Ubald Iranzo i Eiras

arquitecte espanyol

Ubald Iranzo i Eiras (Madrid, 1854[1] - Barcelona, 19 de desembre de 1923[2]) fou un arquitecte modernista.

Infotaula de personaUbald Iranzo i Eiras
Biografia
Naixement1854 Modifica el valor a Wikidata
Madrid Modifica el valor a Wikidata
Mort19 desembre 1923 Modifica el valor a Wikidata (68/69 anys)
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
NacionalitatCatalunya
FormacióEscola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióarquitecte Modifica el valor a Wikidata
MovimentModernisme català Modifica el valor a Wikidata
Obres destacables

Casa de la Vila de Sant Sadurní

Biografia modifica

Va néixer a Madrid, fill de Rafael Iranzo i de Jesusa Eiras.[1]

Es va formar a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, on es va llicenciar el 29 de maig de 1879.[3] Va treballar com a arquitecte municipal a Berga. Hi ha obres seves a Terrassa, Sant Sadurní d'Anoia i a Vilanova i la Geltrú. A Barcelona va realitzar diverses projeccions urbanístiques, com el Pla General d'Urbanització de les Corts-Sarrià i el de Sant Martí de Provençals.[4]

Es va casar el 12 de desembre de 1883 amb Otilia Fontserè i Sampere (1859-1930), filla del mestre d'obres Josep Fontserè i Mestre. La viuda va fer donació, un any després de la mort del seu marit, del fons de clixés impressionats d'Iranzo a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, per exprès desig d'Ubald Iranzo.[5]

Obres destacades modifica

Referències modifica

  1. 1,0 1,1 Lloc de naixement segons el Registre de Matrimonis de l'Ajuntament de Barcelona, any 1883, número de registre 2077.
  2. «Esquela funerària». La Vanguardia, 27-12-1923, pàg. 2.
  3. «Llista de Arquitectos Españoles» (en castellà). Anuario Arquitectos de Cataluña, 1900, pàg. 307 [Consulta: 8 setembre 2013].
  4. Maspoch, Mònica. Galeria d'autors : ruta del modernisme, Barcelona. 1a ed.. Barcelona: Institut del Paisatge Urbà i la Qualitat de Vida, 2008, p. 119. ISBN 978-84-96696-02-0 [Consulta: 14 agost 2013]. 
  5. «Un donativo». La Vanguardia, 09-03-1924, pàg. 11.