Tico Medina

Escolástico Medina García (Píñar, Granada, 11 de setembre de 1934 - 5 de juliol de 2021) fou un periodista espanyol, considerat un dels mestres del periodisme a l'Estat en la dècada de 1950.[1][2][3] Va ser fundador de l'Acadèmia de les Ciències i les Arts de Televisió d'Espanya.[4]

Infotaula de personaTico Medina
(Tico Medina) Premios ¡Bravo! 2018.jpg
(2019) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(es) Escolástico Medina García Modifica el valor a Wikidata
11 setembre 1934 Modifica el valor a Wikidata
Píñar (Província de Granada) Modifica el valor a Wikidata
Mort5 juliol 2021 Modifica el valor a Wikidata (86 anys)
Madrid Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciópresentador de televisió, periodista Modifica el valor a Wikidata
Premis

IMDB: nm0575784 Discogs: 3008488 Modifica el valor a Wikidata

BiografiaModifica

Conegut familiarment com a Tico, va néixer en Píñar, petit poble de Los Montes de Granada. Es va especialitzar en entrevistes. La seva carrera va començar a Granada,[5] a Radio Granada i a Diario Ideal.

El 1956 també escrivia al diari Informaciones i més endavant al diari Pueblo fins al 1968. En premsa escrita, va ser redactor en cap de la revista ¡Hola!,[5] corresponsal de guerra i enviat especial en una bona part del món. El 1971 va entrar a treballar al diari ABC a cap de reporters i entre 1975 i 1977 va ser responsable de reportatges especials.[5] Hi va tornar en una segona etapa del 1979 al 1984, i després el 1988.[5]

Present en televisió des dels seus inicis a Espanya, en els anys 50, es va fer popular en posar-se al capdavant del primer programa d'entrevistes de Televisió Espanyola, anomenat Tele-Madrid (1957), al costat de Yale. En anys successius va mantenir una presència constant en la pantalla petita, que es va prolongar fins a la dècada de 2000. Va ser corresponsal a Mèxic entre 1977 i 1978. Fou col·laborador habitual en el programa de Juan y Medio a Canal Sur, i el 2015 va col·laborar en el programa Herrera en COPE. També col·laboraria amb Antena 3 i Telemadrid.[5]

També fou puntualment guionista de cinema,[4] destacant-ne les pel·lícules Aprendiendo a morir (1962) de Pedro Lazaga o La niña de luto (1964) de Manuel Summers. També va publicar més de vint llibres,[4] alguns dels quals centrats en la vida de personatges com Cayetana Fitz-James Stuart, Julio Iglesias i Lola Flores.[5]

Va entrevistar personatges com Salvador Dalí, Fidel Castro, Richard Nixon, Saddam Hussein, Che Guevara o Pablo Neruda.[4] Entre els seus premis s'inclouen dos Premis Ondas i una Antena de Oro. Fou acadèmic honorari de la Academia de Buenas Letras de Granada.

Va morir el 5 de juliol de 2021 als 86 anys.[1]

PremisModifica

Trajectòria a televisióModifica

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 «Mor el periodista Tico Medina als 86 anys». NacióDigital, 05-07-2021. [Consulta: 5 juliol 2021].
  2. Tico Medina, un campesino ilustrado, La Vanguardia, 19 d'octubre de 2014
  3. Tico Medina Arxivat 2013-02-12 a Wayback Machine. a Granadinos del Siglo XX
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 «El polifacètic Tico Medina mor als 86 anys». El Punt Avui. Girona, 06-07-2021, p. 34.
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 «Tico Medina, pioner de la televisió, mor als 86 anys». Ara, p. 36.
  6. «CEOE, María Teresa Campos, Pau Gasol y Teresa Perales, medallas de Oro al Mérito en el Trabajo». El Mundo, 09-06-2017.
  7. «Revistero, de lunes a viernes». Diari ABC, 03-10-1975.
  8. «Antena 3 tiñe de verano la sobremesa con "Extra Rosa"». Diario ABC, 05-07-1997.
  9. «Mayores sin reparos». Diario ABC, 01-12-1997.

Enllaços externsModifica