'aculturació. A finals dels anys seixanta, quan els prospectors abandonaren la zona, els teko eren apàtics, amb mal estat de salut i consumien grans quantitats de rom subministrats pels minaires a canvi de farina de mandioca.

PolíticaModifica

Els caps tradicionals wayana i teko de les viles d'Élahé, Kayodé, Taluwen i Twenké votaren a favor de la classificació del sud de la Guaiana en Parc nacional amb condició que els seus territoris fossin inclosos a la zona Cor del Parc per tal de prohibir l'explotació de les mines d'or (29 de desembre de 2005). Això, provoca en gran manera contaminació del medi ambient amb el mercuri, i en teoria és il·legal, però es practica.

LecturesModifica

  • BARRIERAS, M. (2004) Europa no s'acaba a Europa: les llengües de la Guaiana Francesa, Europa de les Nacions, núm. 53, primavera 2004.
  • QUEIXALÓS F. y O. RENAULT-LESCURE (eds.) (2000) As línguas amazônicas hoje, IRD/ISA/MPEG, São Paulo.

Enllaços externsModifica